‘Tot i la percepció de gran derrota —que ho va ser— la lluita contra Bolonya es podia guanyar’

JA HO DÈIEM | En aquest ocasió parlem amb Isabel Benítez que es va incorporar a la lluita contra Bolonya a la UAB des de l’Assemblea de Becaris de Col·laboració va participar a la Coordinadora d’Assemblees de Facultat i des d’allà al Comitè de Vaga contra Bolonya. Amb tot, ja havia lluitat contra la LOU des del 2001 a Granada.

 

– En quin sentit s’ha concretat l’amenaça que el 2008 es denunciava?

La realitat ha superat les pitjors previsions. Al 2008 vam dir que ni havia ni hi hauria finançament públic, que els impagaments de la Generalitat eren una decisió política —i molt prèvia a la crisi, com demostra l’hemeroteca— per convertir l’ensenyament superior en un mercat més, sense “elements distorsionadors” com es refereix l’OMC a les ajudes públiques directes o indirectes (beques). Vam dir que pujaria el finançament privat a costa de les butxaques privades dels estudiants i les brutals pujades de taxes ens han donat la raó. Quatre anys desprès que molt professorat gairebé plorés d’alegria davant la “renovació pedagògica” ens trobem amb aules saturades, amb molts menys recursos públics per fer recerca, amb uns òrgans de govern que prenen decisions, fins i tot per sobre del sindicalisme de concertació (el mateix que no va considerar Bolonya cap amenaça dels seus interessos). Ha quedat clar que el “Bolonya sí, però no així” era una errada, ja que Bolonya era precisament això: una universitat classista, minvada, precària i al servei del benefici privat. Deien que hi hauria “màsters per a tots” i nosaltres vam dir el que ha passat: que els màsters serien prohibitius i restringirien l’accés, a banda que moltes titulacions se suprimirien…

Quins creus que van ser els errors més grans d’aquella mobilització?

L’aïllament i l’avantguardisme. Tot i la percepció de gran derrota —que ho va ser— la lluita contra Bolonya es podia guanyar. Es podia guanyar no només perquè teníem la raó, sinó perquè vam tenir una capacitat de mobilització molt superior a la que es coneixia des d’anys abans. Però no la podíem guanyar aïllats. L’esclat de les ocupacions al País Valencià van ser un revulsiu a nivell nacional i estatal. Al Principat, el fort lligam que establirem amb la lluita contra la LEC i la vaga de TMB pels 2 dies va ser fonamental per sortir d’un discurs i una acció corporativa, per poder fer un discurs transversal social: no només estava en joc la universitat pública o uns plans d’estudi, es tractava de l’ensenyament públic i les nostres condicions futures de treball amb títols cars i mancats de contingut objectiu. La nostra crítica també denunciava un model econòmic i social que havia fet dels especuladors del sòl els reis del mambo i que criminalitzava l’alt percentatge de persones qualificades (titulades universitàries). Tanmateix, l’escalada de reformes va ser molt ràpida i la manca de perspectiva en el caire de les mobilitzacions (molt centrada en els plans d’estudi de grau) ens va fer perdre de vista que la nostra força no raïa tant en la radicalitat de les accions, sinó en la capacitat que foren massives. Les nostres “armes” màgiques havien de ser la democràcia de base de les assemblees de facultat i la nostra capacitat per atreure no només als estudiants més conscients, sinó a tot els fills de veí i també als treballadors i treballadores de la universitat, professorat o no. Mentre una part de la comunitat universitària va veure molt clarament la perspectiva, una majoria silenciosa va preferir mirar cap a un altre costat i quan alguna acció va donar arguments fàcils a la criminalització, van preferir mirar el dit i no l’arbre que assenyalava. Va ser una errada pujar el to de les mobilitzacions sense que la majoria ho pugués assumir i no donàvem a l’abast per explicar-les o fer-les entendre. El discurs de la criminalització no només va afectar a mètodes de lluita, sinó també a les eines de participació: es van desprestigiar les assemblees (que en la última època van ser més reduïdes i de majoria “activista”), la repressió va incrementar la sensació d’impotència i d’aïllament, d’urgència… A l’àmbit universitari, la majoria del professorat i del personal de serveis no es creia afectat per la qüestió, de manera que tot i els esforços d’una part molt compromesa d’aquests col·lectius, ens van donar l’esquena, la majoria de les vegades sense cap argument real sobre la reforma i sí sobre un sensacionalisme barroer al voltant de la “violència”. Malgrat l’autocrítica, hem de recordar que a la UAB totes les reformes i plans d’estudi els van haver d’aprovar rodejats de dispositius policials desorbitats o fora del campus… Així doncs, havíem de ser més, però tampoc érem tant pocs.

