Tres espectacles i un segon manifest nacional
La cançó necessària –amb Pau Alabajos (Torrent), Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles), Josep Romeu (Tarragona), Meritxell Gené (Lleida), Jordi Montañez (Barcelona) i Andreu Valor (Cocentaina)-, el cant improvisat –amb els reconeguts glossadors de Mallorca Maribel Servera i Macià Ferrer- i la veu de l’experiència –amb el veterà músic i mestre d’Algaida Biel Majoral- van ser els tres espectacles musicals que serviren per a celebrar el tret de sortida de Som Països Catalans.
Tant els dos glossadors com Biel Majoral s’implicaren activament amb els organitzadors de l’acte en expressar la seva adhesió en la defensa dels Països Catalans. Maribel Servera i Macià Ferrer van protagonitzar un combat de gloses marcat per la reivindicació de la llengua i la nació; però també, i com no podia ser d’altra manera, per l’humor àcid en diferents àmbits i la crítica política: els sobres de Bárcenas i del PP també van quedar plasmats entre algunes de les rimes més aplaudides.
Per la seva banda, Biel Majoral, sensiblement emocionat, recordà que ell du “molts anys defensant els Països Catalans” i celebrà la iniciativa, així com la presència de noves generacions de músics compromesos amb el seu poble, en referència als glosadors i als joves components de La Cançó Necessària, que l’havien precedit. Alguns dels temes més emotius que entonà Biel Majoral, acompanyat de la seva ximbomba i dels també algaidins Biel Torres i Delfí Mulet, foren els clàssics “Jo sóc català” i “Sa Porrassa” o “No ens fareu callar”, en homenatge a Toni Roig.
La cançó necessària
Durant la fundació de Som Països Catalans, però, sorprengueren especialment al públic els integrants de La Cançó Necessària, col·locant-se rere el faristol de presentació de l’acte. Des d’allà, Meritxell Gené llegí el manifest del grup de cantautors, que cita Ovidi Montllor, Guillem d’Efak, Pi de la Serra, Maria Mercè Marçal i Vicent Andrés Estellés. “Per celebrar la seva coherència, i per reconvertir-la en fonaments sòlids per a la nostra conseqüència”, sentencia el text.
La Cançó Necessària es reivindica, doncs, com una iniciativa que va molt més enllà d’una banda musical o un grup de cantautors compromesos: “Hi ha cançons que es canten amb el català parlat de cadascú de nosaltres, i n’hi ha que neixen indignades, i que vénen de la primavera valenciana, i que arriben de la dissidència de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. La Cançó Necessària és la nostra memòria i el nostre present. La voluntat d’omplir amb contingut, valors i compromís la cultura d’aquesta terra>. Som el puny que ja és cançó. Som la cançó que ha de ser de tots”.
Així doncs, la presentació del manifest de La Cançó Necessària no va poder estar en més sintonia amb el rerefons de l’acte fundacional de Som Països Catalans. En aquest sentit s’expressa també el manifest dels sis músics: “Som nosaltres i sou tots. És la veu que s’alça en contra de tota opressió, en contra d’un sistema econòmic que genera desigualtat i pobresa. És la veu que lluita i treballa per a la nostra plena independència. La veu dels Països Catalans i de la justícia social. Al servei d’aquest poble i de la seva gent”.
