Abans de començar, hauria de fer un petit resum de la conjuntura política i social actual per tal de poder prosseguir amb les meves valoracions i reflexions. Concretament el panorama es pot resumir amb: “la què està caient”. Si bé és cert que és una traducció de la frase castellana de “la que esta cayendo” m’ha sembla més oportuna que la de van mal dades, tot i que van mal dades.
Doncs és possible que amb la que està caient les manifestacions del 1er de Maig hagin estat més aviat minses pel que fa a l’assistència? Si bé és cert que l’esquerra anticapitalista i combativa ha sortit als carrers d’arreu dels Països Catalans amb un discurs clar i contundent, el que he vist jo en persona i a les xarxes socials, han estat unes mobilitzacions minses, però potser m’equivoco i potser no ha estat una cosa generalitzada, tot i que em temo que sí.
I és clar, amb la que està caient, doncs penso que no estaria de més parlar-ne, de contribuir des de la meva parcel·la, sí és possible, a un debat que ha de ser enriquidor i que ens ha d’ajudar ha començar a espavilar i donar-li la volta perquè sigui als altres els que els hi caigui tot a sobre. I compte, no és cap crítica a les que dia a dia us esteu partint la cara fent sindicalisme de base i militant al lloc de feina. És una aportació més.
Es la diada de la classe treballadora.
No és la diada dels sindicats, ni de les organitzacions anticapitalistes, ni dels comunistes ni de ningú més que de la classe treballadora. Resulta però (obviant el sindicalisme groc) que poc a poc s’ha anat transformant des d’una diada on les manifestacions eren convocades per l’anticapitalisme en general a manifestacions convocades per sindicats, i si de cas, i tant petit que quasi que no és veu, al seu darrere, la resta. Si bé és cert que al meu entendre, els sindicats han de tenir un paper clau en aquesta diada i ja està bé que se’ls visibilitzi, no són les úniques organitzacions de la classe obrera, òbviament, i per tant no tenen pas exclusivitat. Doncs res, no se perquè ha pres tot un viratge cap a ser una diada dels sindicats i no sé pas, tampoc és que aquest viratge hagi estat un gran ecert i les manis ara siguin multitudinàries, de fet tinc la sensació que abans ho eren més, i ja se que això no es la conseqüència única, ja ho sé ja, però pensem-hi, potser, i dic potser ,hi te alguna cosa a veure.
No és una finalitat en sí mateix.
Allò que a vegades hem criticat del 11S o del 8M: que no haurien de ser celebracions, acaba passant també amb el 1M, el que passa, que com que aquesta diada només pot criticar temes centrals de l’ADN capitalista doncs clar, no sol ser mainstream, si això li sumem el desgast social dels sindicats a causa de les barbaritats del sindicalisme groc, doncs encara menys mainstream, i clar, la consciència de classe tampoc és mainstream. Tornant a l’inici del paràgraf, l’1 de Maig és com una mena de celebració on sortim a dir la nostra, ens repartim fulles entre nosaltres i ho publiquem a xarxes, i no, no vull generalitzar, no a tot arreu ha estat així, i sap greu dir-ho però veig que celebrem el 1 de Maig perquè toca. Tenim un calendari revolucionari i el dia 1M hi és, i ai las sinó ens manifestem!
I alerta, no dic pas d’anar a platja i passar de la diada, dic que celebrar per celebrar, perquè s’ha de celebrar, perquè així ho van dir les Santes Escriptures Leninistes, doncs home, no hi veig massa sentit, més enllà d’un desgast evident on, com més se’ns compliqui la vida a les organitzadores doncs més ens costarà anar-hi, encara que sembla que hauria de ser al revés, però clar al ser una diada tant auto-referencial, doncs passa això.
Hauria de ser una eina de classe.