Quins objectius s’aconseguiren, els assoliments?

Tot i que mai ningú ens reconeixerà les nostres victòries, sí que vam aconseguir treure a la llum pública el rerefons de la reforma, de fet, vam aconseguir que el Govern principatí i estatal haguessin de fer contramaterials i contrapropaganda en resposta directa a les nostres anàlisis i discursos. És a dir, els vam posar a la defensiva i dos anys després, els documents de reforma del governament universitari van reconèixer que no podien cometre el mateix error de perdre la batalla mediàtica. L’aplicació del reglament disciplinari franquista va obligar al Govern estatal a treure un nou reglament; va dimitir la Comissionada d’Universitats, van haver de canviar al Ministre d’Ensenyament (per la Garmendia); vam fer que el Rector de la UAB desaparegués per la porta del darrere; i vam aconseguir una taula de negociació d’alt nivell. L’eliminació de titulacions es va congelar. Tot i què potser no eren objectius formals, sí que vam poder il·lustrar la capacitat d’organització i d’autogestió de la gent quan pren les regnes del seu futur. Vam enfortir lligams interuniversitaris a nivell de Principat, de Països Catalans i també a nivell estatal: es van fer accions solidàries amb Barcelona des de Canàries a Còrdova, passant per la Complutense de Madrid… El que crec que és més important també, és que en aquella lluita es van formar teòrica i políticament molts dels actuals activistes post-universitaris.

Seria possible actualment revifar una lluita com aquella? Què roman de tot allò?

El desgast i la manca d’una visió clara i de conjunt de per què vam perdre (d’una anàlisi política i humana, crítica i autocrítica) ens va situar a l’any zero un panorama desolador. Una part de l’activisme va sentir que la lluita universitària se’ls quedava petita i van optar per muntar sistemes alternatius d’universitat lliure; altra, la que participà organitzada en sindicats estudiantils o organitzacions polítiques, va decidir reconstruir-se desprès del desgast; i la majoria, no va entendre massa bé què havia passat. Des d’aleshores no s’ha recuperat una xarxa assembleària d’aquelles dimensions i potència… Tot i que sí s’han mantingut uns mínims i això és el que ha permès tornar a aixecar-se davant de les retallades i continuacions del pla de privatització de la universitat (sota el nom de torn, ara Estratègia Universitat 2015). A diferència d’aleshores, ara una major part del professorat i dels treballadors veu com la cosa els afecta, una bona part han fet autocrítica i ara encapçalen la nova etapa de lluita. Per revifar una mobilització igual o superior a la d’aleshores calen coses molt bàsiques que el 15M ha posat sobre la taula: informació, democràcia de base real, participativa i no sectària, capacitat de cerca de consensos i no caminar massa lluny del que el conjunt de les persones a què apel·lem pugui entendre. S’han de repartir més fulls volants que mai, s’ha de socialitzar la lluita més enllà de la universitat: a les nostres llars, als nostres pobles, a l’empresa on tenim un contracte precari ara que el jovent té la taxa d’atur més alta de tota Europa. I també més enllà del nostre territori, sense renunciar al nostre marc, necessitem fer força conjunta, generosa, de classe, solidària i internacionalista. Mirar a les lluites a Xile, a Mèxic i la nostra trajectòria i aprendre de les errades i dels encerts. Amb determinació, però també amb alegria.