Telefónica es nega a negociar i aguditza el conflicte

Crònica d’una (no) negociació anunciada. Telefónica, el gegant espanyol de les telecomunicacions, s’ha negat a negociar amb els representats dels i les vaguistes amb tot un seguit d’excuses que han posat de relleu la nul·la voluntat inicial de l’empresa a arribar a cap mena d’acord, així com de ningunejar o riure’s a la cara dels i les vaguistes.

La tònica de la multinacional ha estat la de negar un conflicte o, millor dit, d’el·ludir-ne responsabilitats que a totes llums li corresponen. Tot plegat ha encès encara més els ànims d’uns treballadors i treballadores que porten 34 dies de vaga indefinida i que tot just dissabte, arran de l’acció d’#OccupyMovistar, havien aconseguit fer seure l’antiga empresa estatal a negociar.

La convocatòria de reunió era a les 20h, a l’edifici que l’empresa té el Fòrum. El dia, però, havia començat molt abans pels i les vaguistes. A primer hora del matí, es desplaçaven a Ciutat Meridiana per aturar tres desnonament conjuntament amb l’associació 500×20 i el teixit associatiu de Nou Barris, que ja s’ha avesat, malauradament, a aturar els desnonaments de tres en tres. A la tarda, a les 16h, una assemblea al peu de la torre de Calatrava agrupava més de 400 vaguistes que preparaven la reunió del vespre.

Mentre queia la tarda, es podia endevinar que l’actitud de l’empresa no seria precisament de voluntat resolutiva. Els i les treballadores de l’edifici eren obligades a abandonar l’edifici a les 17h, sortint-ne escortats per Mossos d’Esquadra. “Mai abans havia vist Mossos a l’edifici, tret de quan va venir el príncep espanyol”, expressava un treballador que prefereix mantenir-se a l’anonimat. A continuació, agents de seguretat comprovaven planta per planta que no quedés ningú a l’edifici, mentre diverses furgonetes ARRO i de la BriMo s’acostaven al peu de l’edifici, axí com una ambulància i algun cotxe patrulla dels Mossos.

En paral·lel a les informacions que arribaven des de la seu de la reunió, corria la convocatòria de solidaritat, al lloc en qüestió. Fet i fet, a part de solidaris/es que s’han acostat per donar suport actiu a la lluita,a la concentració hi havia també vaguistes d’altres punts de l’Estat, com Madrid o Euskal Herria. Durant l’estona que ha durat la reunió, s’han succeït els parlaments de vaguistes.

A la reunió hi han participat, per la part laboral i amb l’aprovació dels i les vaguistes, n’Aitzol Ruiz, president del comitè d’empresa de Cotronic i portaveu del comitè de vaga; Francesc Queralt, del sindicat En Construcció, i Jordi Juan, advocat del Col·lectiu Ronda. Per la part empresarial hi eren en Kim Faura, director de Telefónica a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Múrcia, dos representants de l’empresa entre els quals hi havia el responsable jurídic de Catalunya, i un representant de la patronal Ademi, del sector del metall. També hi havia una mediadora dels Mossos.

Segons ha pogut saber L’Accent, Telefónica ha assegurat que és “aliena al conflicte” i “no entén perquè és interpel·lada”. L’empresa ha tret tot un llistat d’allò que sempre havia negat: els “actes vandàlics i sabotatges” que ha patit “reiteradament” i dels que ha volgut responsabilitzar-ne els i les vaguistes, tot dient que eren “actes violents”.

El representant d’Ademi, per la seva part, assegurava que no volia arribar a cap acord amb el comitè de vaga perquè, deia, feia “quatre dies que havia signat amb CCOO i UGT i no es podia desdir de la seva paraula”. Supeditava negociar amb els i les vaguistes al fet que CCOO i UGT ho acceptessin.

Igualment, un hipotètic escenari com aquest no contemplaria la presència de les operadores -Telefónica, Orange, Vodafone…-, sinó només de les contrates. Aquesta era el punt que posaven els i les vaguistes damunt la taula: obrir una taula de negociació amb les operadores. Doble negació, doncs, del conflicte: no es reconeix els i les vaguistes com a interlocutors vàlids i no assumeixen la responsabilitat que els toca com a part empresarial.

En aquest sentit, el relat que expliquen és contradictori amb la realitat objectiva, tal i com denuncia Jordi Juan: és Telefónica qui marca les condicions contractuals amb les contrates i subcontrates que acaben determinant les condicions laborals dels i les treballadores d’aquestes. Les contrates i subcontrates actuen en base a criteris de Telefónica, que és client únic per a moltes d’aquestes petites o mitjanes empreses.

Tot plegat fa impossible qualsevol paràmetre de diàleg, en auto-exonerar-se de responsabilitats i no reconèixer l’altra part. L’empresa s’escuda, doncs, en un fet legal -contractual- per seguir exercint un poder real objectiu i material -econòmic-.

“Se’ls ha de rebentar”

Cap a dos quarts de deu del vespre han baixat els representants laborals de la negociació, per socialitzar l’esdevenir de la reunió. En assabentar-se’n, les reaccions han estat diverses però amb un denominador comú: ràbia i determinació. I s’han convocat per l’endemà, dimarts 12, a les 9h. En un primer moment, la convocatòria de l’assemblea era, de nou, al peu de la torre de Calatrava, però tot seguit l’han canviat per citar-se a Plaça Catalunya, “davant del MWC”.

Mentre la gent es dispersava, sota l’atenta mirada de les furgones allí presents de la BriMo, s’han viscut escenes contradictòries. Alguna persona desesperava, fruit de tants dies de lluita -i la misèria que els acompanya- i no veure encara el final de la vaga. D’altres, en canvi, en clara majoria, li donaven la volta a la situació.

“Si hem fet seure l’empresa un cop, la farem asseure’s un altre!”, mentre algú afegia “I de genolls!” i començaven càntics d’ “A por ellos!”. Alguns/es vaguistes asseguraven estar millor ara que fa uns dies: “ara ja sabem que els podem fer seure, i ara sí que ens han cabrejat: ara es cagaran”, assegurava un. “Se’ls ha de rebentar”, assegurava un altre, convençut que després de tants dies de vaga el que cal ara és seguir encara més forts i no fer-se enrere.

Escampant de l’esplanada del Fòrum, les motos dels i les vaguistes marxaven fent sonar els clàxons, animant la resta de companys i companyes. Un altre, lluny, cridava “Espartans!”, i la resta li contestaven “Auuh!”. La vaga i la lluita, doncs, continuen.