Han passat dos mesos de la tempesta que va arrasar barris i pobles sencers a l’Horta Sud, la Ribera, la Foia de Bunyol i l’altiplà d’Utiel. De la negligència criminal d’uns i altres, ja se n’ha parlat molt. Aquest article vol parlar de la rapidesa i l’eficàcia de la resposta popular que, una vegada més, ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies. «Sols el poble salva el poble» hem dit, hem escrit i hem cridat en innumerables ocasions. Tot i que aquest lema manté viva la seua vigència (malgrat els intents de feixistes i influenciadors de dretes de furtar-nos-el), n’hi ha un que reflecteix millor el que han estat aquests dies de fang, ràbia, dolor i solidaritat: «Organitzem la resposta».
La raó és que la mateixa nit del 29O, mentre la majoria contemplàvem incrèdules la devastació de la nostra terra en directe, hi hagué qui va entendre que calia donar una resposta immediata i coordinada com a poble i com a classe, i que per fer-ho l’eina més útil era la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, que ha demostrat ser una estructura de país eficaç, legítima i referencial.
En aquell minut zero, explica l’Eudald, militant d’Endavant, «l’esquerra independentista es va oferir a la Xarxa i es va contactar amb el CSB Terra de Benimaclet, el Casal Obrer i Popular de l’Olivereta, tots dos a València, i Ca Bassot de Burjassot (Horta Nord) per a començar la recollida de material i els primers enviaments. Això va fer un efecte crida i els casals més actius van començar les seues recollides amb llistats de necessitats fiables i actualitzades segons les dades que ens arribaven dels diferents pobles».
En menys de 24 hores, hi havia organitzades les primeres Brigades Populars, que arribarien a les zones afectades des de Castelló, Nules, Girona, Barcelona o Manresa: cinquanta persones que van poder dormir a València gràcies a les gestions del CSB Terra. Una setmana després, les recaptacions econòmiques superaven els 25.000 euros, els casals i ateneus de tot el país organitzaven recollides d’aliments i material i centenars de brigadistes participaven en tota mena de tasques en col·laboració amb col·lectius locals com la Koordinadora de Kol·lectius del Park Alkosa (Alfafar, l’Horta Sud), Entrebarris o la Xarxa Suport Mutu Dana.
La clau d’aquesta capacitat de resposta ens la dona en Martí, una de les persones que va coordinar la part informàtica i econòmica: «el que hem fet és posar a disposició del moviment tot allò que ja teníem perquè ho havíem anat creant durant anys, i adaptar-lo al format que requeria el moment», incloent-hi la pàgina web organitzemlaresposta.cat, comptes corrents, una aplicació per gestionar tota la logística i garantir la transparència, i personal qualificat que s’ha encarregat de gestionar la part tècnica i comptable.
Des del primer moment, la tasca dels Casals i Ateneus ha estat la de dinamitzar els seus entorns locals i agilitzar la capacitat de resposta, tot coordinant les diferents iniciatives i ajuntant el teixit social de barris i pobles en un esforç comú. Com ens explica en Natxo, dels CSB Terra, «el nostre paper els primers dies va ser treballar amb les brigades i coordinar-nos amb les entitats del barri, tant amb la gent que estava fent recollida com amb la Xarxa de Suport Mutu per a organitzar tota la gent del barri que hi estava col·laborant d’alguna manera». No només això, el Terra va encarregar-se durant setmanes de servir fins a quatre-centes racions diàries de menjar elaborat cada dia i distribuït de manera coordinada malgrat les restriccions de mobilitat. Finalment, la tasca fonamental dels dos Casals valencians, ha estat la de ser punt de recepció de tots els esforços, materials i humans, que arribaven de cada punt del territori i vehicular-los cap a les poblacions afectades de la manera més ràpida i eficient possible. Continuant amb les paraules de Natxo «posar una sèrie de persones, entre nosaltres i la gent d’Entrebarris, perquè quan baixaven Brigades, nosaltres érem els enllaços amb el territori: recollíem la gent, l’acompanyàvem als llocs on estava organitzant-se l’ajuda, la posàvem en contacte amb les organitzacions locals i els espais que s’estaven creant, gestionàvem l’allotjament i, en definitiva, coordinàvem totes eixes tasques sobre el terreny».
