Un nou projecte multidimensional dels alcoians Verdcel

portada EDSEl darrer treball de Verdcel, Els dies del Saurí (Bromera/Temps Record, 2012) va eixir a la llum amb la primavera ja començada, el passat 30 de març. Ara mateix, empentats amb més força si cap, pel guardó al Millor Àlbum de Pop en la darrera edició dels Ovidi Montllor, el llibre-disc publicat pels alcoians esdevé un tresor imprescindible en les xafogoses vesprades d’estiu. El detall estacional cal ressaltar-lo: tingam en compte que, en aquesta època de l’any, la primavera, són ben proclius les pluges, i que l’aigua hi és molt present al seu darrer treball.

Els germans Olmo han perfeccionat la conjunció de música, arts plàstiques i disciplines audiovisual -que tant els ha distingit- amb Els dies del Saurí. Resultat final? Un nou projecte multidimensional que inclou, en la seua versió completa, també un còmic.

Escoltat el degoteig de música, il·lustracions i versos, qualsevol conclourà que aquest disc és una reformulada aposta de les proclames del Verdcel, dels seus ja tradicionals ‘llocs comuns’. És a dir, la constància per a seguir endavant, la reivindicació del valor dels sentiments, la crítica i vigilància vers els poders fàctics voraços. També en un terme més profund -i no per això menys rellevant- hi trobem nombrosos amagatalls: la buidor d’allò caduc, o la cerca de vivències amb un major sentit per l’individu o el col·lectiu.

Això és el que hi desprenen, almenys, d’algunes peces clau com ‘Desert portes endins’ o ‘Flors d’estiu’. Més tard reprendre’m l’entusiasme amb cançons vives i fresques com ‘Infecta’m’ i ‘Globus aeroestàtic’, i amb els versos intensos de ‘Caragol’. És el preludi de dos pistes fonamentals: ‘La Boira i la Sénia’, amb la qual Alfons Olmo comparteix micròfon amb el penedesenc Cesk Freixas, i ‘Cadira’, amb la col·laboració de Laia Vaqué.

Els elements i els cicles naturals, amb la terra i la pluja, com a referències directes contenen l’essència de la vertadera vindicació del disc: malgrat les amenaces de l’Exterior, el cicle de la Vida, amb tots els seus matisos, segueix i es perpetua. I açò no és poc per als temps en els quals vivim.

Els pares de Verdcel, desprès de la interpretació personal d’algunes de les peces mestres del xativí Raimón amb Petjades (2010), tornen d’un convit, enfitats d’experiències. I encara podríem anar més lluny amb la comparació: si amb Sàmara (2008) convidaven a iniciar una aventura posant l’accent en l’aprenentatge que es fa al camí, Els dies del Saurí resulta un disc de tornada, retrobament i de satisfacció plena amb allò aprés. Parada obligada per alenar i continuar.

La proposta musical dels Verdcel ha aconseguit, en poc temps, l’aplaudiment dels seus seguidors i dels crítics. Potser siga perquè l’expressió lliure dels sentiments i la necessitat de comprendre aquest decurs incert nostre s’accentua. Verdcel sempre ha resultat complex de catalogar i d’explicar, però això no té cap importància quan tenim a les mans un treball per a fruir sense preses.

Els dies del Saurí. Verdcel. Bromera/Temps Record, 2012