“Tant és que sigui una celebració esportiva, una protesta social pacífica o, a aquest pas, fins i tot una processó religiosa. Fa anys que els cadells de primat que tenen una necessitat insaciable de violència tenen a la capital catalana el cau més acollidor. La seva bogeria patològica no és nova per a cap veí. Tot i així, callem. Fins i tot alguns lamenten que s’hi faci més atenció que a la seva protesta” (Alferdo Abián, “Imatges grecocatalanes”, La Vanguardia, 31 de març). Costa de saber a què es refereix Abián quan diu que “tot i així, callem”. El cert és que La Vanguardia del 31 de març semblava pràcticament un monogràfic sobre el tema, quan no un manual de propaganda. Idees com que “tant és que sigui una celebració esportiva” han estat repetides amb una insistència digna de Goebbels i han produït l’efecte desitjat per què es poden sentir arreu, fins i tot en les tertúlies de bar.
Però ni els predicadors que les difonen ni els lloros que les repeteixen no han fet cap esforç per certificar si aquestes afirmacions tenen la menor relació amb la realitat. O si, com sempre, els discursos de La Vanguardia i altres pamflets de la burgesia són una simple extensió de les estratègies de la Conselleria d’Interior. Si “alguns lamenten que s’hi faci més atenció que a la seva protesta” és per què l’estratègia de cobrir d’una boira espessa el contingut polític dels alderulls es percep com a premeditada i ja cansa.
La qüestió preocupant és que el mercat laboral a l’Estat Espanyol pren un caire que resultaria molt familiar a Dickens. Però a ells els importen altres coses, particularment que els de sempre puguin continuar fent els seus negocis: “La imatge de Barcelona va rebre ahir un altre cop dur per la profusió de portades de mitjans internacionals en els quals es recollien els accidents vandàlics del 29-M al centre de la ciutat”. Fa temps que ningú amaga el fet que aquesta ciutat ha esdevingut una mercaderia i el que importa és que tingui un bon anunci. Segons Jordi Barbeta: “Un segle després de la setmana tràgica, la capital catalana va tornar a ser la Rosa de Foc, però sense el romanticisme que caracteritzava la lluita dels anarquistes”. Ja se sap que si, en bona lògica postmoderna, Barcelona és una mercaderia, la realitat és només un relat. El relat romàntic que l’esquerra de vellut que va entregar els treballadors a mans dels franquistes fa 35 anys ha fet de la luita dels anarquistes al primer terç del segle XX. Barbeta faria bé de mirar si La Vanguardia i la gentola que aleshores es guanyava, com ell, la vida sent la veu del patró, trobava aquella lluita molt romàntica. Desconec com s’anomenava aleshores els “grups antisistema” però resta la idea que la ciutat no estava terroritzada per l’explotació laboral salvatge, la repressió o la incertesa de poder mantenir uns ingressos i un sostre on sobreviure, si no per aquells que lluitaven. I això és així per què ara, com llavors, la ciutat són ells. Nosaltres no som la ciutat si no “un moviment organitzat a Barcelona i voltants que ha crescut últimament fins a assolir uns dos mil membres, que actuen en grups de vint i que solen utilitzar instruments contundents per provocar les destrosses i atacar la policia”. La font d’aquesta informació contrastadíssima és la Conselleria d’Interior que, com tothom sap, no és part implicada ni té cap interés en la criminalització d’aquells que han decidit boicotejar la marca infame de Barcelona. Tranquils nois, només ens queden cent anys per esdevenir romàntics.