Hem reunit tres de les persones que van arrencar L’ACCENT i que avui continuen formant part del projecte. L’Andreu Ginés, l’Àlex Tisminetzky i la Laia Altarriba conversen i recorden com van ser els inicis del periòdic quinzenal que ja ha arribat als 200 números.
ÀLEX: Us recordeu del principi? Com va ser que ens animéssim a impulsar L’ACCENT?
LAIA: Jo recordo que un company del barri, de Gràcia, havia viatjat a Itàlia, i ens va portar alguns diaris comunistes italians, i ens el miràvem amb enveja, perquè a nosaltres, a l’esquerra independentista, ens faltava un mitjà a través del qual expressar-nos. Com també ens miràvem amb enveja el Gara, que feien al País Basc. I aleshores vam dir: “Nosaltres també ho hem de fer”. Però és clar, no teníem els recursos per fer un diari. I vam començar-hi a donar voltes i vam decidir que sí que ens vèiem capaços de fer una publicació quinzenal. Això sí, en format diari, això ho teníem molt clar.
ÀLEX: I aleshores ens ho vau dir a altra gent de Barcelona.
LAIA: Sí, i vam formar un primer petit grup de gent que érem militants d’Endavant per impulsar-ho.
ANDREU: I va ser quan em vau venir a proposar que m’hi sumés. Jo em vaig incorporar al projecte quan la idea ja havia brollat, i amb l’objectiu d’ampliar la representativitat territorial em vaig encarregar de contactar amb més gent del País Valencià per incorporar-se al projecte. Si no recorde malament érem militants d’Endavant, de Maulets i del SEPC, a més d’altres persones sense militància però vinculades a l’esquerra independentista.
LAIA: A qui vas anar a buscar del País Valencià?
ANDREU: Vaig acudir a la gent que havia conegut durant l’activisme estudiantil. En general, les persones eren receptives, segurament perquè compartíem inquietuds i també maneres de concebre el moviment.
LAIA: El que vam ser incapaços en aquell moment va ser d’engrescar gent de les illes. Ens ha costat molt aconseguir-ho finalment. I la Catalunya del Nord és encara una assignatura pendent, tot i que de tant en tant hem tingut col·laboradors del nord del país.
ÀLEX: Crec que és destacable que al principi els que vam iniciar el projecte érem molt joves, no crec que cap de nosaltres arribés als 25 anys. I la gran majoria no érem ni estudiants de periodisme, sinó que la nostra voluntat era fer arribar al màxim de gent les idees i les campanyes de l’independentisme d’esquerres. La meva percepció és que teníem la sensació que fèiem mil i una xerrades, manifestacions i accions de tot tipus, però hi havia molta gent que només sabia de nosaltres a través d’una premsa al servei de desprestigiar-nos. Volíem arribar de forma directa a la gent.
ANDREU: Supose que a tots ens unia la impotència de veure com l’esquerra independentista era incapaç de projectar-se al mitjans que existien i alhora ens unia el convenciment teòric de la necessitat d’un mitjà de comunicació propi.
ANDREU: Quan L’ACCENT va néixer estàvem en un context de replantejament del conjunt del moviment independentista. Al principi dels 2000 estàvem eixint d’una llarga crisi amb noves idees i nou projectes, i L’ACCENT pretenia donar consistència al nou moviment que s’estava forjant.
ÀLEX: Jo crec que ara, després de 200 números, cal remarcar que no érem conscients del que significa treure cada dues setmanes una revista per distribuir en un territori tan extens com els Països Catalans, ben escrita i maquetada, en color i de 16 planes. Recordo els primers números, i l’orgull en veure els primers Accents, encara que fossin en blanc i negre, amb una maquetació que ara ens faria riure i de només 8 planes. Han estat anys de continu creixement, i també de mil dubtes i debats en cada millora; si podíem assumir econòmicament més planes, les propostes de noves maquetacions,…
LAIA: El que vam tenir clar des del principi és que l’àmbit del periòdic havia de ser els Països Catalans. Això era una dels eixos vertebradors, perquè precisament nosaltres el que volíem era reforçar aquest àmbit tant esquarterat i silenciat. L’objectiu de L’ACCENT sempre ha estat donar normalitat a la nació completa.
ANDREU: Sí, era un dels requisits sense el qual no volíem començar. No volíem que fóra un periòdic de Barcelona distribuït a tots els Països Catalans, sinó un periòdic fet i pensat a i des de tots els Països Catalans. Com dèiem abans, va costar un poc més muntar la redacció a les Illes, però sempre hem tingut clar que els Països Catalans eren alguna cosa més que una etiqueta a la capçalera.
ANDREU: Recordo que les primeres reunions les férem a l’ateneu la Rosa de Foc, local d’Endavant a Ciutat Vella de Barcelona.
LAIA: Bé, no, en realitat les primeres les vam fer a la Barraqueta, el local d’Endavant de Gràcia!
ANDREU: Ja surt la gracienca reivindicant el seu barri. hehe.
LAIA: És que les primeres primeres, quan encara no havíem parlat amb tu, sí que eren a la Barraqueta. Però és cert, les reunions en què vam començar a donar forma a la idea les fèiem a la Rosa de Foc.
ANDREU: I quan ja ho teníem una mica madur, aleshores vam fer la reunió a Benicàssim, al costat de Castelló de la Plana.
LAIA: I tant. Recordo un cap de setmana maratonià de reunió. Ens hi vam posar el divendres a la tarda, diria. El que no ens sortia era el nom pel periòdic, no hi havia manera. Així que el dissabte vam marxar a prendre alguna cosa després de sopar sense nom. I allà, fent unes cervesetes, mig fent broma, algú va dir: “Què us semblaria L’ACCENT?”, i ens va agradar de seguida.
