[L’ACCENT 145]Just després d’acabar-se les festes escoltava a la ràdio les divagacions d’un professor d’ESADE sobre l’economia del moment i en particular els seus comentaris sobre els percentatges creixents d’atur. Una de les seves argumentacions per a minimitzar l’augment era dir que és evident, segons ell, que la població en general augmenta i per tant, sense que es perdin excessius llocs de treball, és de lògica matemàtica que el nombre de persones que busca feina augmenta. O sigui que no n’hi ha per tant, vaja!
A banda del cinisme o directament la burla amb la qual parlava de gent que es queda sense feina, és evident que l’economista en qüestió mira el món per un forat petit i fet a mida. No sé d’on treia la informació que la població augmenta de tal manera, però com a demògrafa només pot sorprendre’m. Primer de tot perquè no existeixen estadístiques de població tant freqüents com les d’atur, que acostumen a ser trimestrals. I en segon lloc, perquè justament l’augment de la població, i en concret de la població en edat de treballar, no és una variable que normalment s’acostumi a dir que augmenta. Justament per aquesta raó, ens diuen que hem d’allargar els anys de cotització retardant la jubilació, i així poder “suportar” el pes dels jubilats que són suposadament massa nombrosos.
En definitiva, ens acostumen a inundar de xifres que volen dir-ho tot i no res i que poden argumentar qualsevol teoria o el seu contrari. Hem d’aprendre a girar la truita de les estadístiques quotidianes. No tant per manipular-les, crec jo, de la mateixa manera que ho fa el poder, per a les nostres argumentacions. Sinó per aconseguir desmentir la pluja informativa, desmitificar el nombre i posar el dit allà on fa realment mal, l’origen de les estadístiques: les persones, la seua situació laboral, social…
Ens falta aprendre a tenir una perspectiva pròpia, crear els nostres referents, per saber que no som ni 400.000 catalans, ni 7 milions, sinó que als Països Catalans el 2001 ja érem més d’11 milions d’habitants i ara ja devem ser entorn dels 12. No per repetir que cada cop som més, sinó per recordar que aquests milions estant repartits entre sis administracions diferents, que un tant per cent, es veu negat el dret a estudiar en la seva llengua i que un altre tant per cent no té un habitatge digne. Al cap i a la fi, si n’hi ha un 1% o un 99% només importa per la solució a aplicar i no per la necessitat de trobar-ne una.