La febre del belicisme ha arribat al punt àlgid a Europa. Tot va començar amb els Estats Units de Trump decidint que pagar la “protecció” militar de les capitals europees dels enemics potencials no valia la pena. Trump vol impedir que els EUA paguin la major part del finançament de l’OTAN i el seu poder militar i vol acabar amb el conflicte Ucraïna-Rússia per poder concentrar l’estratègia imperialista nord-americana a l’“hemisferi occidental” i al Pacífic, amb l’objectiu de “contenir” i debilitar l’ascens econòmic de la Xina.
L’estratègia de Trump ha espantat les elits governants europees. De sobte els preocupa que Ucraïna perdi davant les forces russes i aviat Putin es trobi a les fronteres d’Alemanya o com afirmen el primer ministre del Regne Unit Keir Starmer i un antic cap de l’MI5, “als carrers britànics”.
Sigui quina sigui la validesa d’aquest suposat perill, s’ha creat l’oportunitat perquè els serveis militars i secrets d’Europa “pugin l’aposta” i demanin la fi de l’anomenat “dividend de la pau” que va començar després de la caiguda de la temuda Unió Soviètica i comenci ja el procés de rearmament. La cap de política exterior de la UE, Kaja Kallas, va explicar la política exterior de la UE tal com la veia: “Si junts no som capaços de pressionar prou sobre Moscou, aleshores com podem afirmar que podem derrotar la Xina?”
Es donen diversos arguments per rearmar el capitalisme europeu. Bronwen Maddox, directora de Chatham House, el ‘think-tank’ de relacions internacionals, que presenta principalment les opinions de l’estament militar britànic, va fer el xut inicial amb l’afirmació que “la despesa en “defensa” “és el benefici públic més gran de tots”, perquè és necessari per a la supervivència de la “democràcia” contra les forces autoritàries. Però hi ha un preu a pagar per defensar la democràcia: “El Regne Unit pot haver de demanar més préstecs per pagar la despesa de defensa que necessita amb tanta urgència. L’any vinent i més enllà, els polítics hauran de preparar-se per recuperar diners mitjançant retallades a les prestacions de malaltia, pensions i assistència sanitària”. Va continuar: “Si van trigar dècades a augmentar aquesta despesa, pot ser que triguin dècades a revertir-la”, de manera que Gran Bretanya ha de posar-s’hi. “Starmer aviat haurà de posar una data en què el Regne Unit satisfarà el 2,5 per cent del PIB de despesa militar, i ja hi ha un cor que argumenta que aquesta xifra ha de ser més alta. Al final, els polítics hauran de persuadir els votants perquè cedeixin alguns dels seus beneficis per pagar la defensa”.
Martin Wolf, el gurú econòmic keynesià liberal del Financial Times, va deixar anar: “La despesa en defensa haurà d’augmentar substancialment. Tingueu en compte que era el 5% del PIB del Regne Unit, o més, als anys setanta i vuitanta. Potser no calgui estar en aquests nivells a llarg termini: la Rússia moderna no és la Unió Soviètica. Tot i això, pot ser que hagi de ser tan alta durant el creixement i construcció, especialment si els EUA es retiren”.
Com s’ha de pagar això? “Si la despesa en defensa ha de ser permanentment més alta, els impostos han d’augmentar, tret que el govern pugui trobar suficients retallades de despesa, cosa que és dubtosa”. Però no us preocupeu, la despesa en tancs, tropes i míssils és realment beneficiosa per a una economia, diu Wolf. “El Regne Unit també pot esperar de manera realista rendiments econòmics de les seves inversions en defensa. Històricament, les guerres han estat la mare de la innovació”. A continuació, cita els meravellosos exemples dels guanys que Israel i Ucraïna han aconseguit amb les seves guerres: “L’“economia start-up d’Israel va començar al seu exèrcit. Els ucraïnesos ara han revolucionat la guerra amb drons”. No esmenta el cost humà que comporta la innovació amb la guerra. Wolf continua: *“El punt crucial, però, és que la necessitat de gastar molt més en defensa s’ha de veure com més que una necessitat i també més que un cost, tot i que tots dos són certs. Si es fa de la manera correcta, també és una oportunitat econòmica”. Per tant, la guerra és la sortida a l’estancament econòmic.
