La protecció de la nostra salut, l’accés a l’assistència sanitària gratuïta i de qualitat i la defensa de les nostres vides són drets assolits per la lluita del poble al llarg de la història. La tragèdia de la DANA al País Valencià ha posat –i continua posant– en evidència que aquests drets han sigut trepitjats pel Govern de la Generalitat Valenciana: ha quedat ben clara la indiferència i incompetència de la Conselleria de Sanitat en la gestió sanitària de la DANA des del primer moment.
Vaig acudir com a voluntària al Park Alkosa d’Alfafar des del primer dia i allò que trobí va ser colpidor: un barri totalment devastat, destruït, cases arrasades, vides perdudes. Però també hi vaig trobar un exemple de barri en lluita: un barri obrer que s’autorganitzava per a respondre a la tragèdia.
La Coordinadora de Col·lectius del Park Alkosa estava bullint de veïnes i voluntàries treballant colze a colze, organitzades. El que hi vaig trobar és precisament allò que les institucions no han pogut –o no han volgut– fer en cap moment: organitzar la resposta per a reconstruir un poble, per a traure endavant la seua gent.
En aquest context, com a metgessa, em vaig centrar en la part sanitària del barri i trobí vertaders drames: persones amb ferides que no havien accedit al sistema sanitari (el centre de salut estava afectat per la riuada i el de campanya estava col·lapsat i depenia de voluntariat), persones vulnerables amb patologies cròniques que ho havien perdut tot (medicació i aparells mèdics inclosos), persones amb diversitats físiques o psicològiques sense assistència o acompanyament, persones grans a soles, etc. És a dir, persones amb dificultats per a eixir de les seues cases i totes necessitaven atenció, accés a medicaments essencials i una mínima assistència sanitària.
Els primers dies, la Conselleria de Sanitat va fer dues accions, absolutament insuficients i malintencionades, inclús. Per una banda, va prometre prolongar les receptes de fàrmacs crònics quaranta-cinc dies, i, per altra, va obrir un portal per a inscriure’ns com a voluntàries en l’àrea sanitària.
La primera mesura, la prolongació dels quaranta-cinc dies, no es va complir en moltes de les receptes i les persones malaltes seguien sense poder accedir a medicaments essencials com ara psicofàrmacs, anticoagulants, antiarrítmics, etc.
La segona mesura aprofitava l’ús del voluntariat per cobrir mancances de la contractació de personal de la Conselleria de Sanitat. El voluntariat fou, fins i tot, sol·licitat per a atendre telefonades de pacients crònics a l’Hospital la Fe, és a dir, per a fer treball gratuït enlloc de crear mòduls de reforçament i de contractació de personal. Mentre la Conselleria de Sanitat feia poc i ho feia malament, les voluntàries treballàvem de forma autogestionada per a poder arribar a eixes persones més vulnerables i donar eixa assistència sanitària que se’ls estava negant: fent primers auxilis bàsics, derivant allò que calia a centres de salut o hospitals, escoltant, acompanyant i fent diagnòstic de necessitats bàsiques de salut. En aquest punt, vàrem descobrir moltes persones que precisaven medicaments essencials i no podien eixir de les seues cases. Decidírem agafar casa a casa les seues targetes sanitàries, traure els medicaments de les farmàcies i fer-los-els arribar.
Començarem també a telefonar i pressionar la Conselleria de Sanitat, per diferents vies de comunicació, perquè fera un protocol d’actuació i resolguera aquest problema. Finalment, el 4 de novembre –quasi una setmana deprés de la tragèdia– va eixir un protocol per a dur medicaments a persones vulnerables… i dos dies després comprovem que és insuficient: hi ha poques farmàcies assignades i estan molt saturades, els fàrmacs s’esgoten ràpidament perquè no donen a l’abast, i depenen, novament, dels i les voluntàries, en aquest cas de la Creu Roja, per a fer els repartiments als domicilis.
Així, continuem sent les solidàries sanitàries qui estem arribant allà on les institucions no poden o no hi volen arribar.
I ara què? Què passarà quan col·lapsen els hospitals públics, quan col·lapsen les treballadores de la salut que porten dies doblant torns de treball sense que es contracte més personal? Quan no es cobreixen les baixes de les sanitàries, quan comencen a emmalaltir pacients cròniques desateses de les zones afectades? Etc.?
Hem d’assenyalar els culpables. El Govern de la Generalitat Valenciana i, en aquest cas, la Conselleria de Sanitat, han actuat i actuen com si les nostres vides no tingueren cap valor.
Afortunadament, una vegada més, els barris obrers han respost organitzats des de baix, amb xarxes de suport mutu, autònomes, des de la unitat popular. Una vegada més, el poble està salvant el poble, perquè les institucions d’aquest sistema capitalista han volgut ofegar-nos encara més del que ja ho estem. La tempesta és perillosa, el capitalisme és mortal.
** Marta López i Agustín, València, metgessa i militant d’Endavant
