Trucada directa a la solidaritat i la lluita
Tècnics de Telefónica-Movistar transformen l'aturada temporal de la vaga en un procés d'acumulació de forces
Deu mesos després de l’inici de la vaga, i a tres setmanes que tingui lloc el tram final del CorrEscales, vaguistes de Telefónica han anunciat avui que s’ha assolit el mínim de la campanya de micromecenatge. En una roda de premsa celebrada a Bilbo, ciutat de victòries durant la passada vaga i, ben aviat, inici de la cursa de relleus, vaguistes i solidàries han fet pública la recaptació fins a dia d’avui. S’han assolit els més de 94.000€ mínims i ara tenen deu dies per assolir els prop de 150.000€ que s’han marcat com a repte total.
El projecte del CorrEscales i la campanya que l’envolta posen damunt la taula pros i contres de la vaga i la lluita de la resistència Movistar. Desgast personal i enfortiment col·lectiu, cost econòmic i augment de consciència col·lectiva; la vaga va ser aprenentatge per a tothom, vaguistes i solidàries. Tot apunta que el proper embat el faran amb més preparació del terreny de joc.
Balanç de lluita
Setanta-cinc dies de vaga per adonar-se d’una realitat: no es pot lluitar tota sola contra Telefónica-Movistar. La balança de costos i guanys surt més o menys equilibrada, un fet gens menyspreable si es lluita contra qui ho té “tot a favor seu: lleis, govern, comunicacions, policia, etc.”, en paraules de Rafael Ríos, vaguista acomiadat i readmès. “Es necessita un canvi en la societat per tal que col·lectius com el nostre tinguin oportunitat de lluitar i treure’n alguna cosa”, afegeix.
Lliçó apresa. En un gest d’anada i tornada, de boomerang solidari, vaguistes de la resistència Movistar, de la mà d’altres col·lectius i organitzacions, han posat en marxa una campanya de micromecenatge, el CorrEscales, amb un triple objectiu: retornar diners de la caixa de resistència, recuperar forces, ànims i entusiasme; i preparar una nova caixa de resistència. I tot, per tornar a la vaga i a la lluita, i no fer-ho soles.
Que no van guanyar? “La victòria va ser més moral que pràctica”, comenta Ríos. En Javi Marco, un dels portaveus, creu que es van quedar molt a prop. I afegeix: “però mai sabrem el que hagués aguantat Telefónica”. Comenta que es van quedar amb un “sabor amarg, trist, de veure-ho a prop”. Sabien que causaven pèrdues a l’empresa, però no ho van poder culminar. I entre ells també hi havia baixes: de 500 o 600 persones que van començar la vaga a Telefónica, al final en quedaven menys de 200.
Poc a poc, van veure que les contrates i subcontrates no complien el que havien signat. Tampoc la taula paritària entre patronal i sindicats majoritaris donava fruits. En canvi, però, servia d’eina desmobilitzadora de vaguistes, tot i que “els acords estaven lluny de les nostres reivindicacions”, explica Florencio Blanco, també vaguista i portaveu. Mentrestant, les empreses actuaven amb “repressió judicial, acomiadaments i vets a companys”, assenyala Marco.
Costos i suports
Tota vaga té costos personals i una vaga indefinida de setanta-cinc dies, molts. El suport d’amics i família ha estat imprescindible, per bé que alguns es trobaven sovint incompresos. Les parelles han estat claus per a molts dels vaguistes, com en el cas de Blanco, qui comenta que la seva parella “és més lluitadora” que ell i li va donar suport des del primer moment. Això no treu, però, que els ha costat molt aconseguir certa estabilitat econòmica.
Costos laborals en forma d’acomiadaments, costos econòmics en forma de falta de sou. Guanys col·lectius en forma de presa de consciència col·lectiva i de reforç de les seves posicions dins de les empreses. Blanco assegura que la vaga va ser molt dura. “Set mesos després encara hi somio”, declama. Però en destaca “la capacitat de lluita i la solidaritat”. Marco es veu “més fort de cara a l’empresa que abans de fer vaga». I afegeix: “ara ja saben com les gastem i del que som capaços”. Ríos remarca que van frenar “una mica” la caiguda de sous i la precarietat del sector.
“Van ser dies d’eufòria perquè vam demostrar del que s’és capaç amb la lluita”, explica Blanco. I per això assegura que «la lluita no ha fet res més que començar». Marco assenyala que un dels objectius i principals causants de tot és la subcontractació, “que comporta la precarització dels llocs de feina”. Volen que tothom passi a plantilla directa.
Ríos es queixa del “micromón d’estabilitat” en què viuen les persones en la nostra societat, aïllades, “que no volen que la seva bombolla exploti”. Per això destaca “l’inesperat” suport que va rebre de sindicats minoritaris, moviments socials i col·lectius ciutadans. El CorrEscales pot ser el punt i seguit després del parèntesi perquè “la gent obri els ulls” i se sumi al conflicte obert a Telefónica-Movistar. Caldrà veure si la trucada rep resposta. De moment, la solidaritat econòmica mínima anunciada ja la tenen. Tenen deu dies per arribar encara més enllà i perquè el CorrEscales sumi més suports, tant econòmics com organitzatius i de lluita.
