L’any 1999 a Seattle es va obrir un cicle de mobilitzacions que s’anomenaria, segons els països i els àmbits, moviment “no global”, “antiglobalització” “altermundista”. Era la resposta popular a la culminació del procés de transformació del model d’organització capitalista iniciat als anys 70. Una resposta que es focalitzava en la denuncia del paper de les dues grans institucions que governaven el nou sistema a nivell planetari: BM i FMI.
Milers d’organitzacions del nord i del sud global es van coordinar per demostrar el rebuig a les polítiques neoliberals assetjant totes les reunions d’aquestes dues institucions a Seattle, Praga, Niça, a Davos…
Milions de persones mobilitzades arreu al crit de “un altre món és possible”, proposaven una manera de fer política i lluitar “pensada globalment, actuada localment” en una confluència d’espais polítics de tota mena.
La gegantina manifestació de Gènova, reprimida amb violència extrema pel govern italià, amb centenars de ferits, tortures a detinguts i l’assassinat de Carlo Giuliani, va marcar la fi d’aquell cicle de protesta.
A casa nostra va ser una assemblea oberta de vells i nous moviments que, a més de frustrar la reunió del FMI a Barcelona volguda pel Rodrigo Rato, que llavors n’era el secretari, va ser el cresol de nombroses iniciatives en comunicació, internacionalisme, antirepressió etc.
Hi van tenir un paper destacat dues noves organitzacions: la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern, promotora d’una consulta – l’any 1999 - que va recollir més de mig milió d’adhesions a Catalunya, i el Moviment de Resistència Global. Molts dels joves membres d’aquests espais polítics passarien en les dècades següents a ser activistes o impulsors de moviments socials, campanyes i també protagonistes de la “nova política”.
Aquí va començar la seva trajectòria política l’Enric Duran. Activista incansable, va participar a manifestacions per tota Europa, va obrir un local per als moviments a la vila de Gràcia, va ser creador de la Cooperativa Integral i va idear i dur a terme un exemple únic de ju-jutsu (art marcial que utilitza la força de l’agressor per tombar-lo) revolucionari: aprofitant la cobdícia dels bancs que en els anys previs a la “crisi” de 2008 oferien crèdits en plena eufòria especulativa, l’Enric, amb una operació treballada en detall va aconseguir préstecs per valor de gairebé mig milió d’euros. Aquests diners van finançar una revista on s’analitzaven origen i natura de l’anomenada “crisi financera” i també nombrosos col·lectius. Denunciat, processat i empresonat per un acte que s’inscrivia en la tradició de les “reapropiacions” proletàries, l’any 2013 l’Enric Duran va entrar a la clandestinitat.
Coherent amb la seva lluita contra el capitalisme financer va seguir abocant energies i recursos en noves iniciatives, des del seu exili francès, explorant el potencial de les criptomonedes per atacar el monopoli de bancs i estats en la creació de diner. Aquest cop no es tractava d’una activitat il·legal, però el fet que tingués contacte (com moltes altres persones i també bancs) amb un grup de presumptes estafadors ha permès que l’administració de justícia de l’estat francès l’inculpés i n’ordenés la detenció. El fet que sigui l’únic inculpat extern al grup acusat de l’estafa i que estigui patint una detenció preventiva desproporcionada fan pensar que la seva fama d’enemic del capital financer estigui influint molt en les decisions dels jutges francesos.
Tot i que el “cas” hagi aparegut a TV3 i la Directa, la resposta solidària dels moviments ha estat més aviat tèbia: els activistes més joves no saben de qui estem parlant, els seus coetanis i companys “antiglobi” en gran part s’han traslladat a entorns institucionals, les organitzacions antirepressives s’han reduït a grups de suport – quan va bé – que prou feina tenen ocupant-se dels “seus”. I això imposa una reflexió que vagi més enllà d’una genèrica i moralista condemna de la insolidaritat.
Ens hauríem de preguntar què ha passat amb els mecanismes clàssics de transmissió d’experiències, coneixements i saber intergeneracionals, què resultats (polítics i humans) ha donat l’aposta per l’entrisme institucional, perquè la repressió – tot i l’evident progressió autoritària de tots els estats europeus – segueix estant a la cua de les preocupacions de totes les organitzacions i col·lectius que pretenen enfrontar el sistema.
Pensar globalment, actuar localment. I, si volem bastir una oposició real al capitalisme que en aquests 20 anys ha accelerat fins al paroxisme la seva obra de destrucció de drets, dignitat humana i del planeta sencer, aprendre a no deixar ningú a l’estacada.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