La feina ha estat gegantina: més de 150 persones coordinades per grups de missatgeria, 7 naus funcionant com magatzems on es recollien, classificaven i enviaven les donacions sobre la base del llistat de necessitats que cada dia elaborava el Casal Obrer i Popular de l’Olivereta, un centenar de Casals i Ateneus de tot el país treballant de manera conjunta, des d’Alacant i la Vila Joiosa fins a Perpinyà, tot passant per Xàtiva, València, Burjassot, Palma, Cambrils, Vila-real, Reus, Cardedeu, etc. El mapa dels Països Catalans convertit en -com cantava Obrint Pas- «la flama de tot un poble en moviment», que posteriorment va prendre la forma de desenes de furgonetes que cada dia recorrien centenars de kilòmetres per dur allò que es necessitava a cada lloc concret.
Una d’aquestes persones ha estat l’Anna, del Casal Popular El Polvorí, de Cambrils (el Baix Camp), «El Polvorí s’ha convertit en aquestes setmanes en un punt centralitzador de recollida de material, amb tot el que això significa. Per al Polvorí, i segurament per a molts altres casals que formen part d’aquesta xarxa de solidaritat, poder participar-hi ha representat una millora qualitativa tant interna com externa. Per molta gent de Cambrils ha sigut el primer cop que venien al Casal, la ràpida organització i coordinació directa amb la zona afectada ens ha permés ser un punt de referència a la ciutat, davant d’altres propostes que han mostrat més dificultats per dur-se a terme. Gràcies a la coordinació amb la Xarxa de Suport Mutu Dana podem anar actualitzant gairebé diàriament les demandes de les zones afectades, i decidir quina crida fem a la població i què carreguem en cada camió, inclús diferent segons quina siga la seua destinació, i fer mans i mànigues per prioritzar enviar el més essencial. Alhora, però, aquesta estructura fa que hàgem hagut de prioritzar l’organització per damunt de la urgència o els desitjos impulsius: entendre que és tan important recollir material com tenir planificat quan baixaran les furgonetes -encara que això supose haver d’esperar un dia més- és una tasca a vegades complicada, i aquí és on ha tingut la clau la Xarxa. Aquesta és només una de les moltes iniciatives populars que han sorgit arreu del territori per a donar resposta a la necessitat de solidaritat del País Valencià, i ha sigut imprescindible». Les mateixes vivències transmet l’Úrsula, de l’Ateneu Popular Les Casetes de la Vila Joiosa (la Marina Baixa), que conta que, a més d’organitzar les Brigades a Algemesí, «l’Ateneu s’ha convertit en un punt de referència per a la donació de productes de neteja i humanitaris, on les persones del poble han pogut deixar, però també recollir el que necessitaven per anar a ajudar». Vetllades solidàries, el compte corrent habilitat per rebre donacions, el vincle directe amb La Muixeranga d’Algemesí i la convicció de voler «un projecte que continue organitzat i escoltant les necessitats socials, que són canviants i a llarg termini». O, com deia l’Anna al final del seu relat, «Si d’una cosa estem totes convençudes és que, en moments com aquest, és quan s’evidencia la necessitat i la fortalesa d’una estructura popular organitzada arreu dels Països Catalans treballant conjuntament pel bé comú, com és la Xarxa de Casals i Ateneus, capaç d’assumir la responsabilitat política i social de liderar la iniciativa. I que, per mantenir-la, és imprescindible la feina constant, dia a dia, de centenars de militants compromeses que destinem la nostra força i energia a canviar el món».
