2011
És ben sabut que en la seva darrera Assemblea Nacional, celebrada a Girona el passat 21 de juny, la CUP rebutjà participar en les properes eleccions al Parlament de Catalunya previstes, si el finançament i l’estatut ho permeten, pel novembre de 2010. No em puc estar de dir-vos que l’acord pres genera en mi una ambigua situació d’alleujament.
En els darrers temps he viscut una intensa contradicció interna (al si de la meva persona, s’entén) que em portava a reclamar, segons el dia, l’hora i l’estat d’ànim, participar amb totes les forces al procés electoral o abstenir-nos de fer-ho, en part, pel vertigen que em generava la por a un fracàs prematur que enterrés prometedores opcions de futur. Amb el cor a la mà, m’hagués agradat esmolar ben bé les eines i brandir una falç en una mà i una papereta de vot a l’altra, emulant, de forma nostrada i força més modesta, l’estratègia de l’Armalite i el ballot box que pregonaren els nordistes per veu de Danny Morrison en l’Ard Fheis del Sinn Féin de 1981. Encara penso que la combinació de la lluita al carrer i del combat en tots els fronts electorals és un camí indefugible per l’esquerra independentista. Pensant amb el cap, però, l’escassa implantació territorial, la virulència del debat intern, la manca evident de recursos o la por al resultadisme inherent a tota contesa electoral, entre d’altres, em portaven a replantejar-me la conveniència de participar a les eleccions de 2010.
L’Assemblea Nacional de la CUP ha volgut que finalment l’esquerra independentista no sigui present a les urnes principatines l’any vinent, però ho ha fet sense tancar de bat a bat la porta del Parc de la Ciutadella. La decisió de la CUP no es fruit d’un rebuig al parlamentarisme burgès o a la cambra legislativa catalunyesa sinó més aviat d’unes circumstàncies, especialment endògenes, que han de ser corregides i millorades.
I la primera parada en aquest camí cap a la millora va definir-la la mateixa CUP en la seva assemblea de Girona. 2011 passa a ser el repte immediat de l’esquerra independentista. Eixamplar les candidatures independentistes, visualitzar l’existència d’una alternativa diferenciada, estendre les aliances i els suports populars en favor de la CUP són reptes indefugibles per poder algun dia aspirar amb fonament i garanties a fites més ambicioses.
Diu un proverbi àrab que qui vol fer una cosa busca el mitjà per dur-la a terme, mentre que qui no vol fer-la s’entreté buscant una excusa. Es tracta, doncs, que entre tots no busquem excuses sinó mitjans. Si creiem que la CUP, en aquests moments, no està en condicions d’afrontar nous reptes ens hem de posar a treballar per modificar aquesta situació. Els mitjans els tenim: un capital humà envejable, un instrument que en forma de ponència ens reclama convertir la CUP en una alternativa necessària pels sectors populars dels Països Catalans, i un repte, el de 2011, que ens ha d’estimular a plantejar-ne de nous, com per exemple el de 2014. Que puguem assumir-los en condicions només és a les nostres mans: som-hi, doncs!
