Quilòmetre més, quilòmetre menys, la Franja de Gaza té una extensió equivalent al territori que, de nord a sud, abraça des de Canet de Mar fins al centre de Barcelona i, d’oest a est, des de Granollers fins a les platges de Mataró. Es tracta, aproximadament, d’uns 365 quilòmetres quadrats. No és fa difícil d’imaginar que dos milions de persones puguin viure en aquest tros del territori al nord de Barcelona. Ambdues franges compten amb una llarga línia de platges, la mateixa hidrografia escassa, i una orografia semblant –si exceptuem les penyes granítiques de la Serralada de Marina–. I, és clar, Gaza limita amb el Mediterrani a l’oest i no pas a l’est.
Imaginem que durant un any es llancen 100.000 bombes i míssils sobre aquesta franja del Maresme, que es mobilitza al seu voltant un nombre de soldats equivalent a la capacitat de cinc estadis del Barça, que moren 40.000 persones i n’hi ha 100.000 de ferides, que centenars d’hospitals son destruïts i la població es veu privada d’aliments i d’accés a la salut. Independentment de les emocions polítiques, de l’horror ètic i de la mobilització social que un fet catastròfic així suscitaria, imaginem per un moment que les rutines quotidianes a Tarragona –o fins i tot a Viladecans– continuen esdevenint-se d’una manera gairebé normal. Malgrat el soroll incòmode dels bombardejos i la desagradable olor de la pólvora, dels incendis i dels cossos calcinats, els cafès i restaurants a l’altra banda d’aquesta franja continuarien oberts, les escoles seguirien funcionant i el combustible continuaria disponible a les estacions de servei.
El sentiment d’irrealitat de la guerra no seria gaire diferent del que un europeu sent avui davant la tragèdia de Gaza. Seria també un sentiment d’impotència i d’alienació, independentment de la solidaritat, o de la seva absència, cap a les víctimes d’aquest desastre humanitari. No es tracta d’una qüestió d’insensibilitat perquè “no es tracta dels meus”, sinó de la necessària compartimentació mental entre, d’una banda, emocions difuses i racionalitzacions polítiques i, de l’altra, les urgents necessitats de sostenir el dia a dia.
Fa anys, vaig estar a pocs quilòmetres d’una línia de combat al nord d’Etiòpia. Vaig veure hospitals saturats, gent mutilada, mobilitzacions apressades de milers de joves arrencats de les seves famílies, i la cridòria de les armes més enllà de l’horitzó. I allà vaig enfrontar-me amb aquesta mateixa irrealitat i amb aquesta mateixa dissonància cognitiva entre la terrible violència de la guerra i la normalitat possible de la vida fora del perímetre del combat. Els infants continuaven anant a l’escola, les botigues continuaven obertes, i les rutines diàries s’adaptaven a les nombroses restriccions imposades –dels talls de llum als talls d’aigua, de les carreteres tallades a la penúria de subministraments, del plor i la ràbia individual a la neteja cerebral col·lectiva portada a terme per la propaganda governamental–. Qui, a Barcelona, al Caire o a Reykjavík, s’esgarrifa avui amb la tragèdia de Gaza a través de la profusió de notícies provinents de múltiples plataformes i mitjans de comunicació, té normalment la certesa quasi absoluta que això no alterarà els seus cicles de vida diaris (almenys, fins al dia que ho faci). Pot racionalitzar i emetre opinions, manifestar la seva indignació o no, però, com que no s’enfronta a cap desbordament del perímetre ritual de la guerra envers la seva zona de confort, no deixarà d’estar atent a les ofertes del supermercat del seu barri.
Tal i com podem dubtar que una fulla d’arbre hagi caigut si ningú no l’ha vista caure, menyspreem les tragèdies que ocorren cada dia si els mitjans de comunicació no ens les serveixen en un plat de morbidesa extrema com a testimoni innegable de la seva violència. Per mitjà d’un extraordinari truc de màgia, l’horror de Gaza (complementat per l’horror menor de Cisjordània i ara del Líban) ha eclipsat a les nostres ments l’horror d’Ucraïna. Però tots aquests horrors existeixen per a nosaltres perquè ens els inoculen. Tots els altres horrors que simultàniament assolen la vida humana al planeta no tenen dret a sentir la nostra compassió, ni tan sols a cridar l’atenció del nostre reconeixement.
Ara que l’any 2024 s’apropa al seu terme, l’inefable mantell de la irrealitat plana sobre diverses altres guerres i conflictes violents silenciats i, per tant, desconeguts pels europeus. No es concedeix ni un moment de pànic moral pels més de 10.000 morts a Myanmar, al Magrib i al Sahel, a Mèxic, a Etiòpia o al Sudan; ni pels no menys de 10.000 morts a Colòmbia, l’Afganistan, Somàlia, Nigèria, el Congo, l’Iraq, el Sudan del Sud, Síria, Iemen o Haití. Tot perquè van morir sense reportatges en directe, i lluny de la tribalització geoestratègica.
* *Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centre d’Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
