Un any després de la manifestació independentista més gran de la Història

Un any després de la manifestació de centenars de milers de persones contra la retallada de l’estatut, i que esdevingué una mobilització de clar to independentista, el panorama polític ha canviat radicalment. CiU s’ha fet amb el poder i ha desplaçat l’agenda política cap a una doctrina de xoc per a aplicar el seu model neoliberal. Això, juntament amb un rearmament del poder del PP al conjunt dels Països Catalans, configuren un escenari poc imaginat la nit del 10 de juliol.

Per a fer balanç d’aquest any, L’ACCENT hem parlat amb quatre persones de l’esquerra independentista provinents de diverses organitzacions i diferents territoris.

Jaume Casals és alcalde de Navàs per la CUP. Marta Cordomí és regidora de la CUP a Cardedeu. Toni Rico (Novelda) és historiador i militant de l’esquerra independentista. Gonçal Bravo (València) és portaveu nacional de la Coordinadora Obrera Sindical.

Què creieu que va aportar el 10J a la lluita independentista?

JAUME CASALS: Crec que el 10J va donar, en gran part, la raó al discurs de l’Esquerra Independentista que dèiem que els estatuts no eren la solució i que l’únic camí possible és la independència. El clam de la majoria de la gent va ser independència per molt que els grans mitjans de comunicació ho intentessin amagar tot parlant de “manifestació en defensa de l’estatut”. Per mi va ser una fase més en l’avenç i clarificació dels posicionaments independentistes que ja s’havia començat a articular i visualitzar a nivell popular amb les consultes. En poc temps semblava que posàvem a l’estat espanyol contra les cordes, però els de sempre han potenciat la desmobilització i ens han deixat ben clar que el procés serà llarg i que cal una forta conscienciació i organització de la societat catalana per fer realitat el nostre anhel.

MARTA CORDOMÍ:Aquesta manifestació va constatar allò que molts independentistes ja havíem augurat anys enrere: la via autonomista estava abocada al fracàs. La presa de consciència de la fi d’aquesta estratègia, però, ha arribat de la mà d’una sentència que no només fereix la dignitat del Parlament de Catalunya sinó que manifesta una vegada més l’opressió del Principat a les institucions espanyoles.

Probablement la perspectiva històrica permetrà veure l’abast de la manifestació que pot haver marcat un canvi de cicle a la polític al Principat. Tal com han apuntat les darreres enquestes ara mateix un referèndum sobre la secessió al Principat de Catalunya podria obtenir una majoria favorable, un resultat impensable anys enrere.

GONÇAL BRAVO: En primer lloc, en parlar de la manifestació històrica del 10 de Juliol de 2010 cal tenir ben clar això, que fou històrica. Mai s’havia aplegat tantíssima gent exigint la Independència. Això és un fet tangible i innegable, que marca un abans i un després.

Ara bé, com recentment deien des d’Òmnium Cultural, aquella manifestació en bona part era una reacció visceral, més que una resposta reflexionada o organitzada, d’una part importantíssima de la població de la CAC, davant l’absolutament lamentable política espanyola en relació a “Catalunya”. I dic “Catalunya” entre cometes, perquè des d’aquest “sobiranisme transversal”, que es ven com a “majoritari”, es continua apostant per un model purament catalunyès, regionalista, davant d’un projecte netament i clarament de construcció nacional.

TONI RICO: La manifestació del 10J va ser la consecució d’anys de lluita independentista i, especialment, va ser com un punt important d’arribada després de les darreres accions massives de caràcter independentista que s’havien realitzat arreu del Principat des de la consulta del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt fins a les que es van fer el 25 d’abril de 2010. Crec que tot i la diversa procedència dels manifestants que aquell dia omplien el Passeig de Gràcia, el crit independentista va sobrepassar qualsevol intent d’instrumentalització per part de les forces autonomistes. De fet, el 10J podem dir que va ser la certificació que en el cas del Principat, la via autonomista d’encaix dels catalans en Espanya ha mort definitivament i dubte molt que puga tornar a revifar.

Com interpreteu l’evolució de la política de CiU en aquest darrer any?

JAUME CASALS: Aquest darrer any CiU ha demostrat amb el seu fals sobiranisme puntual que l’únic que buscava era poder tornar a assolir poder. Ells venien sobiranisme, però bàsicament el que buscaven era erosionar els governs socialistes per poder tornar a governar. Han estat trampejant la situació per recuperar la Generalitat i anar aguantant fins a les municipals on ha tornat a quedar clar que la seva aposta sobiranista curiosament passa per entendre’s amb el PP. El mateix PP que denuncia la immersió lingüística al Principat, tanca TV3 i les línies en valencià al sud de la nació, i que a les illes també aposta per eradicar l’ús del català. Ha quedat clar, si algú en dubtava, que ells no tenen una aposta nacional sinó que només els interessa seguir escalfant la cadira tot buscant el maleït encaix.

MARTA CORDOMÍ: El regionalisme de CiU ha arrasat després de la desfeta del tripartit, amb una proposta de pacte fiscal, presumiblement amb el PP a Madrid, que té tots els números per esdevenir un foc d’encenalls més impossible que la mateixa independència. En un context de crisi econòmica, però, la ciutadania ha apostat per un Govern fort i a la dreta. El regionalisme convergent, però, no pot continuar amb el peix al cove pujolià com si res no hagués passat. Les retallades en matèria de drets socials i els pactes amb la dreta espanyolista poden esquerdar la seva hegemonia actual.

