Terra Lliure com a punt de partida del moviment d’alliberament nacional

tllfossarDurant la Diada nacional de l’11 de setembre de 1995 Terra Lliure feia pública la seva dissolució a través d’Alerta, el seu portaveu. Han passat més de quinze d’anys d’aquell anunci i més de trenta des que es donà a conèixer i, malgrat la seva rellevància, són encara molt pocs els treballs que se n’han ocupat.

Si deixem de banda els de format audiovisual, d’entre els quals destaca Terra Lliure, punt final, i ens cenyim estrictament als editats en paper, no va ser fins el 2004 que va aparèixer la primera monografia completa, Terra Lliure, la temptació armada a Catalunya, de la qual ja vam parlar en el seu moment. Abans, altres treballs hi havien fet referència, però mai amb una visió tan totalitzadora. Tot i així, no puc deixar de citar, d’entre els treballs anteriors, el del militant de Terra Lliure Jaume Fernández Calvet Terra Lliure (1979-1985), publicat per Edicions El Llamp el 1986; L’independentisme armat a la Catalunya recent, un seguit d’entrevistes realitzades pel periodista David Bassa i publicades per l’editorial Rourich el 1997; i Parla Terra Lliure, la recopilació dels documents de l’organització armada publicat per Edicions El Jonc l’any 1999.

Amb el títol Terra Lliure, punt de partida, els seus autors, Carles Sastre, Carles Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora, exmilitants tots ells de l’organització armada, han volgut deixar clar des d’un principi una idea que impregna tot el llibre: Terra Lliure fou una organització armada al servei del moviment d’alliberament nacional i instrument fonamental per tal que “l’independentisme català arrelés políticament i portés a terme la seva primera embranzida”. I, en conseqüència, el llibre esdevé no només una història de Terra Lliure sinó també del conjunt del moviment del qual formava part i sense el qual la primera no hagués tingut sentit de ser.

llibre-tl-biografia-puntdepartidaEl llibre comença amb “els precedents històrics”, un capítol breu que no encaixa amb el conjunt de l’obra. En acabat, entrem ja plenament a l’assumpte del llibre, amb el naixement de l’independentisme català d’arrel marxista de la mà del PSAN i, posteriorment, amb l’escissió del PSAN-provisional, dues maneres d’entendre el moviment que s’aniran trobant i distanciant durant tot el període, amb aquests o amb d’altres noms. Fou precisament entre els militants d’aquesta darrera organització que Terra Lliure prengué forma i, amb el temps, també el PSAN li donà suport, així va esdevenir Terra Lliure el pal de paller del moviment unitari que s’anà constituint amb el Moviment de Defensa de la Terra com a plataforma política. Tot aquest ric procés hi és explicat amb rigor i detall.

Malauradament, la fractura del moviment el 1987 afectà també a l’organització armada que, tot i els intents per no sucumbir en l’espiral de destrucció, acabà cedint, moment en què també la imparcialitat dels autors cedeix una mica en favor d’un dels dos sectors, sense caure però en maniqueismes. En canvi, el que sí que és francament millorable és la reconstrucció de l’episodi final d’aquesta història. No és possible que, després d’un treball tan ben documentat, no hi hagi espai per conèixer els arguments d’aquells que no van voler sortir de la presó seguint l’estratègia de la Comissió de Portaveus, un dels quals a més signa el llibre. Com tampoc no és admissible que se segueixi considerant Rocamora i Musté com els darrers presos en sortir de la presó -8 de març de 1996- quan, a banda dels que encara estaven en tercer grau, Guillem Godó encara va ser-hi fins el juliol, sortint just abans de la celebració del Pi de les Tres Branques.