Si tu et fas la lluna…
És un lloc comú, tot el que diré. “Lloc comú” vol dir “tòpic” i vol dir “latrina”. En l’un, hi desemboquen els pensaments més previsibles d’una atitud o una altra. En l’altre, hi desemboquen els residus del nostre cos. En sentit figurat, el cansament del tòpic demana la virulència del vòmit. Vomitem, doncs, que també cal.
El divendres 6 de febrer es va saber que el jutge Enrique Rovira del Canto serà qui s’encarregarà de decidir sobre el recurs d’apel·lació presentat a l’Audiència Provincial, davant la desestimació del recurs que es va presentar a la jutgessa Isabel Gallardo. Recordem que la Gallardo és la representat del poder judicial espanyol que vol tancar en David de La Fornal per una condemna d’un any i mig de presó, arran dels fets del 12 d’octubre del 98, sense que en David tingui antecedents, i amb l’agreujant que els companys detinguts en la mateixa ocasió ja no han de retre comptes davant la justícia. En el moment d’escriure aquestes ratlles, el jutge encara no s’hi ha pronunciat.
El procediment perquè el recurs arribés a mans de Rovira del Canto no ha estat l’habitual, diuen. L’habitual és seguir un protocol -burocràcia, papers, departaments, funcionaris-, però el recurs ha passat de la mà de la Gallardo a la mà d’en Rovira, sense intermediaris. Talment com es donen la mà els presidents de Madrid i els autonòmics, el director de la caixa i el de la patronal, el regidor d’ERC i el del PP de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. La gent grossa es va donant la mà, s’entenen, duen el maneig, fan teringa: una teringa de tot el carrer, que en mitja hora passa i en mitja hora ve. La justícia habitual, diuen, té uns procediments mecànics, que se segueixen quan hom vol, i que canvien, també, si hom ho desitja. Talment com hi ha catalans que no poden construir dins casa seva i forasters que sí que hi poden construir, i a casa d’altri i tot; talment com hi ha gent preparada que no pot accedir a llocs de feina, però el cosí o la cunyada d’algú altre sí que hi pot accedir; talment com hi ha gent a qui prescriuen els antecedents i hi ha gent a qui no prescriuen, la justícia fa el seu camí. Això ja ho diu la cançoneta: “Si tu et fas la lluna, la lluna del cel blau, / jo em faré el núvol, i et vindré a tapar.”
Rovira del Canto és un “ex” jutge militar. Com diu la cançó d’Ovidi Montllor, “aquell que anava d’ocre, ara va de groc; canvia poc.” El seu currículum, impecable: oficial superior en excedència del Cos jurídic de l’Armada, exjutge togat -això vol dir vestit de cap a peus- titular del Jutjat Togat Militar Permanent d’Instrucció número 1 de la zona marítima del Cantàbric, exjutge instructor de la Comandància Militar de Marina de Palma i exjutge titular del Jutjat Marítim Permanent número 9. Un dels cims d’aquesta trajectòria és haver fet empresonar en Franki per les paranoiques, militoides, hitlerianes, ratzingeristes raons que tothom coneix. Per qui encara no se n’hagi adonat, això és Espanya. Vull dir, això són els Països Catalans, i tot això i allò.
Dic “això és Espanya” -i que consti que ja he avisat que això és un lloc comú-, perquè sembla que hi ha gent que encara no se n’ha adonat. Gent que té recança de donar suport públic als companys perseguits; gent de barretina, paella i pa amb sobrassada, que troba que ja és prou catalana per haver-se de reafirmar davant un jutge espanyol i un radical violent; gent que pensa que els radicals són això, radicals, eixelebrats, animalots. Genteta que no creu en l’avantguarda perquè no creu gaire en la vida ni en la capacitat de transformació de les línies de la realitat. Genteua que no recorda els insubmisos, escòria social durant tants anys, que van ser l’avantguarda de l’ajornament del servei militar obligatori. O gentussa que troba que té coses a perdre, com els regidors del PSOE, de CIU, del PP, d’ICV, d’ERC de l’Ajuntament de Vilafranca, que no han volgut signar una querella per prevaricació contra la jutgessa Gallardo, tots plegats, tots a la una, perquè això no es fa. No és just que un regidor hagi de donar la cara per un radical. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. L’Ajuntament de Vilafranca signa un comunicat per demanar justícia espanyola de la bona, de l’ordinària, per a en David de La Fornal, mentre els regidors, segurament, per separat, amb la mitja cara de resignació i la taqueta de la vergonya a l’eslip, pensen: “Per què ens ha de tocar això a casa nostra? Per què no ha hagut de passar a algú del poble del costat?”.
Però la cançó continua. “Si tu et fas la llebre, la llebre del camp gran / jo em faré caçador, i et vindré a caçar.” Només cal que Espanya funcioni perquè el municipalisme del partit de l’insigne Lluís Companys trontolli com trontollen les cames d’un covard davant la multitud. Un altre lloc comú: a comarques, dins els pobles, fins quan la mentida generarà confiança? Caldrà que esperem que donin els Mossos d’Esquadra a ERC per saber de quin peu calcen?
*Carles Rebassa és poeta
