Front a la tragèdia i la gestió criminal: solidaritat i lluita

“Aquest desastre no és natural” ha estat un dels lemes repetits aquests últims dies en cartells i xarxes socials. Davant d’una catàstrofe natural sense precedents al nostre país, amb unes conseqüències humanes i socials encara incalculables, aquest lema ha servit per a posar sobre la taula que, més enllà d’un fenomen natural, ens trobem també davant d’una tragèdia amb causes i responsables. Per un costat, motius estructurals vinculats a la situació de canvi climàtic produïda pel sistema capitalista, que alguns s’entesten a negar, així com el model especulatiu del territori que ha prevalgut al conjunt dels Països Catalans al llarg de les últimes dècades. Per l’altre costat, hi ha uns responsables concrets encarnats, en primer lloc, pel govern de la Generalitat i el seu president Carlos Mazón, però també pel govern espanyol, la patronal i els governs autonòmics anteriors que han apuntalat el conjunt de circumstàncies que han derivat en més de dos centenars de morts, gairebé dos milers de desapareguts, i milers de persones que ho han perdut tot. Anem per punts.

Negacionisme climàtic i especialització productiva: el capitalisme un sistema fallit

Els fenòmens meteorològics extrems ni són un fet aïllat, ni una excepcionalitat del moment actual. Aquesta afirmació no nega el fet que en els últims anys aquests fenòmens són cada vegada més freqüents i més intensos, no només al nostre territori sinó al conjunt del planeta. El canvi climàtic no és cap mentida sinó una evidència científica, amb causes i conseqüències, que ja provoca situacions de risc per a la població. La virulència de la DANA d’aquestes últimes setmanes és un exemple clar del que ens espera si no es fa un canvi sistèmic en les formes de producció, consum i distribució en una lògica ecosocialista.

Si parlem, però, de motius estructurals que expliquen la situació actual, cal situar també les conseqüències del boom urbanístic i el model de creixement basat en la construcció, l’especulació immobiliària i l’explotació turística que ha predominat al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans des del franquisme. Un model de creixement que ha passat per sobre de totes les limitacions naturals i ecològiques i que ha degradat progressivament el territori i ha construït sense respectar absolutament cap límit. Per això, el que va passar a Sant Llorenç, el que va passar a Manacor, el que ha passat al País Valencià. Malgrat els advertiments de la comunitat científica, malgrat que aquests morts els tenim en una memòria recent, els diferents governs autonòmics pretenen perpetuar amb la construcció i ampliació de noves infraestructures per al turisme, com l’aeroport del Prat de Llobregat, que pretén ampliar-se en una zona inundable que ja ha quedat impracticable amb les pluges d’aquests últims dies, o el port de València.

Aquest model d’especialització productiva no pot deslligar-se del nacionalisme espanyol i el seu projecte polític, que vol fer dels Països Catalans el balneari del nord d’Europa. Un espanyolisme que, per cert, també explica el desmantellament d’estructures del País Valencià, com ha estat el cas dels serveis d’emergències. L’anticatalanisme furibund els ha portat a dedicar milionades en reforçar el nacionalisme espanyol, destinant més recursos a la tauromàquia que als serveis públics. Com déiem, les causes són estructurals i els responsables, concrets: una Generalitat Valenciana negligent que només ha buscat apuntalar el capitalisme i el projecte nacionalista espanyol amb el PP i VOX al capdavant i un govern de l’estat, amb el PSOE, que amb els mateixos objectius s’ha fet fonedís.