GONÇAL BRAVO: El desenvolupament dels fets aquest darrer any només ha portat a que guanye CiU amb un discurs terriblement ambigu, que els ha permès garantir-se la “legitimitat” electoral, per fer el que la gran burgesia “catalana” vol i necessita: augmentar els seus beneficis a costa dels nostres drets socials i laborals (i també nacionals, ja que les seues retallades també estan afectant directament a la nostra llengua i cultural nacionals).

TONI RICO: Històricament la dreta catalana ha jugat el doble rol de mostrar-se discursivament nacionalista per als seus votants i políticament regionalista per als governants espanyols. Això li ha servit per a mantenir el poder durant molt de temps i, alhora, poder-se consolidar com a partit hegemònic al Principat. Els equilibris interns del partit on, sobretot, un personatge com Duran i Lleida encara tensa la corda cap al regionalisme i la bona relació amb Espanya, fa que CiU es trobe davant d’una situació política interna i conjuntural nova per a ells també. És per això que intenta vendre idees impossibles com les del concert econòmic, per exemple, amb la intenció sobretot de mantenir una certa tranquil·litat interna, mentre que en aquests moments una majoria dels seus votants i militants tenen clar que això de reformar Espanya s’ha acabat. El mateix Jordi Pujol ho està afirmant.

Quin camí creieu que ha de prendre l’esquerra independentista per a afrontar aquesta nova etapa?

JAUME CASALS: Actualment crec que és molt important l’organització. Hem de seguir potenciant la formació de la militància i és així com evitarem caure en el desencís o en falses dreceres. Un altre vessant important és potenciar la comunicació, hem de difondre el nostre pensament arreu tot utilitzant les eines comunicatives que tinguem al nostre abast. També és importantíssim aprofundir el treball municipal per fer arribar a gran part de la població el nostre missatge. Com més ens senten més ens entenen, la gent ja no ens veu com una cosa estranya i aliena, sinó com els que plantegem solucions. Coherència, paraula i treball. El camí és llarg, però cada dia que passa avancem.

MARTA CORDOMÍ: L’esquerra independentista ha de continuar la feina començada ja fa molts anys de conscienciació i arrelament als pobles i ciutats dels Països Catalans. El referent polític que suposa ara mateix la CUP a nivell municipal és la prova de que aquesta feina no ha estat en va. L’aposta de l’esquerra independentista pel marc dels Països Catalans i l’alliberament nacional lligat al benestar de les classes populars forma part del missatge del 10J.

El camí, doncs, passa ara per exercir un municipalisme que faci realitat, si més no a petita escala, allò que ha estat l’essència de la l’independentisme rupturista. Treballar des de la base, sense caure en l’elitisme de la classe política i sobretot enfortir l’arrelament a la societat civil a través de les associacions i la cultura popular del país.

Finalment, l’obertura de l’esquerra independentista a projectes liderats per la societat civil, com ara les consultes, pot ser una manera de treballar per la independència i guanyar espais que tradicionalment havien estat dominats pel regionalisme. En temps de reestructuració del mapa polític cal buscar l’espai de la CUP i les organitzacions sindicals, estudiantils i juvenils per tal de continuar fent una feina que el país necessita.

GONÇAL BRAVO: Per mi una de les mancances principals del 10J de 2010, i de tot el “moviment sobiranista” català, ha estat sempre el món laboral. I tot i que la COS en el darrer any ha fet avenços importants, eixos avenços no venen donats precisament per les mobilitzacions “sobiranistes”. És més, m’atreviria a dir que cap organització sindical “nacional i de classe” s’ha vist reforçada per aquests moviments. I ací rau una de les principals febleses del sobiranisme català/catalunyès, la seua incapacitat per lligar la lluita nacional a la social (i viceversa).

Si volem arribar a ser lliures, veritablement i completament lliures, cal tenir ben clar que sense una organització sindical de classe, econòmicament independent de qualsevol estament, combativa, plural i organitzada a tot el nostre territori nacional, no ho podrem ser mai.

D’altra banda és imprescindible el reforç i visibilització del marc nacional complet, potenciant una dinàmica organitzativa de base i ben coordinada en clau de classe, popular i nacional.

TONI RICO: L’esquerra independentista té l’obligació d’encapçalar un moviment polític i independentista d’esquerres fort i amb cara i ulls que li permeta jugar les seues cartes el dia en què s’hagen de decidir passes importants en l’alliberament de la nació catalana. Les darreres eleccions han demostrat que una gran majoria dels independentistes d’aquest país són d’esquerres i no s’empassen aquella idea de “transversalitat” que alguns sectors ens han intentat vendre els darrers temps. Tot i que l’independentisme com a idea és “transversal”, és totalment estúpid creure que això s’ha de materialitzar en un sol partit polític que, alhora, juga pretesament a l’ambigüitat ideològica. En aquest sentit la CUP té un paper clau com a referent institucional de l’esquerra independentista, però també com a eina de mobilització popular. La CUP ha demostrat que és capaç d’arribar a sectors socials que mai s’havien plantejat la independència com a projecte de futur per al seu país i això s’ha aconseguit participant de les lluites als barris, dels moviments socials, de les mobilitzacions sindicals, etc… Cal, doncs, consolidar la CUP com a referent polític d’un moviment que és molt ampli i heterogeni però que s’ha de saber adaptar a la nova realitat política dels Països Catalans. I és més, si l’esquerra independentista no participa en tots els fronts de lluita, uns altres ho faran per nosaltres