ANDREU: Durant aquell cap de setmana vam debatre sobretot aspectes econòmics, organitzatius i de continguts. No vam tenir debats sobre el plantejament del periòdic, diria que érem bastant unànimes en la nostra idea. Pense que això fou un dels punts forts del projecte i allò que ens ha donat consistència. De totes maneres, amb el temps sí que hi hagué algun conflicte intern… i alguna baixa per diferències de plantejament.
LAIA: De debats n’hi va haver molts, però les bases fonamentals sí que les compartíem del tot: que havia de ser d’àmbit de Països Catalans, que volia ser referent per tota l’esquerra independentista, però que també volia explicar coses que interessessin més enllà de l’àmbit polític d’on naixia. I Precisament per això volíem que fos gratuït: perquè fos fàcil fer-lo arribar a qualsevol persona.
ANDREU: Sempre destacàvem que volíem superar l’autoconsum, i projectar el discurs de l’esquerra independentista més enllà de les seues fronteres; però alhora volíem que L’ACCENT servira per a vertebració, formació i consolidació del moviment. Sempre ens hem marcat aquest doble objectiu.
ÀLEX: Un cop va arrencar el projecte, i per tal que tothom hi pogués participar, les reunions setmanals les fèiem per internet, però fa només vuit o nou anys la tecnologia no anava tant ràpid com ara, l’internet es prenia el seu temps en posar-nos en contacte i les aportacions es feien eternes. Recordo fer el sopar i mil i una coses de casa mentre l’ordinador es connectava a la xarxa. També és cert que a més d’un curiosament sempre se li desconnectava l’internet en el moment que començava el partit del Barça…
ANDREU: Abans de començar amb regularitat, va decidir fer dos números especials el setembre i l’octubre del 2002, coincidint amb les diades. Eren números de prova que ens havien de servir per aconseguir el suport necessari per començar a eixir periòdicament. Els vam fer un poc com si ens llançàrem d’un penya-segat. Dúiem molt de temps reunint-nos i vam decidir que ja era hora d’eixir al carrer.
LAIA: El primer número, el que va sortir l’Onze de Setembre, el vam fer a casa del maquetador, i va anar prou bé. Però el problema el vam tenir amb el segon, perquè en una operació policial van detenir-lo.
ANDREU: Sí, just abans de començar a maquetar el periòdic. I resulta que la policia li va “segrestar” l’ordinador, que era l’únic lloc on teníem la maqueta… Així que vam haver de buscar algú a corre-cuita que ens fes de nou la maqueta, a partir de les impressions del primer número.
ÀLEX: En aquell escorcoll, la Brigada d’Informació de la policia va trobar una carpeta plena de fotos del nostre arxiu, on hi havia imatges retallades de diaris i revistes de Franco, Aznar, altres polítics i també de manifestacions, i en va tenir prou per a buscar connexions “terroristes”. Això ens va servir per començar a guardar les fotos en arxius informàtics i deixar enrere les carpetes plenes de milers de fotos dels diaris que col·leccionàvem compulsivament, hehe.
LAIA: Ja a partir del gener, quan vam arrencar de debò i sortíem cada quinze dies, un grupet de gent anàvem a casa del maquetador a fer el tancament els diumenges. Ens passàvem tot el diumenge allà: acabant articles, corregint textos, ajudant a maquetar, reclamant els textos que no s’havien enviat, buscant fotos, etc.
ÀLEX: El record que tinc dels primers tancaments és que eren eterns i sorollosos a cases particulars dels maquetadors. Tothom volia participar i opinar de la portada, dels articles o de tot plegat, i com que no teníem local era a les nostres pròpies cases on s’aplegaven set, vuit o més persones, i s’aprofitava per comentar totes les novetats polítiques, i també les xafarderies, és clar, hehe. Crec que poc a poc les coses es van posar al seu lloc, i els tancaments van ser més operatius, però aquells primers merders tenien la seva gràcia, i van ajudar a crear el grup que va seguir fent la publicació. També cal fer un especial reconeixement pels soferts companys de pis dels maquetadors, que cada quinze dies s’esforçaven perquè entre tant de xivarri no faltés un bon sopar per a tots plegats.
LAIA: El que jo recordo d’aquells inicis era molta il·lusió. Jo estava convençuda del que anàvem a fer, potser perquè no era conscient de la feinada que ens esperava! Però recordo molta il·lusió.
ÀLEX: Sí, jo recordo molts nervis i emoció. Crec que si a molts de nosaltres ens ho haguessin preguntat en aquell moment, no apostaríem que L’ACCENT aguantaria 200 números ininterromputs.
ANDREU: Pense que no érem conscients de l’esforç que és fer un periòdic quinzenal. Però teníem molta il·lusió i més temps del que disposem hui en dia.
LAIA: Recordeu el que ens deia la gent quan vam començar a explicar el que volíem fer?
ANDREU: Les opinions eren variades. D’una banda perquè la divisió de l’esquerra independentista provocava recels de tots els projectes que pogueren estar vinculats a un o altre sector. També hi havia molt d’escepticisme perquè altres projectes comunicatius havien fracassat amb anterioritat. Però al mateix temps, de seguida hi va haver gent que va valorar l’esforç, el plantejament i, sobretot, la utilitat d’un mitjà com L’ACCENT.
LAIA: Jo tinc la sensació que la majoria de gent no creia en el projecte, et miraven amb recel quan li explicaves. Crec que gairebé ningú es creia que ens en sortiríem.
ANDREU: Però mira, ja hem arribat als 200 números.