Centenars de militants compromeses també van respondre a la crida i, el segon cap de setmana tornaren a omplir la zona zero de solidaritat. Coordinada la seua estada i les tasques a realitzar a través de la Xarxa de Suport Mutu, totes elles emprenien un viatge nocturn de moltes hores per a arribar de bon matí a Alfafar, Paiporta o Algemesí, treballar de valent braç a braç amb la població local, caminar amb el cos ple de fang fins a València per participar en la primera manifestació històrica que sota el crit «Mazón Dimissió» va reunir més de 100.000 persones (i on l’esquerra independentista va participar amb un bloc propi potent i organitzat), per després anar a l’Horta Nord, on poder descansar unes hores abans de tornar a posar-se la roba de feina i continuar la neteja durant tot el diumenge fins que al vespre, els autobusos les tornaren, cansades però orgulloses, cap a les seues comarques. «Ajudar, ajudar, ajudar, i compartir, compartir i compartir», repeteix la Patri, brigadista vinguda des de Barcelona els dos primers caps de setmana. «Sense saber qui era el del costat, sense saber a qui li donaves allò que portaves. El poble esdevenint poble davant la necessitat». És aquesta idea, la de poble, la que destaca en el seu relat: «Com a brigadistes, ens han rebut a tot arreu amb els braços oberts. Hem treballat per a qui ens ha obert les portes de casa seva per fer-ho, i ens han obert les portes d’altres espais per estar ajudant a la gent. Per nosaltres no era estrany, perquè això és el que ha passat cada cop que trepitgem el país per militància, i també, sent de Catalunya, cada cop que trepitgem el País Valencià. Sempre hi ha hagut una casa oberta, sempre un plat a taula, sempre hem pogut sentir que el sud del país és casa nostra també».
Tots aquests anys de relacions teixides a cop de militància i kilòmetres a l’esquena, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, cristal·litzats en l’esforç col·lectiu d’unes i altres. «Així va ser el primer cap de setmana amb les companyes del CSB Terra que ens van organitzar el sopar i l’allotjament, i també el segon cap de setmana a l’escola La Masia de Museros (l’Horta Nord) on hi havia moltes persones treballant per rebre’ns amb el sopar a taula, explicar-nos tot el necessari i preparar l’esmorzar l’endemà. Cares desconegudes que ens eren familiars, ja fos per una samarreta reivindicativa, per haver compartit militància juvenil, o senzillament perquè el mapa dels Països Catalans penjat a l’escola ens unia sota el mateix paraigua. Professorat i famílies que havien assistit de manera voluntària a fer els torns necessaris per a acollir la brigada. Totes amb el mateix objectiu al cap: ajudar, ajudar, ajudar».
L’Ivan, director de La Masia, ens ho confirma: «des d’un primer moment, vam mostrar la nostra disposició a participar en aquesta iniciativa, tot valorant l’esforç de les persones que venien a ajudar en les tasques de neteja. Al voltant de 50 persones de la comunitat educativa entre mestres, mares, pares i alumnes van participar activament perquè tot isquera de la millor manera possible, convertint l’experiència en un èxit col·lectiu i un aprenentatge enriquidor per a totes i tots». La relació amb les brigadistes, rememora, «fou molt bonica. Ens van agrair moltíssim tota l’organització i que les cuidàrem tan bé. Van ser molts els comentaris que em van arribar, i d’entre tots, em quede amb un que em deia que en tots els anys que portava de militància ningú els havia tractat tan bé».
Han passat dos mesos, déiem. Hem deixat enrere l’emergència i sembla començar la fase de reconstrucció. Ja no hi ha cotxes destrossats enmig dels carrers, ni fang a les cases ni riuades de persones creuant el llit del Túria amb pales i graneres, però mentre la majoria intenta a poc a poc tornar a una «normalitat» que mai no fou, i de segur que mai no tornarà a ser normal, de nou hi ha qui ha entés que cal continuar organitzant la resposta i adaptar-la a les necessitats futures: per això ara la prioritat és organitzar Brigades de diari i no només els caps de setmana, per això se cerquen electricistes i no mascaretes, es parla de cooperatives, d’autoocupació, d’agermanament entre casals i centres educatius, d’economia solidària, etc. L’objectiu, «fer que eixe suport mutu siga sostenible, canalitzar la solidaritat activa, dotar-li d’estructura i polititzar-la, tot demostrant que les estructures populars són necessàries no només en casos d’emergència sinó que tenim una oportunitat de construir-les des de la base». Ara, com sempre, hi ha qui ha entés que no hi ha eixida de l’emergència sense eixir del capitalisme, que no hi ha reconstrucció sinó construcció, nacional, de classe i de gènere. Que cal enfortir la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans: calen sòcies i militants, cal participar de les organitzacions locals i les estructures comunitàries. Que cal que siga el poble organitzat qui salve el poble.
- Paul Muñecas i Alvarez, militant d’Endavant a la Marina Alta. (Article actualitzat de la versió publicada originàriament )
