Un full dominical en dilluns
La Vanguardia del 24 de juny semblava ben bé el Full Dominical. Com que el pamflet de la Santa Màfia té un ressò força petit tenint en compte la gran tirada i el seu caràcter gratuït, algú s’havia d’encarregar de treure de les catacumbes (mai millor dit) la vida i miracles de la burocràcia vaticana. La Vanguardia sempre hi ha tingut una gran predisposició. Els escrits de Josep Miró i Ardèvol, com abans els de Ricard Maria Carles, són testimoni de com de llefiscosament reaccionària pot arribar a ser la retòrica apostòlica.
Ara, però, cal renovar el producte. I el nou Papa sembla que s’hi posa bé. L’editorial portava com a títol «Una cadira buida» i es referia a «l’últim gest papal: no assistir a un concert oficial en honor seu que tenia lloc a la sala Pau VI del Vaticà al·legant que tenia feina ». Sembla que això pràcticament el converteix en el Sid Vicious dels esclaus de Crist. Es tracta d’«una imatge potent que deixa al descobert el caràcter del Papa Francesc, tan allunyat de la pompa dels seus antecessors». No s’explica el perquè, si les «maragallades» del Sant Pare agraden tant a La Vanguardia, aquest mateix mitjà va ser sempre tant condescendent amb la pompa de Benet XVI, Joan Pau II i els altres timoners de la nau vaticana. Probablement pel mateix motiu pel qual ara es permeten «dures» crítiques a la banca i la classe política després d’haver-los fet els cors mentre robaven a mans plenes sense escàndol públic. Ara toca el maquillatge: «Així és el Papa. Sempre sorprenent, sempre amb una glopada d’aire fresc en la seva conducta ». D’això es tracta. És aquella glopada d’aire fresc que et permet respirar fugaçment quan el senyor agent té a bé treure’t el cap de la banyera. Darrerament la premsa en va plena d’aquestes glopades d’aire fresc. No en va, no són pocs els feligresos de la parròquia de Francesc que estan amb l’aigua al coll. I aquelles institucions com l’Església i la socialdemocràcia que han centrat històricament el seu negoci en la retòrica hipòcrita sobre els desheretats de la terra necessiten renovar la seva «imatge corporativa ». I la premsa del capital sap perfectament com de necessàries són aquestes institucions per a mantenir la taxa de benefici. Per això l’entusiasme en la lloa frega els límits del ridícul a l’hora de ponderar «la poderosa alhora que humil personalitat del nou Papa, el sentit de l’humor del qual és també una glòria de Déu».
I per a reforçar la bona nova, a les pàgines interiors ens trobem un ampli reportatge sobre la dura condició de ser cristià al món: «Cristians. Els més perseguits». «Bombes terroristes contra esglésies a Nigèria; assetjament del fonamentalisme hindú a l’Índia a través de la llei anticonversió, i de l’Islam radical a Pakistan amb la llei de blasfèmia (…) atacs als caldeus a l’Iraq i als coptes a Egipte; i opressió en la comunista Corea del Nord». Ja ho deia La Trinca: «als primers segles del cristianisme l’Església estava a l’oposició / I així acabaven verges i màrtirs dintre la panxa d’algun lleó / Per no quedar-se sense parròquia van variar de plantejament / que si el que mana no està per orgues és molt més pràctic dir sempre “Amen”». Podria semblar que és tal la renovació del missatge evangèlic que els cristians li han tornat a agafar el gust al martirologi, però la cobertura interior de les aventures del Papa Francesc reforça la idea que tot és una qüestió més de forma que de fons: «Francesc és el papa dels gestos», diu Eusebio Val. Del «talante», que diria Zapatero. No cal recordar la profunda renovació que el «talante » va representar per a la socialdemocràcia espanyola, tant putrefacta aleshores com ara. No hi ha encens al món capaç d’esmorteir una catipén tant intensa.
