Sobre art militant
“Sempre he pensat que l’art, com qualsevol altra cosa en la vida, forma part de la política. Ho pots saber i expressar-ho explícitament o intentar dir que no tens res a veure amb la política, la qual cosa -al cap i a la fi- ja és un posicionament polític. La pintura que es fa només per a decorar, la kitsch, de mal gust, també té la seua política: en el món capitalista és una obra per a explotar la gent, per a enganyar-la, per a explicar-li una història falsa i una felicitat que no existeix”.
Aquestes lúcides declaracions, fetes pel nostre -català d’Alcoi i independentista d’esquerres- Antoni Miró el 13 de juny de 2008, en rebre del Ministeri de Cultura cubà la Distinción por la Cultura Nacional, són l’exordi ideal per a presentar unes breus i apressades reflexions sobre la naturalesa ideològica de l’art i, més concretament, sobre la pràctica militant d’un art “compromès”.
De la mateixa manera que tots els afers humans tenen la seua corresponent connotació política, en tant que tots ells (per intranscendents que puguen semblar) aprofiten per a conformar consciències i condicionar comportaments, també les belles arts -el que col·loquialment anomenem “art”: pintura, escultura, arquitectura, música, dansa, literatura, etc.- són sempre “política”. Aquesta afirmació pot aparentar, a priori, una contundència exagerada i obsessiva; si “investiguem” un poc, però, comprovarem que efectivament, des de les prehistòriques pintures rupestres del Paleolític (que, pel que diuen els especialistes, tenien com a objectiu propiciar la prosperitat econòmica) fins als últims èxits del pop “mainstream” (que, en general, no deixen de ser una frívola adaptació de tòpics masclistes), passant per l'”Eneida” de Virgili (patriòtic homenatge als orígens mítics de la família imperial) o per les catedrals romàniques (perenne testimoni de l’enorme poder terrenal acumulat per la jerarquia eclesiàstica), darrere de qualsevol expressió artística sempre hi ha una motivació política.
Tot i que el “poder comunicatiu” de l’art normalment l’han aprofitat més des del Poder, també pot -evidentment- ser dirigit en sentit contrari: com un crit de denúncia de les injustícies, com una arma per al canvi social… El mateix Marx, adonant-se’n de la seua eficàcia, va deixar escrit (a un article sobre la divisió en classes de la societat anglesa, publicat al “New York Tribune” l’1 d’agost de 1854) que “les gràfiques i eloqüents pàgines dels escriptors de ficció anglesos [es refereix, concretament, a autors com Charles Dickens o Emily Brontë] han lliurat al món més veritats polítiques i socials que tots els polítics, publicistes i moralistes junts”. I ara, per a “tancar el cercle” i cloure ja aquesta “subtrama” de les possibilitats que -per a la difusió d’un missatge revolucionari- ofereix l’art, unes paraules de Deek Allan, cantant del grup escocés Oi Polloi, tretes del llibre d’entrevistes “Una història del punk anarquista” (Londres, 2006):
“La gent sempre està criticant el punk i dient que no es pot canviar res; però, si et fixes en qualsevol grup polític d’acció directa (com ara l’antifeixisme, l’alliberament animal o l’okupació), sempre hi ha molts punks implicats. La música punk pot obrir els ulls de la gent, fer-li pensar i animar-la a passar a l’acció […]. Per tot el món hi ha centenars de milers de persones, inspirades per la seua implicació en el moviment punk, que estant lluitant contra el Sistema i construint alternatives”.
Si una persona qualsevol, per poc solidària que es considere, per poc compromesa que estiga amb els vells ideals de “llibertat, igualtat i fraternitat”, no pot romandre indiferent a les injustícies que -amb més freqüència del que ens agradaria- sacsegen les nostres consciències, és innegable que un artista hauria d’estar amb més motiu, ja que està dotat d’una sensibilitat “especial”, en la primera línia de la batalla per a construir un món millor. En fa la glossa, amb la seua poètica habitual, el pintor anarquista Gustau Cochet (en unes “Notes sobre art revolucionari”, publicades al setmanari barceloní “Meridià” l’11 de febrer de 1938):
“Seria simplement monstruós que, en aquests moments, l’artista s’entretingués a cantar la felicitat, indiferent al crim i la barbàrie que ensangonen la nostra terra […]. L’artista, essent més sensible, és qui més intensament, més generosament, ha de viure i seguir els esdeveniments de la seva època […]. Quan l’artista està davant el bell rostre d’una dona o davant l’encantament d’un paisatge, tot és per a ell poesia, amor i bellesa; i si bé l’artista, com la majoria, no té cap culpa que els homes, pitjor que feres, s’anihilin mútuament, no pot, impassible, divinitzar, per mitjà del seu art, aquest rostre o aquell paisatge, si en el primer pla els seus germans lluiten i moren. No! L’harmonia i la placidesa esdevenen enrenou i ràbia, crits de guerra i braó. Quan un poble està en armes, ha d’estar-hi tothom sense cap exclusió, i la veu de l’artista ha de tenir l’accent dels clarins de combat i no el so de la flauta dels pastors”.
El comunista i cèlebre pintor neoexpressionista Jörg Immendorff va dir, l’any 1973, que “el puny de l’artista és també un puny” (segurament, per a traure-li a la condició d’artista la importància de què l’ha revestida la moderna “societat espectacular”); però, creient fermament en la força de l’art, en la seua capacitat de suggestió, resulta més convenient aquell altre puny d’un famós fotomuntatge de Heartfield (el “Tots els punys tancats en un”, publicat a la portada de l'”AIZ” del 4 d’octubre de 1934, un número especial sobre la “unitat d’acció antifeixista”): el puny de l’artista porta dins d’ell un miler de punys, el de tots aquells espectadors que poden ser mobilitzats gràcies al seu treball artístic.
*Roger Ferriols és dibuixant
