Fent difusió del 1r de maig als Països Catalans, hem trobat aquest magnific article a https://alacantobrer.wordpress.com/ i hem decidit traduir-ne una part.
Visca la lluita de la classe obrera !
En les manifestacions que tenen lloc en els primers dies de maig de 1890 a la demarcació d’Alacant, es troben comportaments diversos; símptoma d’evident vitalitat i que cada municipi va escollir la seua pròpia opció reivindicativa.
Els dies previs al 1r de maig de 1890, comitès obrers de la ciutat d’Alcoi, Alacant i altres poblacions de la província estaven decidits a manifestar-se en homenatge als obrers de Chicago, els quals quatre anys abans havien protagonitzat un aixecament de caràcter revolucionari.
La cruenta repressió governamental que va venir a sufocar la insurrecció obrera nord-americana a costa de la vida de desenes d’ells va provocar, no obstant això, una ona de solidaritat internacional que es va formalitzar en la convocatòria mundial de manifestacions reivindicatives per a un mateix dia i amb un mateix lema, la reducció de la jornada laboral fins a les 8 hores; Això va estendre cert clima de terro a mesura que s’apropava la temuda data del1r de maig de 1890.
“….Estas huelgas han puesto en alarma a personas pacíficas domiciliadas en las localidades en dónde deben verificarse las huelgas, temerosos de que pueda alterarse el orden público, y para el efecto algunos vecinos han hecho acopio de los correspondientes víveres, con el objeto de no salir a la calle los días que tengan efecto las manifestaciones”**
Però l’acord entre els grups obrers no era total en aquells moments, ja que a l’II Congrés de la Internacional -1889-, on es van prendre els acords esmentats, s’havia posat també en evidència l’escissió del moviment obrer, que com és de suposar en aquella fase de creixement, englobava un ampli ventall de plantejaments polítics, societaris, protosindicals o simplement revolucionaris; des dels anarcocomunistes que anaven adquirint pes en el si del moviment llibertari al reformisme del partit obrer en el seu plantejament més polític, disposat a participar de les institucions burgeses.
“No hay […] solución posible dando caracteres anarquistas a las reclamaciones obreras, que dentro de la ley y con el alto sentido del socialismo contemporáneo, tendrán más pronto o más tarde éxito satisfactorio y pacífico, mediante el poder y las artes de la política”
Es pot dir sense allunyar-nos molt de la realitat, que en les manifestacions que tenen lloc el 1r de maig de 1890 a la demarcació d’Alacant es troben comportaments que engloben un ampli rang de plantejaments societaris, amb la seua traducció particularitzada sobre la base de les correlacions polítiques i socials de cada localitat; sinergies i divergències que van portar a cada municipi a escollir la seua opció reivindicativa, com posen de manifest les variacions en la data i la forma per dur-les a terme.
L’exemple més combatiu va ser la ciutat d’Alcoi, on enfront de la postura dels socialistes que volien elevar les seues peticions a les autoritats en ordenada manifestació, la protesta adquireix tints insurreccionals, fent-se fort des de l’enclavament de la partida del Molinar, lloc en què va onejar la bandera de la societat d’anarquistes durant més d’una setmana.
No obstant això, el dia més destacat va ser el dilluns 5 de maig de 1890, quan prop de dos mil treballadors reivindiquen en manifestació la jornada de vuit hores i clamen per la vaga general.
La ciutat va ser ocupada militarment per les tropes del Regiment Vizcaya, i reforçada amb Guàrdia Civil arribada des d’Alacant. Els actes de protesta es mantindrien fins a constatar-se el fracàs de la mobilització en l’àmbit mundial, no sense haver deixat abans clara la seua irreductibilitat.
“¿Que se dirá de los trabajadores de Alcoy, que una vez precipitada la lucha nos pusiéramos a trabajar sin haber conseguido nuestra demanda de ocho horas por jornada, y más pedida por todos los obreros del universo? Antes de llegar a ese paso, que se abra la tierra y perezcamos todos en sus ruinas, y de esta manera salvaguardar nuestra dignidad de hombres y de trabajadores”4.
Les protestes no van arribar tan lluny a la capital de la província, encara que no per això resulta menys interessant esmentar alguns contrastos significatius.
A Alacant, mentre alguns revolucionaris omplien la ciutat de fulles impreses anunciant que s’anava a realitzar la manifestació el mateix dia 1, que declararien pacíficament la vaga general en demanda de la jornada laboral de 8 hores, l’ortodòxia socialista agrupada entorn del Partit Obrer i a Pablo Iglesias, manifestava les seues reticències i proposava esperar al diumenge 4 de maig perquè els actes tingueren un caràcter més polític i normalitzats.
En les primeres hores del dia 1, a Alacant els obrers es van llançar al carrer, encapçalats sobretot pels paletes i els descarregadors del moll, i que es van apostar en la part baixa del Passeig de Méndez Nuñez, arribant a ajuntar gran nombre d’obrers, encara que també s’esmenta a no pocs burgesos.
Van aconseguir paralitzar els treballs en les obres en construcció del centre de la ciutat, en bona part del port i en els comerços que tancava al pas de la marxa, i pel que sembla aquesta manifestació va ser dissolta per la Guàrdia civil sense enfrontaments greus.
Seguidament es va nomenar una comissió per demanar al governador que autoritzés una manifestació per a aquella mateixa tarda, la qual va anar formalment convocada per les deu del matí de l’endemà.
En el matí del dia 2, a la plaça del Teatre es van arribar a congregar prop de 2,000 persones pertanyents a la majoria de gremis de la localitat, i després d’algunes crides explícites a mantenir el componiment fet en la parla del país des del mateix pòrtic del teatre, van començar el seu recorregut pels principals carrers de l’eixample fins a complir amb l’objectiu que s’havien fixat, que era el de portar la petició de reducció de la jornada laboral al governador civil.
Després de lliurar la missiva obrera a les institucions, alguns grups sembla que van tornar a ser dissolts per la guàrdia civil, la qual cosa donaria entendre que es van produir alguns altercats o que les forces de l’ordre els van forçar amb el seu excés de zel d’aquells dies.
Possiblement es tractaria de conflictes de baixa intensitat, com dissoldre als quals es mantenien agrupats després de la manifestació, reprimir als obrers que cantaven l’himne proletari del moment o perseguir als quals repartien alguna fulla impresa que recollia els principis aprovats en la II internacional i que estava encapçalada per exemple amb la següent al·locució:
“*A la clase trabajadora. !Salud y Fé¡. !!Obreros Alicantinos¡¡ Acabamos de llevar a feliz término la gran manifestación obrera en medio del mayor orden, dando un solemnísimo mentis a nuestros detractores”7*
Les manifestacions es van repetir aquest mateix dia 1, almenys també a Crevillent on 600 treballadors es declaren en vaga després d’una multitudinària reunió als afores del poble, i a Elx on alguns milers d’obrers passegen de forma pacífica i imponent i corren els rumors de temptatives revolucionàries; o d’una forma més difusa l’endemà a Torrevella. També el dia 4 de maig, s’esmenta un altre acte a Elx seguint l’òrbita socialista, així com a Oriola o Callosa de Segura on es van dur a terme altres tipus de petits actes simbòlics-reivindicatius.
