Silencis informatius
El passat 26 de gener es compliren 70 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. L’efemèride, trista, d’ingrat record, però d’una inevitable transcendència història, fou abastament recordada pels mitjans de comunicació del país. Malgrat la transcendència de l’aniversari, i del gust que darrerament semblen haver agafat determinats partits polítics per la memòria històrica, només l’esquerra independentista va parlar clar, agafant el testimoni de resistència dels combatents antifeixistes derrotats el 1939, proclamant-se hereva de la lluita de la Catalunya republicana, i, sobretot, recordant el que molts voldrien oblidar: que el rei Borbó que suportem actualment fou designat com a cap de l’Estat pel general Franco i que aquest monarca, hereu per tant del dictador, jurà fidelitat als principis del Movimiento.
L’esquerra independentista organitzà un acte polític d’homenatge als lluitadors antifranquistes i una posterior marxa que aplegà, el 24 de gener, més d’un miler de persones, tot just dos dies abans que es complís el 70è aniversari de l’ocupació franquista de Barcelona. La manifestació, em consta que d’allò més ben preparada pels companys i companyes de les organitzacions aplegades en la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, fou, de ben segur, una de les mobilitzacions que més gent reuní aquell cap de setmana a Barcelona. L’endemà, però, ni un sol mitjà en parlava malgrat les moltes pàgines que alguns dedicaven a recordar l’aniversari de l’ocupació. Les mil persones que es reclamaven hereves dels combatents republicans i anunciaven la seva ferma decisió de continuar el combat per la llibertat contra els hereus del franquisme, rei Joan Carles inclòs, senzillament no existien.
Els silencis informatius al voltant de l’activitat de l’esquerra independentista no són nous, és cert, i més si l’activitat que convoca aquest espai polític pretén tenir dimensió nacional, però no deixa de sobtar el fet que ni un sol diari (almenys que jo llegís) es fes ressò de la manifestació. No vaig poder evitar fer-me la següent pregunta, que m’agradaria, sense cap mena de mala intenció i amb un profund respecte per la gent i les entitats de la campanya dels 300 anys, traslladar al conjunt de l’esquerra independentista: Si el convocant de l’acte i de la manifestació, sense canviar ni una coma de la convocatòria, hagués estat la CUP, quina hagués estat la cobertura mediàtica?
Com és lògic, no hi ha una única resposta, potser no és ni procedent formular la pregunta. Però al meu entendre serveix com a element de reflexió per posar sobre la taula un debat convenient, el de la necessitat d’aprofitar l’escletxa que la CUP ha obert en els mitjans i en una part de la societat on el discurs de l’esquerra independentista rarament penetrava. Una possibilitat per fer-ho és aplegar el conjunt de la militància independentista a la CUP, convertida en una casa comuna de l’esquerra independentista, potser això, al marge de moltes altres coses, ens ajudaria a trencar els silencis informatius que vergonyosament ens imposen.