Wolf excalma que la Gran Bretanya ha de posar-s’hi a fons: “Si els Estats Units ja no són uns impulsors i defensors de la democràcia liberal, l’única força potencialment prou forta per omplir el buit és Europa. Si els europeus volen tenir èxit amb aquesta pesada tasca, han de començar per assegurar la seva llar. La seva capacitat per fer-ho dependrà al seu torn dels recursos, el temps, la voluntat i la cohesió… Indubtablement, Europa pot incrementar de manera substancial la despesa en defensa.” Wolf argumentava que hem de defensar els tant elogiats “valors europeus” de la llibertat personal i la democràcia liberal. “Fer-ho serà econòmicament costós i fins i tot perillós, però necessari… perquè Europa té ‘cinques columnes’ gairebé a tot arreu”. Conclouïa que “si Europa no es mobilitza ràpidament en la seva pròpia defensa, la democràcia liberal podria caure del tot. Avui sembla una mica com els anys trenta. Aquesta vegada, per desgràcia, els EUA sembla que estan al costat equivocat”.
El columnista “Conservador progressista” del Financial Times Janan Ganesh ho escrivia sense circumloquis: ” Europa ha de retallar el seu estat del benestar per construir un estat de guerra. No hi ha manera de defensar el continent sense retallades a la despesa social”. Deixava clar que els guanys aconseguits pels treballadors després del final de la Segona Guerra Mundial, però que s’han reduït gradualment en els darrers 40 anys, ara han de ser sacrificats. “La missió ara és defensar les vides d’Europa. Com, si no a través d’un estat del benestar més petit, es pot finançar un continent més ben armat?” L’edat daurada de l’estat del benestar de la postguerra ja no és possible. “Qualsevol persona menor de 80 anys que hagi passat la seva vida a Europa pot ser excusada per considerar un estat del benestar gegant (sic - MR) com la manera natural de les coses. De fet, va ser producte d’estranyes circumstàncies històriques, que van prevaler a la segona meitat del segle XX i que ja no hi són”.
Sí, correcte, els guanys dels treballadors a l’edat daurada van ser l’excepció de la norma en el capitalisme (‘circumstàncies històriques estranyes’). Però ara “les càrregues de les pensions i la sanitat anaven a ser prou pesades d’assolir per a la població treballadora fins i tot abans de l’actual xoc de la defensa… Els governs hauran de ser més avars amb els vells. O, si això és impensable atès el pes dels seu vot, la destral haurà de caure en àmbits de despesa més productius… Sigui com sigui, l’estat del benestar tal com l’hem conegut ha de retrocedir una mica: no prou perquè ja no l’anomenem amb aquest nom, però prou per fer mal”. Ganesh, el veritable conservador, veu el rearmament com una oportunitat perquè el capital faci les reduccions necessàries en el benestar i els serveis públics. “Les retallades de despesa són més fàcils de vendre en nom de la defensa que en nom d’una noció generalitzada d’eficiència… Tot i així, aquest no és el propòsit de la defensa, i els polítics han d’insistir en aquest punt. El propòsit és la supervivència”. L’anomenat “capitalisme liberal” ha de sobreviure i això significa retallar el nivell de vida dels més pobres i gastar diners per anar a la guerra. De l’estat del benestar a l’estat de guerra.
El primer ministre de Polònia, Donald Tusk, va augmentar un graó més el belicisme. Va dir que Polònia “ha d’aconseguir les possibilitats més modernes, també relacionades amb les armes nuclears i les armes no convencionals modernes”. Podem suposar que “no convencionals” significava armes químiques? Tusk: “Ho dic amb tota responsabilitat, no n’hi ha prou amb comprar armes convencionals, les més tradicionals”.
