Winston Churchill: la vergonya als carrers de Barcelona

A mitjans de desembre l’equip de govern del districte va inaugurar els jardins de Winston Churchill, al barri barceloní de Tres Torres. Més enllà de la rellevància del nomenament de la cantonada de Via Augusta amb General Mitre amb el nom de l’ex-primer ministre britànic i president del Partit Conservador, també es va aprofitar l’avinentesa per a dotar l’espai d’una estàtua d’homenatge, feta per l’escultor vallesà Pep Codó i finançada per la Fundació Catalunya Oberta, entitat promotora de l’actuació urbanística.

Si bé, ja el 8 de març, la ciutadania va encaixar amb sorpresa la decisió pressa pel Ple del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, la incredulitat persisteix nou mesos després. No s’entén com una decisió d’aquesta magnitud s’ha pogut prendre únicament apel·lant al mèrit d’haver guanyat el Premi Nobel de Literatura l’any 1953 i, en un discurs, haver empès a la població de Londres a seguir l’exemple de resistència de Barcelona durant els bombardeigs de l’aviació feixista italiana. Però aquest arguments, clarament per lluir la galeria, no pretenen res més que amagar l’autèntic sentit d’honorar un espai públic amb el nom del polèmic dirigent.

Darrera d’aquesta decisió s’hi amaga un poder a l’ombra, el d’un grup de pressió com és la Fundació Catalunya Oberta. Aquest «think tank» enquadrat en el catalanisme burgès i el liberalisme econòmic, compta amb la presència de patrons de la talla de Xavier Sala i Martín (mentor del neoliberalisme més agressiu), Joan Oliver (denunciat per escoltes il·legals) o Lluís Prenafeta i Macià Alavedra (condemnats a presó per corrupció al cas Pretòria). D’entre els objectius marcats a curt termini estava la de donar a un carrer o plaça – a ser possible en un dels barris més adinerats de la ciutat a fi d’evitar agressions – el nom de Sir Winston Churchill, un dels dirigents més reaccionaris que ha vist Europa en el segle XX, autor de restriccions socials a la població britànica més desafavorida en època de postguerra, així com de la privació d’exercicis de descentralització política o aprofundiment democràtic.

De tot allò que no vivim al present, la història ens rememorarà tot el passat que no hem viscut. Per què hem de dedicar un espai a un premi Nobel essent aquests guardons font d’innumerables incoherències? Henry Kissinger, Al Gore o Barack Obama, per posar alguns exemples meridianament recents.
Per què la mera referència discursiva a la ciutat genera una conseqüència d’aquesta envergadura? El filòsof Voltaire ja va apel·lar al mateix esperit de resistència dos segles abans, i que, per cert, cap indret de la ciutat li ret homenatge. En aquella ocasió, es referia a la força amb la que la població barcelonina aguantà les envestides de l’exèrcit borbònic durant la Guerra de Successió. Mostra d’aquest respecte el plasmà en els antecedents d’una de les seves obres més cèlebres, Histoire de Jenni (en català, Setge de Barcelona), en la que l’origen de la trama es remunta trivialment al setge de Barcelona de 1705.

Malgrat tot, els arguments de rebuig no s’acaben aquí perquè el memorial de greuges és més llarg que un dia sense pa.

A qui m’invoqui l’esperit antifeixista de Churchill li recordaré que ell fou un dels artífexs, i de forma irreductible, perquè l’Exèrcit aliat no entrés a la península per derrocar les dictadures de Franco i Salazar, i alliberar, de totes totes, el feixisme del vell continent.

A la conferència de Potsdam (1945) no va escatimar esforços a convèncer Truman i Stalin que el règim franquista no era més que un problema de política interna dels espanyols (sic), en el qual no s’havien de ficar. A petita escala, Churchill va preferir la submissió del poble català abans que es restaurés el clima polític – clarament revolucionari – que imperava abans del cop d’estat franquista, donant-se la possibilitat a que arribés a ser la porta d’entrada de la Unió Soviètica a la Mediterrània. És així com, a mesura que passaven els dies, va anar alterant el seu ordre de prelacions, prioritzant l’anticomunisme a la democràcia. Fruit d’aquest menyspreu a la democràcia és la frase atribuïda que subscriu: «Per deixar de creure en la democràcia només cal parlar cinc minuts amb un votant mitjà».

A qui m’invoqui els seus valors de pau i tolerància li recordaré qui va assentar les bases de la Guerra Freda, amb la recuperació del concepte de tradició goebbelsiana «teló d’acer». En aquell històric discurs a la Universitat de Westminster (Missouri, EUA) l’any 1946 fixà, al seu parer, el nou enemic a combatre des dels països anglòfons, marcant una frontera escatològica entre «bons» i «dolents» a l’Europa continental, que donaria pas a dècades de conflicte latent al centre, i manifest a la perifèria. O també li recordaré les paraules de tolerància que proferí, fins i tot abans, en el discurs de 1919 com a president del Consell d’Aviació Britànica: «Estic molt a favor de l’ús de gas verinós contra les tribus incivilitzades. Això tindria un bon efecte moral i difondria un perdurable terror». No obstant, l’any 1937 davant de la Comissió Reial Palestina, ja va córrer a cobrir-se les espatlles fent proclames de lloança a la força i qualitat de la raça aborigen d’Austràlia i d’Amèrica del Nord. No fos cas que la memòria històrica ens fes recordar l’autèntic Churchill.

*Gerard Soler i Segú és militant de la CUP Barcelona