“Som milers els treballadors cedits il·legalment a l’Ajuntament de Barcelona”

>> Entrevista a Josep Maria Soler, extreballador de l’Institut Municipal de Cultura de Barcelona (ICUB)

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat per cessió il·legal de treballadors a l’Institut Municipal de Cultura de Barcelona (ICUB), depenent del Govern municipal tripartit.

La sentència considera provat que 7 membres de la plantilla de l’Arxiu Històric de la ciutat estaven subcontractats il·legalment per diverses empreses “pantalla”, sense cap funció real, més enllà de cedir treballadors a l’ens municipal amb salaris i condicions laborals molt inferiors a les establertes per conveni col·lectiu per als treballadors de la plantilla. Des de L’ACCENT hem volgut saber l’opinió d’un dels treballadors afectats per aquesta cessió il·legal.



Com es va iniciar el conflicte a l’Arxiu Històric?
Bé, el conflicte s’inicia quan, després de mesos d’estar parlant sobre la precària situació que patíem, decidim passar de les paraules als fets. Això no és mai senzill i en aquest cas potser ho va ser menys pel fet que algunes de les persones que feia més temps que hi treballaven feia un parell d’anys ja havien intentat tirant endavant una denúncia de la seva situació que al final va quedar en res entre d’altres perquè l’anterior delegada sindical de l’Arxiu no va recolzar-les.

Com us veu organitzar els treballadors afectats?
Doncs l’organització de què ens vam dotar va ser l’assemblea de treballadors i treballadores. Cap de nosaltres, com la gran majoria dels treballadors en precari, no estava sindicat i el que ens va semblar més pràctic va ser constituir una assemblea que convocàvem quan ho consideràvem oportú sense demanar permís ni consultar a ningú. D’aquestes assemblees va sorgir la idea de posar una denúncia a l’Ajuntament de Barcelona per subcontractació il·legal de mà d’obra, és a dir, externalitzar un servei que és estructural de qualsevol arxiu com és la categoria de l’auxiliar d’arxiu. A part d’aquestes assemblees que podríem qualificar de formals, com que durant el canvi de torn del migdia ens trobàvem tots els i les treballadores implicades, pràcticament cada dia hi havia una breu assemblea en la què comentàvem les novetats de la jornada.

Vau comptar amb el suport de la plantilla “fixa”?
Aquest és un dels temes clau. La veritat és que malgrat que, mentre nosaltres vam estar a l’Arxiu, bona part dels i les treballadores fixes demostraven cert interès en la nostra denúncia (gairebé tots els treballadors de l’Arxiu van signar  una carta en què se solidaritzaven amb la nostra lluita) i que quan els vam citar a assemblees  per tal de posar-los al dia de les darreres novetats hi assistien pràcticament tots, a mesura que es va anar intensificant el conflicte el seu nombre va disminuir molt. Malgrat tot, cal reconèixer que sense la tasca d’alguns d’ells i, en concret, de la delegada sindical de la CGT a l’Arxiu, la nostra lluita no hagués pogut arribar fins on ha arribat perquè qualsevol intent de plantejar la nostra situació amb la direcció del l’Arxiu era refusat amb l’argument que nosaltres no érem treballadors de l’Arxiu i que era a Magma Serveis Culturals a qui ens havíem de dirigir.

Quina va ser la resposta de l’empresa Magma i de l’Ajuntament quan es van assabentar de la vostra denúncia?
La seva resposta va ser, primer de tot, unitària. És a dir, van començar a reunir-se plegats per tal de veure de quina manera podien torpedinar la nostra denúncia.  Amb aquest objectiu van començar a introduir canvis en el funcionament normal de la nostra feina per tal que, en el moment del judici, allò que nosaltres denunciàvem ja no respongués a la realitat. El canvi més destacat va ser la imposició de la figura d’un coordinador que els permetés justificar que nosaltres no treballàvem colze amb colze amb la resta de treballadors de l’Arxiu. Aquest moviment, però, no els va sortir gens bé perquè això va ser interpretat per nosaltres com un greu atac i l’aïllament que tant nosaltres com els treballadors més implicats va haver d’aguantar van aconseguir que el primer no durés ni tres mesos i el segon acabés assumint el seu paper de persona non grata. Perquè això fos possible, el que els calia era allargassar el procés el màxim, i en Xavier Tarraubella, el director de l’Arxiu, va jugar un paper destacat arribant a marxar de vacances en les dates en què teníem el judici, obligant d’aquesta manera a ajornar-lo. 

El procés que ha finalitzat amb la sentència del TSJC ha estat llarg, com ha afectat als treballadors que heu posat la denúncia dins la feina?
La tardança en la resolució és un impediment molt gran per tal que la sentència, que en aquest cas ens ha estat favorable, pugui ser efectiva. La situació d’extrema tensió a la què ens vam veure sotmesos que es va acabar concretant en nombroses sancions per part de l’empresa junt amb les precàries condicions contractuals van portar a la majoria dels treballadors a haver d’abandonar la feina. Així mateix, el fet que un dels treballadors es fes enrera i decidís pactar amb l’empresa ens va perjudicar en minvar la nostra unitat inicial. Finalment, van acabar fent net amb un parell d’acomiadaments improcedents.  

Com creus que actuarà l’Ajuntament de Barcelona després d’aquesta sentència?
L’Ajuntament actuarà com ha actuat durant tot el procés: obstaculitzant el compliment de la llei que ells mateixos han elaborat. Era evident que el que s’estava i s’està produint a l’Arxiu és un cessió il·legal de mà d’obra, però el pànic a que la nostra victòria pugui esperonar altres companys en la mateixa situació a lluitar pel reconeixement i l’aplicació dels seus drets és molt gran. Cal tenir present que són milers els i les treballadores subcontractats per l’Ajuntament que es troben en situacions similars.

Quina valoració fas de tot el procés?
Jo faig una valoració molt positiva de tot el procés. I la meva valoració no canviaria en res en cas que el TSJC no ens hagués donat la raó. Crec que vam demostrar i ens vam demostrar que quan els treballadors i les treballadores s’organitzen i decideixen lluitar per allò que creuen just, no hi ha res que els pugui aturar. I això no és un eslògan publicitari, és la realitat.