Llei del treball, nit dempeus, “banlieues” en flames, campaments de refugiats en plena ciutat, atemptats, eurocopa… a la capital de l’estat francès les tensions s’acumulen dia a dia per atènyer límits insospitats. París és en aquests moments una olla a pressió que amenaça d’esclatar a qualsevol indret a qualsevol hora. Estat d’urgència, prohibició de manifestacions, ciutat paramilitaritzada, càrregues, cops, porres, “flashballs”, gasos, canons d’aigua i de so… el remei del partit socialista consisteix a apagar el foc amb benzina. Capficat en contenir i sotmetre la dissidència, activa una escalada repressiva sense precedents amb motiu de la conferència climàtica de finals de 2015. Òbviament l’estratègia no funcionaria sense la inestimable contribució dels mitjans de comunicació de masses, del seu potencial per emmotllar la por i la percepció social de la violència. I enmig de l’agitació i cacofonia regnants, una forma de solidaritat musical exemplar, uns quaranta artistes de carrer, majoritàriament vents, interpreten amb emotivitat un repertori popular, festiu i combatiu, en les situacions més compromeses. Harmoniosa i tenaç, tranquil·litzadora i refermant, la Fanfara Invisible esdevé un factor clau a l’hora de cohesionar lluites.
L’1 de maig aquest col·lectiu sonor lligat als moviments socials feia valer la seva condició de referent europeu mitjançant l’organització i acollida d’una trobada internacional de xarangues vingudes d’Itàlia, Holanda, França, Alemanya, Àustria, Bèlgica, fins i tot dels Estats Units. La clinik du Dr. Poembak, Banda Roncati, Ottoni a scoppio, Fanfara Obligatoria Non Convenzionale, Fiati Sprecati, Titubanda, MAG, StreetNoiseOrchestra, Fanfare de la Redonne, Toeters en Bellen, Fanfare van de Eerste Liefdesnacht, Marcel Frontale, FAM(E), Masala Brass Kollektiv, Capella Rebella… La crida, que reeditava l’encontre de 2012 sota el títol “Les fanfares s’en mêlent!”, reuní un bloc de coure d’uns tres-cents músics per donar un impuls substancial a les mobilitzacions, tant a nivell quantitatiu com qualitatiu. Al repertori comú, cants italians com Bella Ciao o Piazza Fontana, peces americanes com This Land o Pueblo Unido, composicions pròpies, cançons de la Comuna, temes sempre presents a l’imaginari internacionalista, i com a colofó L’Estaca.
En el calendari de cites a venir destacar la 10a edició de Honk!, festival de bandes de carrer activistes que es farà a Somerville (Boston) del 7 al 9 d’octubre de 2016. Enterament basat en el voluntariat, es tracta d’un esdeveniment autogestionat de tres dies que combina acció directa i protesta reivindicativa amb treball comunitari de base, per una cultura de carrer, gratuïta, sense amplificar, en contacte directe amb el públic, participativa i espontània, sorgida d’un nou tipus de banda de carrer emergent que reclama l’espai públic amb un so a boca de canó que beu de fonts tant diverses com el Klezmer, la música Balcànica i Romaní, la Samba Brasilera, l’Afrobeat i el Highlife, el Punk, el Funk, el Hip Hop, l’Ska, el Reggae… així com la segona línia de la tradició Nova Orleans, entregat tot plegat amb la passió i l’esperit del “Mardi Gras” i el Carnaval.
Heus ací una aposta per la cultura com a eix de resistència, una oportunitat única de gaudir de música en directe i alhora recuperar carrers, places, metros, centres socials, campaments de roms o refugiats, marxes petites i grans, dies convulsos i Nits Dempeus, amb melodies que ressonen perennement i profunda, pels qui precediren en les lluites com pels qui vindran. Algunes d’aquestes fanfares han visitat recentment els Països Catalans, és el cas dels Ottoni a Scoppio que a mitjans d’octubre vingué a Barcelona per participar en concentracions contra el TAV i el TTIP, per la llibertat de Leonard Peltier i Mumia Abu Jamal, amb la Casa de la Muntanya i Can Masdeu. La fanfara barcelonina “A Contratiempo” que estigué a París 2012 és a hores d’ara dissolta, però ben aviat podria sorgir una altra proposta, tal vegada nodrida d’una tradició de bandes de música festeres i de carrer força arrelada a València o a Terres de l’Ebre, sense serietat i pompa, o d’una fusió experimental en clau de música universal o global, d’estils moderns i contemporanis, amb instruments i gèneres tradicionals, expressions pròpies de les colles de cultura populars, etc.
