Vuitanta anys de la Buecherverbrennung
Els darrers dies, representants de la dreta espanyola han volgut equiparar al nazisme algunes de les manifestacions de rebuig al seu projecte polític tant en el terreny nacional com en el social. Aquesta banalització del règim nacional-socialista no és però nova i aquest recurs criminalitzador no ha estat únicament emprat per membres del PP. Malgrat que aquesta voluntat tergiversadora tant de la història com del present només arrela entre sectors fanàtics disposats a creure sense raonar mai no és sobrer fer memòria d’algun dels trets definitoris del règim encapçalat per Hitler, en aquest cas, d’un episodi conegut amb el nom de Buecherverbrennung i reconegut per les imatges de milers de llibres en flames amuntegats enmig de places.
A partir del 30 de gener de 1933, moment en què Hitler fou nomenat Canceller d’Alemanya per part de Paul von Hindenburg, el darrer president de la República de Weimar, la degradació del sistema de drets i llibertats al país germànic s’accelerà. Aquest procés de destrucció del sistema sorgit en acabar la Primera Guerra Mundial i de construcció del III Reich rep el nom de Gleichschaltung i tingué entre les seves fites més destacades l’atribució de la crema de l’edifici del Reichstag, el Parlament alemany, a l’oposició comunista organitzada en el KPD.
Així, només un mes després del seu nomenament com a canceller, Hitler, amb el vist-i-plau de Hindenburg, féu declarar l’Estat d’emergència, liquidant els drets civils bàsics i il·legalitzant tant el Partit Comunista com altres organitzacions d’esquerres, sindicats… preparant el terreny per a una victòria electoral a les eleccions de març.
Però tot i aquest clima de persecució política, a les eleccions de març el NSDAP no aconseguí la majoria necessària, un entrebanc que pogué superar gràcies al suport que d’altres partits d’ordre donaren a l’aprovació de la Llei Habilitant, l’instrument que permetria al NSDAP poder decretar lleis sense necessitat de passar pel Parlament.
D’entre els propòsits d’aquest nou règim aprovat a força de suprimir tota oposició hi havia la depuració cultural germànica, expulsant-ne els cossos estranys que la deformaven. El tret de sortida d’aquesta campanya contra el que s’acabaria denominant “art degenerat” tingué lloc el 10 de maig de 1933. Aquell dia, a la Plaça de l’Òpera de Berlín, el ministre d’Il·lustració Pública i Propaganda Joseph Goebbels va presidir i justificar la crema de milers de llibres que els darrers dies estudiants universitaris, membres de les SA i ciutadans anònims havien anat recollint per a tal fi. Aquesta, que és la crema més popular, no fou però la única. D’altres ciutats universitàries repetiren el ritual en el qual convertiren a cendra centenars de títols d’autors diversos. D’entre els nombrosos autors “degenerats”, és clar, s’hi comptava Sigmund Freud, el metge austríac que, malgrat tot, aconseguí mantenir l’humor en afirmar: “Sí que ha avançat el món: a l’edat mitjana m’haurien cremat a mi!” Els esdeveniments posteriors, però, l’hagueren de fer rectificar, quan ell mateix va haver d’acabar marxant de casa seva i quatre germanes seves van acabar morint internades en un camp de concentració.
