“Volem que la pròpia mobilització de la ciutadania faci que l’estat no pugui negar els nostres drets”
>> Entrevista a Txelui Moreno, portaveu de l’esquerra abertzale.
Txelui Moreno és el nou portaveu de l’esquerra abertzale. Antic regidor de Burlata, vila veïna de Pamplona, i delegat sindical de LAB, va visitar la capital catalana per celebrar un seguit de reunions i xerrades on exposar el procés de debat que en aquests moments està duent a terme l’esquerra abertzale. L’ACCENT vam poder tenir una llarga entrevista amb ell on vam repassar les claus d’aquesta estratègia i el ressò que les darreres estratègies de l’independentisme català han tingut al País Basc.
Què espereu de la roda de contactes que inicieu amb diversos col·lectius de la societat catalana?
L’objectiu que ens porta aquí és transmetre a la societat catalana mitjançant els seus agents polítics i socials quina és l’aposta de l’esquerra abertzale i el canvi d’estratègia que estem plantejant per fer passos per assentar els fonaments del futur estat basc.
Una de les qüestions més cridaneres, almenys a nivell català, és l’anomenat pol sobiranista, que molta gent creu que és un simple projecte de coalició amb Eusko Alkartasuna. És això o és alguna cosa més?
No és una simple coalició amb EA. Potser no ens hem sabut explicar prou bé, però hi ha diferents nivells. El primer seria l’aliança estratègica, que sí que estem treballant amb EA, i que el tems dirà quins fruits dóna. L’altre nivell és el pol sobiranista, que és l’articulació d’aquest trenta i molt percent que es declara enquesta rere enquesta com a independentista; això és exactament el que nosaltres anomenem pol sobiranista. En principi veiem amb molt bons ulls un espai que ja s’ha creat per complir aquesta funció, que s’anomena Independentistak. Independentistak té el seu propi carril, s’hi han ajuntat diverses sensibilitats polítiques, i no té una adscripció a cap partit concret. La gent s’hi ha inscrit a títol individual. Està al marge del que són els interessos tàctics dels partits, ja que té un objectiu més estratègic. Aquest no és altre que prestigiar la idea d’estat basc i tot el que això comporta a nivell de cultura, llengua, idiosincràcia… Hi ha hagut un primer pas, com ha estat la convocatòria de l’Aberri Eguna a Irun, però hi haurà nous passos, ja que s’ha fet públic que iniciaran una estructuració territorial a través de la convocatòria d’assemblees. Tot això s’engegarà a partir d’aquest mes de juny.
És això una aposta per disputar l’hegemonia del nacionalisme al PNB?
En part sí, no ho podem negar. Nosaltres entenem que el canvi d’estratègia que plantegem no té un objectiu electoral; fer això per aconseguir un o dos escons, o tres o quatre ajuntaments més, seria de bojos. El canvi d’estratègia respon bàsicament a assentar els fonaments del futur estat basc. Però en aquest camí, que nosaltres anomenem “procés democràtic”, també hi influeixen les eleccions. En el tema electoral, ho tenim clar: un dels objectius que ens marquem és canviar la correlació de forces, amb l’estat, però també amb el PNB. Per què? Doncs perquè aquest canvi de correlació facilitarà que avancem més en el procés democràtic. Nosaltres el que volem és que el pol sobiranista es constitueixi com a referent davant l’estat per a poder negociar, i això passa per prendre al PNB l’hegemonia del nacionalisme basc. També perquè nosaltres tenim un perfil d’esquerres que li manca al PNB, i això és quelcom que volem defensar.
Hi ha sectors, tant des de l’esquerra anticapitalista com des de l’independentisme liberal, que analitzant l’evolució de l’esquerra abertzale comenten: “veieu, a l’hora de la veritat s’abandonen les reivindicacions socials per prioritzar l’autodeterminació”. Què diríeu davant d’aquestes postures?
