Un lloc entre la burca i el tanga

Un debat estúpid que concentra les energies dels que en viuen. L’esquer ideal per fer les delícies dels conservadors empenyats a convertir l’article periodístic en un gènere de ficció. L’uniforme escolar. Tant conscients són tots plegats de la manca de sentit del debat que José Antich ha corregut, a La Vanguardia del 30 de març, a aclarir que “la implantació de l’uniforme escolar no és, en contra del que alguns puguin defensar, una qüestió irrellevant”. He seguit el debat sense trobar que ningú el considerés irrellevant, i mira que n’és! Els “progressistes” repeteixen els seus llocs comuns. Així també els defensors de la faldilla de quadrets i els mitjons fins el genoll. Però tots juguen el joc per què d’això viuen. Què vol dir, aleshores, “en contra del que alguns puguin defensar”? Jo ho traduiria per “en contra de tot sentit comú”. Fins i tot hi ha qui fa veure que no sap de què va, com Carles Ribera: “El problema principal d’aquest assumpte és la tendència a situar la discussió en el terreny de l’apriorisme, del conflicte ideològic, del dogmatisme” (Carles Ribera, “Uniformes”, Avui, 1 d’abril). Com vol eliminar els apriorismes en un debat que la senyora Rigau ha encetat justament per donar el gust als conservadors de poder brandar els seus apriorismes i una certa vena apocalíptica? Quan Antich desglossa el fons del debat, tot el que se li acudeix és que l’uniforme “contribueix a millorar el clima escolar car desincentiva la clàssica discussió sobre tal o qual marca que acaba sent una creu per a qualsevol pare o mare”. Al barri del senyor Antich és urgentíssim desactivar la discussió sobre les marques i aquesta és la creu de qualsevol pare. Beneïda creu! A la resta de barris la creu es diu lloguer, matrícula, atur, etc. En canvi els opinòlegs de la burgesia dediquen els seus matins ociosos a visitar les escoles del país. I com que la imaginació conservadora ha estat sempre rica en erotisme en Jaume Clotet veu “campus plens de noies ensenyant el tanga” (elsingulardigital.cat, 13 de gener) mentre altres no poden apartar els seus ulls dels calçotets “a vista” i els escots extremats. Una burgesia com la nostra, fortament lligada al tèxtil, no podia deixar un tema tant delicat en mans de la lliure concurrència que és, en canvi, perfectament adequada a temes menors com la sanitat pública o les pensions. I exigeixen amb urgència l’abolició del burca alhora que combaten els banyadors al casc urbà de Barcelona. Les elits del país busquen amb persistència i idealisme un lloc entre la burca i el tanga mentre nosaltres, aliens a tant elevades disquisicions, quan no anem massa llargs, anem massa curts.

Els debats estúpids forcen posicionaments estúpids i m’estalviaré la qüestió dels avantatges i desavantatges de l’uniforme, però és curiosa la facilitat amb què tots plegats barregen naps amb cols sense cap tipus de vergonya: “el debat de la millora del sector educatiu cal despullar-lo de catecismes” (Carles Ribera). Es dóna per suposat que la qüestió de l’uniforme té a veure amb la millora del sector educatiu. Com sempre els autoanomenats “progressistes” accepten les premisses, falses, del debat proposat pels conservadors, i queden en fora de joc oferint una victòria napoleònica a l’adversari. Finalment sembla que els conservadors pensen en la millora del sistema educatiu mentre els progressistes avantposen el dret dels alumnes a construir a base de modelets la seva pròpia personalitat. Per què deixen constantment els anomenats “progressistes” que els conservadors xutin a porta buida? Perquè hi ha uns senyors, perfectament conservadors, que els paguen un sou per acceptar una partida contra un adversari que juga amb les cartes marcades.