Quan veig que a París o Istambul hi han hagut disturbis grossos el dia 1M, entenc que no eren 4 encaputxades causant incidents, sinó que en el sí de les mobilitzacions hi havia el fet d’aprofitar la diada per a dur a terme les seves reivindicacions polítiques de classe als carrers, i no pas passivament. Al final hem de defugir del fetitxisme de les diades i aprofitar aquestes per a seguir lluitant tal i com ho fem cada dia. Aprofitar-les, transformar-les en eines de la classe treballadora per a seguir construint contrapoder i hegemonia. Per exemple, amb el context actual de carestia i/o augment del cost de la vida en general, la diada del 1M hauria de ser, dins d’un context de mobilitzacions populars, amb una campanya política potent i mobilitzadora, una mobilització més, no una més en el sentit d’una qualsevol, sinó que donant-li el sentit i la importància històrica que té, hauria de ser una mobilització englobada en una lluita. Ara, tot i que de forma difosa es fa, sembla que com que hem de sortir sí o sí el 1M, obviem tota la feina política de construcció popular que hauríem de fer, i ens dediquem a fer cartells, manifestos i posts a les Xarxes Socials, a més a última hora, i llavors sortim al carrer perquè toca. A veure si se m’ha entés, en comptes d’agafar una reivindicació concreta com la abans expressada, i treballar amb els sectors populars que n’estem patint les conseqüències, anant a repartir fulles o fer el que sigui que s’ha de fer en aquest món 2.0, ens trenquem el cap de cara endins i sortim a preguntar-nos, “però on està la classe treballadora més enllà d’un grapat de militants i afiliades?”. Clar, sinó acabem de sembrar durant l’any, com volem recollir els fruits en el nostre estimat dia? I ja ens entenem, sí que sembrem i piquem pedra durant l’any, però tinc la sensació que sovint no afinem o toquem masses tecles a la vegada.
Sé que és difícil expressar això sense que se’m mal entengui, ni banalitzo el 1M, ni dic que no fem feina cada dia, però és evident que sí amb la que està caient, els 1M són minoritaris, més enllà de que tenim a tot l’establishment en contra, alguna cosa potser no estem fent be nosaltres, no? No cal que fem com Pilats tampoc, que nosaltres també en som responsables.
No és tant el discurs sinó la pràctica política.
Llavors, sortiran unes a dir una mil vegades que això és perquè no som prou clares amb el discurs de classe/comunista i que ara n’estem pagant les conseqüències, i si be és cert que sovint no hem afinat prou, per més que diguem mil vegades més comunisme i portem moltíssimes banderes roges més, que repetim una i mil vegades que la contradicció capital-treball és la central i que l’hem deixada de banda, tampoc penso que això fes que fóssim més, perquè per mi no és tant una qüestió de discurs -que és molt important- sinó més aviat mancances evidents, degut a la desmobilització que patim, en la nostra pràctica política. No per més refinat que fem el discurs, més gent serem, ans el contrari, a vegades inclús serem menys, més convençudes, però menys, i clar, torno a l’inici, no és la diada d’un discurs, és la diada de la classe treballadora, la que patim dia a dia les conseqüències del capital i la que hauríem de sortir amb el puny alçat amb ganes de revertir aquesta situació. Mirem sinó les mobilitzacions de Xile o dels armilles grogues, la gràcia no era en el refinament del discurs, sinó que amb unes consignes i protestes clares, senzilles i concretes, vas construint un contrapoder popular que a poc a poc va posant al centre un discurs inevitablement socialista, ja que l’única forma real de que no augmenti el nivell de vida i ens empobrim, és precisament el control de la producció, per tant anar de lo concret i intel·ligible a propostes més profundes i a llarg termini, no és cap drama ni renúncia, i de fet ho hem fet milers de vegades.
Clar, tampoc vull caure amb el fetitxisme quantitatiu, no és que el 1M haguem de ser més i ja ho tindríem fet, el que ens hauriem de preguntar és com és que fins i tot sectors organitzats de la classe treballadora, que en d’altres mobilitzacions han sortit al carrer amb contundència, ara, en alguns llocs no han acabat de sortir el 1M. Per exemple, i sense acusar a cap docent de res, com és que venim d’unes vagues de docents importants i aquests no s’han organitzat més enllà del seu sindicat i no en tots els casos, per a sortir al carrer i omplir les manis amb les seves reivindicacions? I és nomès a tall d’exemple. Com és que els pagesos que estan fent una lluita contra la pujada de carburants i la Repsol no han tingut un lloc a les manifestacions? Hem picat a la seva porta insistentment? Jo com a mínim no ho he vist i potser vaig errat i potser són els dos pitjors exemples, però vaja, alguna cosa hi tindrem a veure les anticapitalistes amb el desgast evident any rere any d’aquesta diada, no? O tot és culpa dels sindicats grocs i el reformisme que ens han venunt i desgastat? O tot és culpa de la burgesia que ens està guanyant la lluita de classes per pallissa? No sé, com he dit abans, no crec que ens haguem de netejar les mans amb tanta facilitat.
Tenim molta feina per endavant i si realment veiem la que està caient i que la cosa no pinta que vagi a millor, encara tenim molt més feina.
*Santi Fortuny és militant de l’esquerra independentista de Tarragona.
