Tres pesos morts

Aquesta darrera setmana s’han produït tres successos al País Valencià que, si bé menors en el context de la crisi capitalista, no deixen de ser significatius i clarificadors. La fallida del Banc de València, amb intervenció governamental i injecció de 1000 milions d’euros públics, així com les dimissions del president de la patronal alacantina i del president provincial del PP, no tenen el vigor mediàtic de la victòria electoral del PP o de les retallades socials anunciades pel govern principatí, però donen claus per entendre els viaranys amb què l’oligarquia prova de consolidar el seu poder econòmic i polític.

Igual que ha passat amb la CAM, intervinguda pel FROB i revitalitzada amb 6.000 milions d’euros, el Banc de València ha caigut víctima de la seua pròpia política especuladora. Amb la intervenció pública d’aquestes dues entitats, el gran capital bancari elimina competència, saneja els seus comptes i adquireix una nova cartera de
clients a preu regalat.

José Joaquín Ripoll, antic president de la Diputació d’Alacant i que encara retenia la presidència provincial del PP, ha hagut de dimitir davant l’imminent inici del judici pel cas Brugal, una enorme xarxa de corrupció en la qual estan implicades les principals personalitats polítiques i empresarials de les comarques del sud valencià. Al seu torn, el president dels empresaris alacantins, Rafael Martínez Berna, també ha presentat la seua dimissió en ser sancionat amb més de 5 milions d’euros pels tripijocs organitzats per a que la seua empresa, Hormigones Martínez, aconseguira contractes d’obra pública. L’elit dirigent del sud valencià es desfà de dos pesos morts, abandona dos cadàvers en el camí a canvi del seu silenci i de prebendes: el polític ha estat nomenat president de l’autoritat portuària de la ciutat; l’empresari marxarà a l’estranger a reforçar els seus negocis. Dues eixides honorables i inevitables per a que els poderosos puguen presentar una imatge d’honorabilitat i d’intervencionisme davant les corrupteles, però que en el fons amaguen la tremenda relació de dependència i entesa entre els gestors de les institucions i els empresaris.