2008, un any difícil per a Cuba

Tothom a Cuba coincideix a dir que 2008 ha estat un any difícil. La bona marxa de l’economia cubana s’ha vist frenada per la crisi econòmica mundial i els desastres naturals. Les previsions d’un creixement del 8% del PIB s’ha quedat finalment en poc més del 4% (el creixement català s’ha situat en el mateix període al voltant del 3%).

La tardor castigava Cuba amb tres ciclons que provocaren greus danys en l’economia de l’illa. Uns desastres naturals inaudits a les nostres latituds i que en altres països haguessin esdevingut una tragèdia absoluta.
Mig milió d’habitatges totalment o parcial destruïts d’un parc de prop de quatre milions, i unes pèrdues econòmiques globals properes als 10.000 milions de dòlars, un 20% del PIB. Raúl Castro va datar en sis anys el temps necessari per reparar els desperfectes. Tot i així, els danys humans (aquests sí, irreparables), van deixar un còmput de nou morts, que contrasten vivament amb el prop d’un miler de morts que els mateixos ciclons van provocar a la veïna Haití. Aquesta dada fa patent l’alt grau d’organització governamental per fer front a aquests fenòmens, que fa afirmar a una ciutadana cubana que “del que més orgullosa estic del nostre govern és de la defensa civil contra els ciclons”. D’altra banda, per poder comprendre l’abast global de l’impacte dels ciclons només cal constatar que enguany els cubans pràcticament no han tastat la banana, un element bàsic de la cuina de l’illa, la seva collita ha estat totalment destruïda.

Efectes en l’economia
En una illa amb molt pocs recursos naturals, l’afectació de la crisi econòmica mundial ha estat molt profunda. L’augment dels preus que l’Estat cubà paga per importar aliments ha estat del 53%. D’aquests, només en un grup reduït de productes s’ha repercutit l’augment en el preu final que en paguen els ciutadans. Impacte similar s’ha viscut en els carburants però per contra el preu internacional del níquel, un dels principals productes que exporta l’illa, ha arribat a caure dels 37.216 dòlars la tona el 2007 als 21.837 dòlars el 2008. I a tot això cal sumar els temors sobre l’impacte de la crisi en el turisme occidental.

Davant d’aquest panorama, el passat 27 de desembre Raúl Castro presentava davant la segona sessió plenària de l’Assemblea Nacional del Poder Popular unes línies d’actuació destinades a augmentar l’eficiència de l’economia assegurant que “el nostre deure és ajustar les despeses en divises als volums que estem en condicions d’ingressar”. En aquest sentit, diversos diputats van arremetre contra la “irresponsable tendència a la importació desmesurada”.

Un segon aspecte que va destacar Castro va ser la necessitat de fer front a la indisciplina laboral, un dels principals problemes de l’economia cubana. Com a botó de mostra, en un reportatge emès per Cubavisión sobre com la defensa civil va fer front als ciclons, diversos membres de l’estament militar asseguraven que era intolerable que, després de dies de treballar sense descans, en arribar a casa trobessin persones que no treballaven, tranquil·lament assegudes al replà de la porta. Molts cubans coincideixen en la complexitat d’una problemàtica que té múltiples causes: l’ampli nivell de protecció social que inclou l’habitatge i l’alimentació bàsica per a tothom, l’economia submergida vinculada al turisme i la poca repercussió del salari en el global dels béns de què frueix cada ciutadà.

El tercer aspecte anunciat per Raúl va ser la fi progressiva de les prestacions socials complementàries, com els plans de vacances, per tal que aquests béns siguin lliurats en forma de salari, fent realitat el principi socialista de “a cadascú segons el seu treball”. En tot cas, les intervencions dels diversos diputats van recalcar que això no significava en cap cas tocar cap de les prestacions socials bàsiques sinó tot el contrari. Precisament, la mateixa sessió de l’Assemblea va aprovar la nova Llei de seguretat social, després de mesos d’aportacions de la població a través de les organitzacions de masses.
La sessió de l’Assemblea va transmetre als cubans el missatge que el govern té perfectament identificats els principals problemes del país i alhora té plans ben definits per a solucionar-los. Ara, només falta que la natura els respecti.