Així, gairebé a tot Europa, la crida és per augmentar la despesa de “defensa” i el rearmament. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha proposat un Pla Rearm Europe que pretén mobilitzar fins a 800.000 milions d’euros per finançar un augment massiu de la despesa en defensa. “Estem en una era de rearmament, i Europa està preparada per augmentar massivament la seva despesa en defensa, tant per respondre a la urgència d’actuar a curt termini i donar suport a Ucraïna, però també per abordar la necessitat a llarg termini d’assumir més responsabilitat per la nostra pròpia seguretat europea”, va dir. Amb una “clàusula de sortida d’emergència”, la Comissió de la UE demanarà un augment de la despesa en armes encara que incompleixi les regles fiscals existents. Hi seguiran fons COVID no utilitzats (90.000 milions d’euros) i més préstecs a través d’un “nou instrument”, per proporcionar 150.000 milions d’euros en préstecs als estats membres per finançar inversions conjuntes de defensa en capacitats paneuropees, com ara defensa aèria i de míssils, sistemes d’artilleria, míssils i municions, drons i sistemes antidrons. Von der Leyen va afirmar que si els països de la UE augmenten la seva despesa en defensa un 1,5% del PIB de mitjana, es podrien alliberar 650.000 milions d’euros durant els propers quatre anys. Però no hi hauria cap finançament addicional per a inversions, projectes d’infraestructures o serveis públics, perquè Europa ha de dedicar els seus recursos a preparar-se per a la guerra.
Al mateix temps, com va dir el Financial Times, el govern britànic “està fent una ràpida transició del verd al gris cuirassat, situant ara la defensa al centre del seu enfocament a la tecnologia i la fabricació”. Starmer va anunciar un augment de la despesa en defensa fins al 2,5% del PIB el 2027 i l’ambició d’arribar al 3% durant la dècada de 2030. La ministra de Finances britànica, Rachel Reeves, que ha anat reduint constantment la despesa en crèdits per a infància, pagaments d’hivern per a la gent gran i prestacions per discapacitat, va anunciar que es canviaria la competència del nou Fons Nacional de Patrimoni del govern laborista per deixar que invertixi en defensa. Els fabricants d’armes britànics estan eufòrics. *“Deixant de banda l’ètica de la producció d’armes, que dissuadeix alguns inversors, hi ha moltes coses que ens agraden sobre la defensa com a estratègia industrial”, va dir un conseller delegat.
A Alemanya, el canceller electe del nou govern de coalició, Friedrich Merz, va impulsar al parlament alemany una llei per posar fi a l’anomenat “fre fiscal” que feia il·legal que els governs alemanys demanessin préstecs més enllà d’un límit estricte o augmentin l’emissió de deute per pagar la despesa pública. Però ara la despesa del dèficit militar té prioritat per sobre de tota la resta, l’únic pressupost sense límit. L’objectiu de despesa en defensa reduirà la despesa deficitària disponible per al control climàtic i per a infraestructures que fan molta falta.
La despesa anual del govern a causa del nou paquet fiscal alemany serà més gran que el boom de la despesa que va venir amb el Pla Marshall de postguerra i amb la reunificació alemanya a principis dels anys noranta.
Això em porta als arguments econòmics per a la despesa militar. La despesa militar pot posar en marxa una economia encallada en una depressió, com gran part d’Europa des del final de la Gran Recessió el 2009? Alguns keynesians ho pensen. El fabricant alemany d’armes Rheinmetall diu que la fàbrica inactiva de Volkswagen a Osnabrück podria ser un candidat principal per a la conversió a la producció militar. L’economista keynesià, Matthew Klein, coautor amb Michael Pettis de Trade Wars are Class Wars, va saludar aquesta notícia: “Alemanya ja està construint tancs. Els estic animant a construir molts més tancs”.