Una gestió criminal

La negligència en la gestió d’aquesta catàstrofe suposa ja no només una irresponsabilitat política cap a les vides de la població, sinó un acte criminal. La voluntat del govern de negar l’evidència meteorològica per mantenir l’activitat econòmica i defensar els interessos de la patronal suposa un acte criminal que s’ha cobrat la vida segurament de centenars de treballadores. Morts que en molts casos haurien pogut ser evitades. Morts que són responsabilitat del govern Mazón, però també dels empresaris que van obligar les seues treballadores a continuar treballant tot posant en risc les seues vides, així com d’un govern espanyol que ha decidit no utilitzar les seues eines per impedir els abusos de la patronal. La decisió de continuar amb l’activitat econòmica malgrat els avisos els fa responsables, com els fa responsables el desmantellament sistemàtic dels serveis públics d’emergències. Si la gestió del moment d’emergència ja ha estat injustificable, igual o més ho ha estat la resposta posterior. La intervenció de l’estat i les institucions públiques en les zones afectades s’ha fet tard i malament; s’ha instrumentalitzat la catàstrofe per a reforçar el paper de l’exèrcit espanyol, desatenent les necessitats d’una població desemparada i centrant més esforços a detenir per robatori persones que ho havien perdut tot que no pas a respondre a l’emergència. Aquesta absoluta negligència, però, no els ha impedit voler-se passejar pels carrers de Paiporta esperant reforçar la imatge d’unes autoritats que no seran perdonades.

Tots aquests motius ens permeten assenyalar responsables amb noms i cognoms que més enllà de dimitir haurien de ser jutjats.

Mesures immediates per a la reconstrucció

La incompetència dels governs i l’avarícia dels empresaris ha estat confrontada, per sort, per les mostres immenses de solidaritat i suport mutu de milers de persones. En una situació de crisi, contràriament als que defensen la preeminència de l’individualisme neoliberal, la reacció popular ha estat la de l’ajuda mútua i l’autoorganització. Tot i això, no podem quedar-nos ací i ens cal tant impartir justícia, com exigir que aquesta vegada no siguem les treballadores qui paguem els plats trencats. La ira expressada contra qui ha provocat aquesta situació ha de poder ser també motor de canvi. Aquest és un punt d’inflexió que ha de servir per sumar forces a la necessitat d’acabar amb el sistema capitalista i de trencar amb els seus perpetuadors, l’estat espanyol i francés i les seues autonomies, un canvi sistèmic com a única esperança de futur per a la classe treballadora. A més, s’han d’imposar mesures immediates per la reconstrucció que deixen de privilegiar els mateixos de sempre.

En primer lloc, el reforçament i la gestió 100% pública dels serveis d’emergència, dels serveis sanitaris i sociosanitaris, l’aturada immediata dels macroprojectes i macroesdeveniments i de la construcció en zones inundables que volen perpetuar aquest model suïcida, han de formar part de les reivindicacions que assumim com a poble, més enllà de la demanda del cap de Mazón. En segon lloc, i de la mateixa manera, hem de poder exigir que siguen les empreses i els grans capitals que van forçar les treballadores a posar la seua vida en risc els que assumisquen els costos materials i humans de la tragèdia.

Per exemple, imposant un impost extraordinari per a tots aquests i redistribuint-ne els beneficis aconseguits a la nostra costa. En tercer lloc, el govern valencià ha de poder garantir un reallotjament digne a totes les persones que han perdut les seues cases i expropiar els milers de pisos buits que acumulen els grans propietaris i fons voltors. Hem de poder canalitzar la nostra indignació fent-ne caure els responsables i ho hem de fer a través de mesures que no tornen a incidir en allò que ens ha portat on estem, el que ha ocorregut no pot tornar-nos a passar.

Alguns diuen que aquest moment de crisi no és un moment per fer política. Però polític és el que han fet ells prioritzant de nou els beneficis per sobre de les persones i apuntalant durant anys un camí destructiu per a les persones i el planeta. Ho és també aprofitar un moment catastròfic per a imposar la doctrina del xoc i reforçar la vigilància, el control social i els mecanismes punitius cap a la població.

I polític serà també generar les condicions perquè això no torne a passar mai més. Només serà fent política de la situació que podrem fer que no siguem les treballadores qui paguem de nou. Davant d’aquesta tragèdia ens caldrà tota la solidaritat, però també tot el compromís, l’organització i la mobilització.