Que llegeixin els documents que hem elaborat en la darrera fase del debat, perquè l’esquerra abertzale va reprendre fa tres o quatre anys, a partir d’una autocrítica molt forta que va fer sobre l’arraconament de la lluita social, el treball en el camp socioeconòmic. Concretament, s’han publicat dos llibres sobre la crisi i un altre sobre la fiscalitat. Només a Navarra es van fer més d’un centenar de xerrades sobre el tema. El 21 de maig es convocà, impulsada per l’esquerra abertzale, una vaga general a tot el País Basc. El perfil d’esquerres l’estem potenciant. No tot el que ens agradaria, perquè realment és molt difícil donar la volta a tot el que ha suposat 30 anys de servitud de CCOO i UGT, sobretot a nivell mobilitzador, però ho estem intentant. Fonamentalment, amb un primer pas de lluita ideològica, situant quines eren les causes de la crisi, qui eren els culpables i com fer-hi front. El segon pas fou treballar sobre polítiques fiscals, qui paga i qui no paga, ja que creiem que aquí és on hi ha bona part de la clau de la situació. Posteriorment, vam passar al pla mobilitzador, en el moment en que es van començar a fer efectius els EROs, portant no només la mobilització als centres de treball, sinó també a nivell veïnal. Concretament, i per iniciativa dels alcaldes de la zona de Bortziri i Malderreka, molt castigada per la crisi, es van dur a terme convocatòries de vaga fetes pels propis ajuntaments de la zona amb el suport dels sindicats. El dia 20 de maig també se n’ha convocat un per la zona de Sakana, a iniciativa dels electes de l’esquerra abertzale. L’esquerra abertzale s’ha posat les piles i està intentant dur a terme aquesta lluita ideològica a nivell teòric i també a nivell pràctic. Els els darrers documents, entre els quals Zutik Euskal Herria, se li dóna molta importància, ja que el perfil d’esquerres i el perfil abertzale són les dues cares de la nostra moneda. No pot anar una sense l’altra. L’alliberament nacional del nostre poble també haurà de portar incorporat l’alliberament social. Per això nosaltres sempre parlem de canvi polític i social.
Dins de tota aquesta estratègia de pol sobiranista, a Navarra hi ha una marca, Nafarroa Bai, que pot disputar aquest espai. Quina estratègia plantegeu a Navarra?
Ningú pot negar que Nafarroa Bai va ser un boom, bàsicament perquè s’havien alimentat les condicions per a buscar un canvi a Navarra. Sobretot el que la gent volia era fer fora la dreta més rància d’Europa, que és la d’UPN, del govern navarrès. Això va comportar que l’efecte aglutinador entre diversos partits creés unes sinergies positives a favor del canvi. després d’aconseguir uns resultats molt importants, NaBai comet diversos errors. Es converteixen en segona força però tanmateix renuncien a la força que els ha atorgat la ciutadania, i en canvi en comptes de presentar-se com a alternativa a UPN, li regalen aquest paper al partit socialista, que havia quedat en tercera posició, i li diuen “pactem i tu serà l’alternativa a UPN i jo et dono suport”. Per a fer això fan un preacord on NaBai renuncia a tot allò amb què s’havia presentat a les eleccions (nova llei de protecció de l’èuscar, organ de coordinació amb la CAV…). No s’adonaren del que nosaltres estàvem dient en aquells moments, que no era possible el canvi si no anava més al fons. Es podia produir una alternança de sigles, però no un canvi. Finalment arriba el pacte UPN-PSOE, tirant per terra el preacord amb NaBai. Això demostra que Navarra és qüestió d’estat, i que no s’hi poden fer pactes fora del que són els pactes d’estat perquè sinó perilla el que ells anomenen l’uniprovincialitat de Navarra. Davant d’aquesta situació, comprovem que la composició d’organitzacions de NaBai no correspon al que és necessari per a un canvi polític i social, per la trajectòria d’aquests quatre anys, donant per exemple suport als rescats bancaris amb diner públic, i fent política de dretes. Això no és el que pot donar resposta al que demana la ciutadania de Navarra. Per què? Doncs perquè a dins seu té la dreta regionalista basca, la qual cosa impossibilita el canvi d’esquerres, i perquè també hi té els espanyolistes de Batzarre, fet que entorpeix la reunificació del nostre poble. El que nosaltres estem plantejant és “deixem-nos estar de parlar sobre el subjecte electoral i parlem sobre quines són les claus polítiques i socials del canvi, i quan arribem a un acord sobre quines són aquestes claus polítiques i socials, aleshores parlem de subjecte electoral”. Tenim temps suficient. El primer pas va ser que es visualitzés a Navarra que el canvi era possible i que a més la gent hi donava suport. I no només això, sinó també que per damunt de sigles érem capaços d’unir-nos diferents famílies polítiques de Navarra; em refereixo a Aralar, a EA i a l’esquerra abertzale. Per això neix Hamaika Bil Gaitezen, que és un espai que integra totes aquestes famílies i que en la seva primera convocatòria aplega més de cinc mil persones, tot un èxit. Esperem que tot això fructifiqui i puguem consolidar un espai a Navarra que permeti dur a terme el canvi polític i social. Davant la divisió que hi ha entre PP i UPN, i també el desgast del PSOE navarrès, aquest espai, deixant fora la dreta nacionalista basca i els espanyolistes de Batzarre, podria esdevenir la primera força política a Navarra.
