Un pols mediatitzat, una lleialtat truncada que cal refer

Diuen que en una negociació “en el detall hi ha el diable”.

En el cas que ens pertoca, la negociació entre Junts pel Sí i la CUP Crida Constituent per investir un President, la realitat és que el diable no va estar en el detall, sinó en la deslleialtat. I s’ha de dir ben alt i ben fort per que alguns i algunes reflexionin i abandonin aquesta actitud vers la candidatura i el moviment.

Artur Mas va comentar al nostre company Benet Salellas en una de les reunions de negociació: “aquest és un pols entre la meva gent i la vostra, i aquest pols el guanyarà la meva gent”. I l’expresident, a més de tindre tota la raó en que es tractava d’un pols, es mostrava confiat en que el guanyaria.

De fet, la negociació tenia molt de pols de força mediàtic, de posicionaments polítics i de missatges simbòlics pel futur. I en aquest sentit, la confiança d’en Mas va errar, guanyant la independència social enfront del “líder” de CDC.

Però per què Artur Mas donava per descomptat que anava a guanyar el pols? Doncs bàsicament per que mentre que Junts pel Sí, fins al NO definitiu de la CUP-CC al Consell Polític més GAP, van ser un monòlit en relació al seu candidat, la nostra candidatura va patir una forta pressió interna per diferents militants, independents i nuclis que, malgrat el mandat col·lectiu d’abans i després de les eleccions i del debat Nacional de Manresa on es plantejava una Presidència de consens, van anar mediatitzant amb tot l’aparell de mitjans de comunicació públic i privats de CDC i ERC recolzant-los per intentar guanyar una posició que mai s’hauria d’haver fet pública donat que contradeia el que estaven intentant negociar els nostres companys i companyes.

Si ja era complicada la negociació amb Junts pel Sí, només faltava que en comptes de dos braços, un el tinguessis lligat a l’esquena!

Repeteixo, una cosa és mantenir una posició diferent de la majoritaria i un debat de manera interna, totalment legítim i necessari, i una altra cosa és exterioritzar-ho individualment quan això trenca el discurs i la posició de força decidida col·lectivament.

I torno a repetir, per què Artur Mas donava per descomptat que anava a guanyar el pols? Doncs bàsicament per que veia que les nostres files estaven debilitades pels nostres propis companys i companyes. Pitjor encara, el missatge que rebia era que havien de pressionar una mica més a la militància de la CUP-CC per acabar de doblegar-los.

Només per un segon, pensem què hagués passat si la posició de la CUP-CC s’hagués mantingut ferma igual que la de Junts pel Sí, sense dissensions, articles que contradeien la posició col·lectiva i al·legories que convertien a una persona en el “Procés”? No és massa complicat entendre que si finalment Artur Mas va fer el pas al costat, segons ells per voluntat pròpia (no rieu), aquesta opció s’hagués donat abans i les possibilitats de treure un millor acord haguessin augmentat.  Tots i totes les que deien que CDC anava segur a eleccions anticipades abans que un canvi de President han vist el seu futur com a futuròlegs sentenciat a mossegar-se la llengua.

En aquest sentit, la deslleialtat interna no només van fer augmentar la pressió mediàtica contra la CUP-CC com a col·lectiu, sinó que a sobre va restar opcions a un millor acord. Un “defeat, defeat” en tota regla. No només això, sinó que de cara en fora va marcar territorialment i organitzativament quines són les preferències i les opcions de resistir un embat extern. L’enemic de classe ja sap a qui atacar, com atacar i amb què atacar. I ho tornarà a fer.

No deixa de ser simptomàtic que sí davant un debat com és el d’una Presidència han pogut trencar la unitat interna de cara enfora, resulta com a mínim preocupant què pot passar quan s’hagin de prendre decisions que impliquin tocar els privilegis dels de sempre o quan calgui d’entrar a ganivet amb el model capitalista actual.

Algú pensa que per recuperar tot allò privatitzat contarem amb el suport mediàtic de Junts pel Sí?

Algú somia que en els cassos repressius del futur contarem amb el suport mediàtic de Junts pel Sí?

Hem d’abandonar els nostres posicionaments i la nostra gent per què la pressió mediàtica sigui gran i els que tenen “els drets d’autor del Procés” ens acusin de voler engegar-ho tot en orris?

Durant aquests anys sota el mantra processista a CDC li ha funcionat el xantatge amb ERC, amb l’ANC, amb Omnium i amb Súmate i ha estat a punt de funcionar amb la CUP-CC. No deixaran d’utilitzar-lo per que és l’eina bàsica de la classe dominant. El pal i la pastanaga.

Per tant, més ens val a tots i totes refer les nostres forces com a col·lectiu que som la CUP-CC i com a moviment que formem l’Esquerra Independentista, reflexionar alguns i algunes sobre el paperot que s’ha jugat, amb propòsit d’esmena, i preparar-nos per la propera envestida institucional que no trigarà massa en arribar. Ja ressonen els primers indicis…

Ens trobem enmig de la “revolució dels somriures” que no té interès en anar a l’arrel de les injustícies de classe, al contrari, pretén mantenir-les com a quelcom “natural” i “lògic” i enmig la “revolució democràtica” que rebutja encapçalar la llibertat d’una part del nostre país, volent fer creure que la nostra independència depèn del que succeeixi al govern de la presó de pobles.

No és un escenari senzill, les pressions seran moltes i diverses, però recordem que mai ho hem tingut fàcil i que comptem, en primer lloc, amb els i les nostres.

Diuen que el problema no és equivocar-se, el problema es mantenir-se en l’equivocació. No caiguem, llavors, en la fatalitat del pes del passat, no ens rendim al derrotisme de la repetició futura del succeït i aprenem dels errors comesos en el present.

La constància en el discurs, la unitat i cohesió interna i la fidelitat amb els nostres principis són la nostra única guia fiable. Si els abandonem, abandonem tota possibilitat d’independència, socialisme i feminisme als Països Catalans.

Amunt i força!

*Josep Garganté és conductor d’autobusos de TMB i regidor de CUP Capgirem Barcelona.