Sobre la nova contrareforma laboral i els reptes que tenim al davant

Malgrat que les veus benpensants i defensores del “capitalisme tou/humà”, es farten de recordar que no es pot continuar retallant, el nou govern del Regne d’espanya s’entesta en forçar una nova contrareforma laboral per la via del “decret-llei”; o com diuen els senyors Rajoy, de Guindos, Montoro, Fernández Diaz, o la senyora Báñez Garcia (ministra espanyola d’ocupació i seguretat social), una contrareforma laboral “dura”. Contrareforma que reduirà a la mínima expressió “possible” el nombre de models de contractació, a canvi de generalitzar l’acomiadament de 20 dies per any treballat (quan a finals dels anys 70 aquesta indemnització rondava els 65 dies per any treballat sense límit de mensualitats)

En aquest sentit, el ministeri d’ocupació concretarà fins al mínim detall les causes de l’acomiadament procedent, per evitar allò que la patronal sempre ha anomenat “l’arbitrarietat de les decisions judicials”; facilitant al màxim el recurs de les empreses a l’acomiadament objectiu per causes econòmics amb una indemnització de 20 dies per any treballat. Açò sumat a l’anterior contrareforma laboral, la darrera del PsoE, fa que l’acomiadament siga pràcticament gratuït.

Amb tot, i malgrat que és molt improbable (donada la posició totalment contrària de la CEOE), encara podria mantenir-se la figura de l’acomiadament improcedent, rebaixant l’actual indemnització de 45 dies/any als 33 que ara s’apliquen als contractes de foment de l’ocupació.

Un altre aspecte a tenir molt present és que, finalment, sembla que les modificacions incloses en aquesta nova contrareforma laboral no tindran efectes retroactius (quan entre en vigor, aprovada com a Decret-Llei, les persones treballadores amb un contracte indefinit ara mateix, seguiran rebent la indemnització de 45 dies/any per l’improcedent).

Ara bé, la simplificació dels models de contractació que va a aprovar-se no suposarà en cap cas l’aprovació del tan “desitjat” contracte únic (amb majors facilitats encara per l’acomiadament; indemnització acumulable amb l’antiguitat, és a dir, els més joves no tindran dret a indemnització; etc.; tal i com defensen els sectors més ultraliberals), sinó que s’incentivaran els contractes a temps parcial i el teletreball com a fórmules per impulsar l’ocupació. És a dir, van a subvencionar definitivament el treball precari, seguint l’estel de les darreres declaracions del primer ministre italià Mario Monti: “un treball per tota la vida acaba sent avorrit…”

De moment, però, no s’inclou la implantació dels anomenats minijobs o el model alemany de treball, amb horaris més reduïts, per incompatibilitats amb l’actual legislació espanyola. Però, com bé sabem i quan els interessarà, modificaran la llei i implantaran aquest nou esclavatge moderno. O ja hem oblidat que fou Felipe González qui va modificar la llei per poder implantar les ETT a l’estat espanyol, seguint la norma alemanya?

Quin paper juguen CCOO i UGT en aquesta pantomima?

En primer lloc, és molt important recordar la campanya electoral del PP a les darreres eleccions estatals espanyoles, on Mariano Rajoy va dir clarament que una de les coses que faria en arribar al govern seria carregar-se les “subvencions nominals” (les subvencions que reben els “sindicats”). Aquesta promesa electoral no és gens “innocent”. Era un avís ben clar del que havia d’arribar en la forma següent: “signatures i acords, a canvi de les subvencions”.

Tenim per davant, doncs, una pantomima ben orquestrada des dels despatxos de CCOO i UGT, CEOE i Moncloa. Així, en no aprovar la retroactivitat de la contrareforma, intentaran un nou rentat de cara per Toxo i Méndez. I no oblidem tampoc, el gran llistat de mobilitzacions “parcials” i sectorials que porten mesos convocant, i que només serveixen per esgotar la força de les persones treballadores, i mantenir sota control una mica més la mobilització de la classe treballadora.

I a canvi de què van signar el passat 24 de gener el que segueix (i tot el que encara no sabem)?

• Pèrdua legalitzada del poder adquisitiu en 2012, 2013 i 2014 (amb l’empobriment evident que això representa)
• L’augment galopant de la “flexibilitat” a les empreses (amb més poder per les empreses en matèries clau com la distribució del temps de treball, la mobilitat funcional o la flexibilitat en matèria salarial)
• No aplicar en l’empresa determinades condicions de treball pactades en els convenis sectorials, possibilitant el despenjament de l’empresa d’allò pactat a la negociació col·lectiva.
• Lligar una part del salari a a la productivitat i els resultats de l’empresa (si hi ha “pèrdues”… doncs no res).

Ens ve una època molt trista i molt dura. Però és ara precisament quan més hem de donar la cara. És ara quan més necessitem una organització sindical combativa, lligada a les lluites socials i disposada a avançar clarament amb i per la Unitat Obrera i Popular. Ara més que mai cal organitzar-se en assemblees i seccions sindicals (tant de persones treballadores ocupades o aturades), als nostres barris, polígons, localitats, etc. Ens hem d’organitzar per millorar les estructures de solidaritat i suport mutu, per defensar els nostres drets i llocs de treball, i per fer front a la repressió. I dins de tota aquesta misèria i patiments, sobre tot, no perdre la il·lusió i l’alegria de la lluita, i l’estima per totes les companyes i companys.

Gonçal Bravo i Reig. Portaveu nacional de la COS.