Si agafem per una banda les acusacions que va llançar el govern espanyol contra el veneçolà sobre un suposat suport a ETA, i de l’altra agafem la pròpia Declaració de Brussel·les, ens trobem davant un augment del pes de la internacionalització del conflicte?
El que hem aconseguit, que no és poc, és atreure el focus internacional cap al País Basc. Desgraciadament hi ha tants conflictes que el focus internacionals es posin sobre el teu conflicte és molt difícil. Tanmateix, el que s’ha aconseguit amb el debat intern és que aquest focus es fixi amb el País Basc, i això és d’agrair. Això implica que tot de personalitats s’hi impliquin, tal i com s’ha demostrat amb la Declaració de Brussel·les. Això és important, tot i que està en una primera fase. En la mesura en que anem fent passos, tant en mobilització socials com en declaracions d’intencions de la pròpia esquerra abertzale, anirem superant etapes i el ressò serà major.
Per tant, considereu que heu pogut trencar, ni que sigui en part, l’aïllament que havia aconseguit bastir el PP amb les seves aliances internacionals?
L’estat ha hagut de fer servir tots els mitjans que ha tingut al seu abast per intentar que no s’internacionalitzés el conflicte. Per a aconseguir-ho, ha arribat a acords econòmics amb altres països, comprant-los helicòpters o trens d’alta velocitat als francesos… tot un seguit de qüestions que serien per riure si no fos tan seriós el que està en joc. L’estat espanyol fonamentalment sempre ha jugat així. Amb tot, fora de l’estat espanyol no s’entén aquesta posició de força aparent, que no és res més que debilitat democràtica, que té el govern espanyol davant les reivindicacions del poble basc.
Davant el tancament en banda del govern, i un escenari poc propici pel PSOE per obrir nous processos negociadors, quin escenari contempleu?
Nosaltres el que volem és fer insostenible per l’estat la política de negar els drets per al nostre poble, uns drets que són reconeguts a nivell internacional. Aquesta seria la clau: elaborar una estratègia eficaç que faci inviable la postura negacionista de l’estat. Com es farà? Entenem que a través d’acumular forces. Això pot portar a una negociació? Potser, però la negociació no és l’objectiu del procés democràtic. Si l’evolució del procés democràtic ens fa pensar que dintre de poc encara haurem acumulat més forces, doncs no negociarem. Si estem en una fase en la que entenem que hem aconseguit la suficient força per treure a l’estat algunes de les nostres reivindicacions, doncs negociarem. I si comença la negociació i aquesta es trenca, ens és igual, perquè el procés democràtic continuarà, perquè el que nosaltres volem és que la pròpia mobilització de la ciutadania faci que l’estat no pugui negar els nostres drets, i que si els continua negant, es vagi ampliant cada vegada més el percentatge d’independentistes fins a ser majoria i puguem marxar ja d’una punyetera vegada d’aquest estat.
Arran de la declaració de Brussel·les, esperàveu la tèbia rebuda per part de la societat catalana, o fins i tot el desconeixement d’una iniciativa que obre el camí a un nou procés de pau?
