La història de la guerra israeliana a Gaza es pot resumir en la història de la guerra israeliana a Beit Lahia, un petit poble palestí a la part nord de la Franja. Quan Israel va llançar les seves operacions terrestres a Gaza, Beit Lahia ja estava en gran part destruïda a causa de molts dies de bombardeig israelià implacable que va matar milers de persones.
Tot i així, la ciutat fronterera de Gaza va resistir, i va provocar un setge hermètic israelià, que mai s’ha aixecat, fins i tot quan l’exèrcit israelià es va tornar a desplegar fora de gran part del nord de Gaza el gener de 2024.
Beit Lahia és en gran part una ciutat aïllada, a poca distància de la tanca que separa l’assetjada Gaza d’Israel. Està envoltat majoritàriament de zones agrícoles que la fan gairebé impossible de defensar.
No obstant això, un any de terrible guerra israeliana i genocidi a Gaza no ha acabat amb els combats allà. Al contrari, el 2024 ha acabat on va començar, amb intensos combats a tots els fronts de Gaza, amb Beit Lahia, un poble suposadament ja ‘conquerit’, encara encapçalant la lluita.
Beit Lahia és un microcosmos de la guerra fallida d’Israel a la Franja, una trinxadora sagnant que no ha portat enlloc, malgrat la destrucció massiva, la neteja ètnica repetida de la població, la fam i el genocidi. Cada dia de la terrible guerra d’Israel contra els palestins serveix com a recordatori que no hi ha solucions militars i que la voluntat palestina no es pot trencar, sigui quin sigui el cost o el sacrifici.
El primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, però, no està convençut. Va entrar al nou any amb més promeses de “victòria total”, i el va acabar com a criminal buscat per la Cort Penal Internacional (CPI).
L’emissió d’una ordre de detenció contra el líder israelià va ser una reiteració d’una posició similar adoptada per la Cort Internacional de Justícia (CIJ) a principis de 2024. La posició de la CIJ, però, no va ser tan forta com molts havien esperat o volien creure. El 26 de gener, el tribunal més alt del món havia ordenat a Israel “que prengui mesures per prevenir actes de genocidi”, però no va arribar a ordenar a Israel que aturés la seva guerra.
Els objectius israelians de la guerra no estaven clars, tot i que els polítics israelians van donar pistes sobre de què anava realment la guerra a Gaza. El gener passat, diversos ministres israelians, entre ells 12 del partit Likud de Netanyahu, van participar en una conferència demanant el reassentament de Gaza i la neteja ètnica dels palestins. “Sense assentaments, no hi ha seguretat”, va dir el ministre de Finances extremista israelià, Bezalel Smotrich.
Perquè això passés, el propi poble palestí, no només els que lluitaven sobre el terreny, havien de ser domesticats, trencats i derrotats. Així vingueren les ‘massacres de la farina’, una nova tàctica de guerra israeliana que es va centrar en matar el màxim de palestins possible mentre esperaven els pocs camions d’ajuda que permetien arribar al nord de Gaza.
El 29 de febrer, més de 100 habitants de Gaza van ser assassinats mentre feien cua per demanar ajuda. Els soldats israelians els van segar les vides, mentre intentaven desesperadament posar les mans sobre una barra de pa, llet infantil o una ampolla d’aigua. Aquesta escena es va repetir, una i altra vegada al nord, però també en altres punts de la Franja de Gaza durant tot l’any.
L’objectiu era matar de fam els palestins del nord perquè es veiessin obligats a fugir a altres parts de la Franja. La fam ja era una realitat ja al gener, i molts dels que van intentar fugir cap al sud van ser assassinats, de totes maneres.
Des dels primers dies de la guerra, Israel va entendre que per netejar ètnicament els palestins, havien d’atacar tots els aspectes de la vida a la Franja. Això inclou hospitals, fleques, mercats, xarxes elèctriques, estacions d’aigua i similars.
Els hospitals de Gaza, per descomptat, van rebre una gran part dels atacs israelians. Al març, una vegada més, Israel atacà el Complex Mèdic Al-Shifa a la ciutat de Gaza amb més ferocitat que abans. Quan finalment es va retirar, l’1 d’abril, l’exèrcit israelià va destruir tot el recinte, deixant rere seu fosses comunes amb centenars de cossos, majoritàriament personal mèdic, dones i nens. Fins i tot executaren nombrosos pacients.
A part d’algunes declaracions de preocupació dels líders occidentals, poc es va fer per posar fi al genocidi. Només quan set cooperants internacionals de l’organització benèfica, World Central Kitchen, van ser assassinats per Israel, es va produir un clam global que va portar a la primera i única disculpa israeliana en tota la guerra.
Desesperat per distreure l’atenció del seu fracàs a Gaza, però també al Líban, i amb ganes de presentar qualsevol tipus de victòria al públic israelià, l’exèrcit israelià va començar a escalar la seva guerra més enllà de Gaza. Això va incloure l’atac a l’ambaixada iraniana a Síria l’1 d’abril. Malgrat els repetits intents, que van incloure l’assassinat a l’Iran del cap de l’Oficina Política de Hamàs, Ismail Haniyeh, el 31 de juliol, encara no s’ha desencadenat una guerra regional total.
