Utòpics, idealistes, ingenus
Darrerament s’ha escrit molt sobre el paper que va jugar la Nova Cançó en la lluita antifranquista, aprofitant l’efemèride que suposa el cinquanta aniversari de la cançó “Al vent” i de la publicació de l’article “Ens calen cançons d’ara”, escrit per Lluís Serrahima. Tothom a la premsa coincideix a destacar la funció crítica i democratitzadora dels artistes que conformaven el grup dels Setze Jutges i cap dels periodistes o opinadors que han tractat el tema s’han qüestionat si era legítim o no que els cantautors prengueren un determinat posicionament polític o que mostraren explícitament (dins dels límits de la censura) la seua oposició contra el sistema.
És evident que els quaranta anys de dictadura feixista constitueixen un dels capítols més foscos de la història de l’Estat Espanyol i que, per tant, totes aquelles persones que van contribuir a desballestar-la sempre tindran el beneplàcit de l’opinió pública (que si ara pot opinar “lliurement i democràtica” és, en part, gràcies a la tasca d’aquestos mateixos músics).
Fins ací, tot correcte: el problema apareix quan un grup d’artistes nascuts després de 1975, amb el dictador Franco podrint-se sota terra, decideixen reprendre la tasca de fiscalització social i política que portaven a terme amb les seues cançons i recitals, músics de la talla de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet… Quin despropòsit! De sobte, per als mitjans de comunicació de casa nostra (amb comptades excepcions), els cantautors estem passats de moda. No interessem, perquè som “naives”, idealistes, ingenus i pamfletaris, no estem arrelats a la realitat i només fem que protestar de tot i queixar-nos per qualsevol cosa. Se’ns recrimina la nostra actitud política i se’ns redueix a simples “portadors de banderes”.
Feliu Ventura sol dir durant les seues actuacions que “si nosaltres fem cançó denúncia és perquè altres fan cançó renúncia” i crec que posa el dit en la nafra. Si per tal d’arribar al “gran públic” estem obligats a diluir el nostre discurs i a fer lletres asèptiques; senzillament, no volem arribar al gran públic. Ens agrada que els nostres espectadors siguen els nostres interlocutors, que participen del debat, que reflexionen amb les nostres cançons, que pensen per ells mateixos. No és una qüestió de “quantitat”, sinó de “qualitat”. Els cantautors del present, del passat i del futur mai no hem volgut un país autocomplaent, sense esperit crític, que aposte per una cultura sense arestes, on “llibertat d’expressió” només siga una paraulota grandiloqüent i prou! Ara i avui, hi ha coses que no ens agraden del món que ens envolta i estem decidits a canviar-les, en la mesura de les nostres possibilitats.
Resumint: somiar no ens fa vergonya…