En primer lloc he de reconèixer que jo desconeixia la situació catalana, i que l’he conegut per haver participat in situ en el tema de les consultes sobre la independència. En el moment en que es dóna tot el nostre debat, es produeix la Declaració de Brussel·les, s’està produïnt a Catalunya un fet insòlit, en què la deslegitimació del poder judicial arriba a la seva fase més alta. S’estava produint un debat sobre un estatut que fins i tot havent estat mutilat, ha estat recolzat per la ciutadania, i malgrat tot se’l vol carregar un tribunal, una cosa mai vista en cap indret del món que s’anomeni estat de dret. El que la ciutadania vota, ningú ho pot modificar. El que vota un parlament pot ser modificat per un tribunal, però el que la ciutadania vota és sagrat. El que han fet és dir-li a la societat catalana “me’n ric primer del que has aprovat al parlament i et lamino l’estatut, quedant un estatut del tres al quatre, però encara me’n ric més perquè després d’haver fet això i tot i que li heu continuat donant suport, ara us el tiro per la borda”. El nostre procés es produeix en aquest moment, i el que no podem pretendre és que si en un país estan immersos en un debat important, amb tot el tema de les consultes, que és un autèntic tsunami polític i institucional, dirigeixin tota l’atenció cap al procés d’un altre poble. Per això també donem molta importància a estar amb la gent d’aquí i explicar el procés. D’altra banda, el boicot dels mitjans espanyols està essent brutal; no només el boicot sinó també la tergiversació sobre el que estem discutint, la filtració d’informes policials completament irreals, etc. La utilització dels mitjans de comunicació en una mateixa línia i sense que ningú alci la veu ha arribat a uns extrems històrics. Tanmateix, quan hem vingut a Catalunya hem trobat un escenari diferent. Una part dels mitjans han estat molt receptius, han contrastat la informació amb nosaltres, ens han entrevistat, cosa que en el nostre poble ni tan sols es dóna, ja que els mitjans estan a les ordres de Rubalcaba.
Quina repercussió ha tingut al País Basc tot el moviment de consultes sobre la independència al Principat de Catalunya?
El tema de les consultes té alguns ingredients que nosaltres estem plantejant en el procés democràtic. Entre ells, l’activació i participació de la societat. A nosaltres ens han parlat de 35.000 persones implicades en l’organització d’aquestes consultes, i que per fer la de Barcelona faran falta més voluntaris que durant les Olimpíades. Això és demostrar que una societat està activa. Si ets capaç de generar tal mobilització social a favor d’alguna cosa significa que aquesta societat està viva. Per altra banda, s’està fent un exercici democràtic, ja que és aquesta societat qui està dient què és el que vol. Nosaltres, en el procés democràtic, el que concebim és que en les negociacions que hi hagi amb l’estat hi haurà una etapa en que s’arribarà a acords. El que nosaltres demanem és que cadascun d’aquests acords siguin refrendats per la societat. Si un acord és refrendat per la societat, ningú el podrà fer retrocedir.
A tenor de la situació actual, preveieu en els propers cinc anys un augment de l’independentisme tant al País Basc com als Països Catalans, i per tant una intensificació dels conflictes nacionals?
Sí, però no només ho diem nosaltres, tot i ser dels primers que vam assenyalar que l’estat tenia un greu problema territorial i que havia de reformular un estat de les autonomies que estava esgotat. La mostra d’això és que s’han hagut de començar a fer pactes antinatura, com el que actualment hi ha al govern de la CAV. Si això passa és perquè l’estat està dèbil en quant a la seva configuració territorial. L’altre dia Mayor Oreja deia que l’estat tenia quatre crisis, i una d’elles era la territorial. Si fins i tot ells mateixos reconeixen que tenen un problema territorial és perquè aquest problema existeix. La qüestió és en quina situació ens agafa això tant als Països Catalans com al País Basc per poder fer front a això. Precisament per això ara al País Basc estem plantejant el que estem plantejant. No és perquè de cop i volta l’esquerra abertzale digui “vinga, doncs ara farem això”, sinó perquè es donen les condicions propícies per poder aconseguir assentar les bases de l’estat basc. I a Catalunya també es donen aquestes condicions. La pròpia dinàmica de consultes crec que és important, però no només això sinó que la pròpia sensació dels catalans que fora de l’estat espanyol no solament una classe social viuria millor, sinó que totes les classes socials viurien molt millor, fonamentalment perquè l’estat espanyol té un sistema polític basat en la corrupció. Els valors catalans i bascos són completament diferents dels d’aquesta classe política espanyola completament corrupta. Aquest és un problema que haurà de superar la pròpia societat espanyola, fent fora l’actual classe política i posant-ne una de més honrada que porti el seu país endavant. Nosaltres, al nostre país, també tenim corruptes, com passa als Països Catalans, però d’aquests ja donarem compte quan guanyem les eleccions, fet per al qual no falta gaire.
