Veus del carrer
La Revolució ha complert 50 anys. Ho proclamen cartells en botigues i establiments, i també les casolanes pintades fetes pel CDR de cada carrer. Es tracta, però, tal i com es va anunciar, d’una celebració austera. Els huracans fan que enguany l’economia no hagi acabat de despuntar i “la Revolució dels humils” no es podia permetre grans despeses en celebracions mentre el poble afrontava un any difícil.
El discurs del cubà mitjà és una barreja d’humanisme solidari, de crítica constant a la situació econòmica, i d’orgull nacional basat en els avenços de la Revolució.
“Cal un canvi, cal que les coses millorin”, diu una senyora descontenta. En saber que un servidor havia visitat Rússia, em demana si és veritat que la majoria de gent ara viu de manera miserable. En confirmar-li, em diu “clar, ara ja han tastat el capitalisme” i dóna gràcies que el seu país no hagi seguit el mateix camí. Continua criticant el sistema i algunes de les seves cares més visibles. Finalment però, em confessa que “no entenc com els occidentals, amb el benestar econòmic del que gaudiu, tingueu uns índexs de suïcidis tan elevats”.
Alguns tenen esperances en Obama. “Si el negre -en referència al president nord-americà- compleix el que va prometre, aquí entraran molts diners i les coses aniran millor”, em diu un taxista, veterà de la guerra d’Angola. Es refereix a les promeses d’Obama d’iniciar un diàleg amb Cuba que dugui, no a aixecar l’embargament, però sí a eliminar les mesures de Bush que limiten els enviaments de diners a l’illa. Tot i així acaba dient “dubto que el deixin”.
Crítiques que sorprenen
La crítica és un dels elements que sorprenen més al despistat turista occidental. Com un xoc afronta el fet d’estar assegut en un banc del Parque Central de l’Havana, fent-la petar amb un grup de cubans que amb tota tranquil·litat i amb la seva característica loquacitat exposen tot de crítiques al funcionament de certs aspectes a l’illa mentre un policia vigila la zona sense immutar-se. Precisament, no és la característica d’una dictadura.
El cambrer del bar de l’hotel ronda la cinquantena. És un antic professor de matemàtiques que explica que ja ha servit prou temps a la societat com a professor, i que ara intenta treure’s un bon sou en el sector turístic. Aquest servei a la societat però, encara no ha acabat. Els diumenges fa classes de reforç als alumnes del seu barri que volen entrar a l’Escola Selectiva. A canvi de res, “l’educació no es cobra”.
El 8 de gener es commemorava el cinquantenari de l’entrada de Fidel Castro a l’Havana. El dia que passarà a la història per la fotografia en què uns coloms blancs es paraven damunt l’atri on el dirigent cubà pronunciava el seu discurs. Al parc davant del Palau Presidencial molta gent espera l’arribada de la caravana de la victòria. La plaça és plena sobretot de nens amb uniforme escolar, perquè en aquest punt és on es rendeix homenatge als “Pioneros”. Finalment, quan l’orador inicia el crit de “Pioneros por el comunismo…” tota la canalla respon a l’uníson “¡Seremos como el Che!”. Precisament d’això depèn el futur de la Revolució.