S’estava produint una altra escalada, aquesta vegada no per Netanyahu, sinó per milions de persones a tot el món, exigint la fi de la guerra israeliana. Un punt central de les protestes van ser els moviments estudiantils que es van estendre pels campus dels Estats Units i, finalment, per tot el món. En lloc de permetre que la llibertat d’expressió prosperés, però, les institucions acadèmiques més grans dels Estats Units van recórrer a la policia, que va acabar violentament amb moltes de les protestes, arrestant centenars d’estudiants, molts dels quals no se’ls va permetre tornar a les seves universitats. Mentrestant, els EUA van continuar bloquejant els esforços internacionals dirigits a produir una resolució d’alto el foc al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Finalment, el 31 de maig, el president nord-americà Joe Biden va pronunciar un discurs que va transmetre el que va anomenar una “proposta israeliana” per posar fi a la guerra. Després d’algun retard, Hamàs va acceptar la proposta, però Israel la va rebutjar. En el seu rebuig, Netanyahu es va referir al discurs de Biden com a “incorrecte” i “incomplet”. Curiosament, però també no sorprenentment, la Casa Blanca va culpar els palestins de la iniciativa fallida.
Perdent la fe en el lideratge nord-americà, alguns països europeus van començar a canviar les seves doctrines de política exterior sobre Palestina, i Irlanda, Noruega i l’Estat espanyol van reconèixer l’Estat de Palestina el 28 de maig. Les decisions eren en gran part simbòliques, però indicaven que la unitat occidental al voltant d’Israel estava trontollant. Israel es va mantenir impertorbable i, malgrat les advertències internacionals, va envair la zona de Rafah al sud de Gaza el 7 de maig, prenent el control del “corredor de Filadèlfia”, una zona d’amortiment entre Gaza i la frontera egípcia que s’estén al llarg de 14 quilòmetres.
El govern de Netanyahu va insistir que només la guerra pot tornar els seus captius. No obstant això, aquesta estratègia va tenir molt poc èxit. El 8 de juny, Israel, amb el suport logístic dels EUA i d’altres països occidentals, va aconseguir rescatar quatre dels seus captius retinguts al camp de refugiats de Nuseirat, al centre de Gaza. Per fer-ho, Israel va matar almenys 276 palestins i en va ferir 800 més.
A l’agost, va tenir lloc una altra massacre esgarrifosa, aquesta vegada a l’escola Al-Tabaeen de la ciutat de Gaza, on 93 persones, la majoria dones i nens, van ser assassinades en un sol atac israelià. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, les dones i els nens van ser les principals víctimes del genocidi israelià, representant el 70% el 8 de novembre.
Un informe anterior del Lancet Medical Journal afirmava que si la guerra s’aturava al juliol, “186.000 o fins i tot més” palestins haurien mort. La guerra, però, va continuar. La taxa de genocidi a Gaza semblava mantenir la mateixa proporció d’assassinats, malgrat les principals evolucions regionals, inclosos els atacs mutus iranians-israelians i la gran operació terrestre israeliana al Líban.
A l’octubre, Israel va tornar a les polítiques d’atacar o assetjar hospitals, matar metges i altres membres del personal mèdic i atacar els treballadors humanitaris i de protecció civil. Tot i així, Israel no aconseguiria cap dels seus objectius estratègics de la guerra. Ni tampoc la mort del líder de Hamàs, Yahya Sinwar, a la batalla el 16 d’octubre no alteraria, de cap manera, el curs de la guerra.
La frustració d’Israel va créixer a passos de gegant al llarg de l’any. El seu intent desesperat de controlar la narrativa global sobre el genocidi de Gaza va fracassar en gran mesura. El 19 de juliol, i després d’escoltar els testimonis de més de 50 països, la CIJ va emetre una sentència històrica que “la presència continuada d’Israel al territori palestí ocupat és il·legal”.
Aquesta sentència, que expressava el consens internacional sobre l’assumpte, es va traduir el 17 de setembre en una resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides que “demanava la fi de l’ocupació de Palestina per Israel en els propers dotze mesos”. Tot això va significar efectivament que l’intent d’Israel de normalitzar la seva ocupació de Palestina i la seva recerca d’annexionar-se il·legalment Cisjordània va ser considerat nul i sense efecte per la comunitat internacional. Israel, però, va redoblar l’aposta, abocant la seva ràbia contra els palestins de Cisjordània, que també estaven vivint un dels pitjors pogroms israelians en molts anys.
Segons el ministeri de Salut palestí, el 21 de novembre, almenys 777 palestins van ser assassinats des del 7 d’octubre de 2023, mentre que milers més van resultar ferits i més d’11.700 arrestats.
Per empitjorar les coses, Smotrich va demanar, l’11 de novembre, l’annexió total de Cisjordània. La crida es va fer poc després de l’elecció de Donald Trump com a proper president dels Estats Units, un esdeveniment que inicialment va inspirar optimisme entre els líders israelians, però que després preocupació que Trump pugui no complir el paper de salvador d’Israel després de tot.
El 21 de novembre, la CPI va emetre la seva històrica sentència per arrestar Netanyahu i el seu ministre de Defensa Yoav Gallant. La decisió va representar una mesura d’esperança, per dèbil que sigui, que el món finalment estigui preparat per exigir responsabilitats a Israel pels seus nombrosos crims.
El 2025 podria, de fet, representar aquest moment d’inflexió. Això resta per veure. Tanmateix, pel que fa als palestins, fins i tot amb el fracàs de la comunitat internacional per aturar el genocidi i controlar a Israel, la seva fermesa, sumoud, es mantindrà forta fins que finalment la llibertat sigui assolida.
- Ramzy Baroud és periodista i editor de The Palestine Chronicle, on es va publicar aquest article el 27 de desembre de 2024. Baroud també autor de sis llibres. El seu darrer llibre, coeditat amb Ilan Pappé, és “La nostra visió per a l’alliberament: líders i intel·lectuals palestins compromesos”. El seu lloc web és www.ramzybaroud.net. Traducció de L’Accent.
