Els sindicats són organitzacions del moviment obrer i la classe treballadora per la defensa dels seus interessos. La mobilització és la clau per l’assoliment dels objectius tàctics – estratègics del moviment sindical. L´EI defensem un model sindical de confrontació i contrapoder al capital i als governs. Es per això que lluitem per l’alliberament de gènere, de classe i nacional. El nostre model sindical és l’acció sociolaboral, més enllà de les reivindicacions immediates de classe, però sense oblidar aquestes.
El sindicalisme és la clau de la mobilització dels i les treballadores a les empreses, lloc de socialització de la classe, on conflueixen de manera natural l’opressió i l’explotació, però també l’organització i la capacitat de lluita pels interessos comuns: condicions salarials, contractuals, de salut laboral, de discriminació contra les dones…
El moviment obrer o moviment sindical és un moviment social que reuneix característiques pròpies dels moviments socials: creació de conflictes, gestió i resolució de conflictes. Però el moviment obrer té una característica pròpia que el fa diferent d’altres moviments: senyala el conflicte capital – treball, situa el centre de treball com el lloc central del conflicte i crea contrapoder al capital. Malgrat la terciarització de l’economia capitalista als estats centrals, el capital i els estats al seu servei es comporten amb la classe en clau d’obtenció de plusvàlua directe cada cop més accentuada (augment de productivitat, rebaixes salarials i contractuals) i indirecte (retallades de beneficis socials que afecten de manera específica i més punyents les dones treballadores).
Malgrat la pèrdua de centralitat del moviment obrer i la disminució de la seva capacitat de lluita, el moviment sindical de matriu combativa continua essent central per la defensa de la nostra classe. Cal que l´EI ho tingui en compte a l’hora de definir les prioritats per la lluita de transformació del gènere, la classe i l’estat. Cal crear contrapoder al capital a les empreses.
La precarietat laboral i de vida imposada al nostre poble, dificulta l’arrelament i l’enfortiment de la lluita de classe e les empreses, però cal no oblidar que una part important del jovent, surt i entra de manera discontinua a les mateixes empreses, sobretot a les empreses grans. És el cas del sector públic. Els i les treballadores del sector públic a Catalunya són 230.000 persones. D’aquestes més de 100.000 treballem a Sanitat i Educació. Una part important (més del 30%) són precàries, però la seva activitat laboral gira al voltant de l’administració Pública. Són de llarg, l’empresa més gran del territori català.
Elaborar polítiques sindicals per aquets sector ampli és clau per l´EI, si volem ser una organització útil per la nostra classe. Buscar fórmules d’organització de les treballadores al centre de treball, assembleàries i participatives.
Insisteixo: Confluència i suport mutu del moviment sindical i social, però sense oblidar que a les empreses la forma natural de confluència dels i les treballadores és i ha de ser el sindicalisme combatiu, que l´EI ha d’ajudar a construir.
Algunes conclusions: La defensa dels drets laborals i socials, la defensa dels serveis públics, les discriminacions de les dones, així com la necessitat de confluència cap a la Vaga General són tasques que cal treballar sobretot a les empreses. Ens pertoca al sindicalisme combatiu lluitar amb les bases sindicals per obligar a CCOO i UGT a convocar-la. I això ho farem des de la nostra capacitat de mobilització als centres de treball, a més de buscar la confluència i complicitat dels moviments socials.
Crear plataformes de treballadores precàries als centres de treball, sobretot a les grans empreses de l’administració pública, vinculades a les seves condicions contractuals, salarials i laborals ha de ser un dels nostres objectius.
Crear espais de confluència sindical, veïnal i social entre el centre de treball i el món social, es igualment cabdal per crear sinèrgies entre les diferents lluites.
Orientar la militància de l´EI a afiliar-se als sindicats combatius, malgrat la precarietat laboral o precisament degut a la precarietat laboral.
Els i les treballadores de l’administració Pública, funcionaries i laborals, constituïm un gran potencial de lluita, tant per ser l’empresa més gran com perquè les nostres condicions contractuals ens ho permeten. Les retallades salarials, laborals i socials poden fer del sector públic la punta de llança de la mobilització laboral i social a l’hora. Potenciar la lluita del sector públic, definir política sindical per aquets sector, confluir amb els moviments socials en defensa dels serveis públics, són i seran una de les claus per construir resistències i guanyar batalles als PPCC.
Isa Garnika, treballadora de la sanitta, sindicalista i militant de l’esquerra independentista.