La teoria del “keynesianisme militar” té història. Una variant d’això va ser el concepte d’“economia de les armes permanents” que van adoptar alguns marxistes per explicar per què les principals economies no van entrar en una depressió després del final de la Segona Guerra Mundial, sinó que van entrar en un llarg boom amb recessions lleus, que va durar fins a la caiguda internacional de 1974-1975. Aquesta “edat daurada” només es podia explicar, deien, amb la despesa militar permanent per mantenir la demanda agregada i mantenir la plena ocupació.
Però l’evidència d’aquesta teoria del boom de la postguerra no hi és. La despesa militar del govern del Regne Unit va caure de més del 12% del PIB el 1952 a al voltant del 7% el 1960 i va disminuir durant la dècada de 1960 fins a arribar al voltant del 5% a finals de la dècada. I, tanmateix, l’economia britànica va funcionar millor que en qualsevol moment posterior. A tots els països capitalistes avançats, la despesa en defensa era una fracció substancialment menor de la producció total a finals dels anys 60 que a principis dels 50: del 10,2% del PIB el 1952-53 en el moment àlgid de la Guerra de Corea; a només el 6,5% el 1967. No obstant això, el creixement econòmic es va mantenir pràcticament durant la dècada de 1960 i principis de 1970.
El boom de la postguerra no va ser el resultat d’una despesa governamental d’estil keynesià en armes, sinó que s’explica per l’elevada taxa de rendibilitat de la postguerra del capital invertit per les principals economies. En tot cas, va ser al revés. Com que les principals economies estaven creixent relativament ràpid i la rendibilitat era alta, els governs es podien permetre el luxe de mantenir la despesa militar com a part del seu objectiu geopolític de “guerra freda” de debilitar i aixafar la Unió Soviètica, el principal enemic de l’imperialisme.
Sobretot, el keynesianisme militar va en contra dels interessos dels treballadors i de la humanitat. Estem a favor de fer armes per matar gent per crear llocs de treball? Aquest argument, sovint promogut per alguns dirigents sindicals, anteposa els diners a les vides. Keynes va dir una vegada: “El govern hauria de pagar a la gent per cavar forats al terra i després omplir-los”. La gent contestaria. “Això és estúpid, per què no pagar a la gent perquè construeixi carreteres i escoles”. Keynes respondria dient: “Està bé, pagueu-los perquè construeixin escoles. La qüestió és que no importa el que facin mentre el govern creï llocs de treball”.
Keynes s’equivocava. És important. El keynesianisme advoca per cavar forats i omplir-los per crear llocs de treball. El keynesianisme militar advoca per cavar tombes i omplir-les de cossos per crear llocs de treball. Si no importa com es creen llocs de treball, per què no augmentar dràsticament la producció de tabac i promoure l’addicció per crear llocs de treball? Actualment, la majoria de la gent s’oposaria a això perquè és directament perjudicial per a la salut de les persones. Fer armes (convencionals i no convencionals) també és directament perjudicial. I hi ha molts altres productes i serveis socialment útils que podrien oferir llocs de treball i salaris als treballadors (com les escoles i les cases).
El ministre de Defensa del govern del Regne Unit, John Healey, ha insistit recentment que augmentar el pressupost d’armes “faria de la nostra indústria de defensa el motor del creixement econòmic d’aquest país”. Gran notícia. Malauradament per a Healey, l’associació comercial de la indústria d’armes del Regne Unit (ADS) estima que el Regne Unit té uns 55.000 llocs de treball en exportació d’armes i 115.000 més al Ministeri de Defensa. Fins i tot si incloeu aquest últim, això és només el 0,5% de la força de treball del Regne Unit (vegeu el resum de CAAT’s Arms to Renewables per obtenir més informació). Fins i tot als EUA, la proporció és gairebé la mateixa.
Hi ha una qüestió teòrica sovint en debat en l’economia política marxista. És si la producció d’armes és productiva de valor en una economia capitalista. La resposta és que ho és, per als productors d’armes. Els contractistes d’armes entreguen mercaderies (armes) que són pagades pel govern. El treball que els produeix, per tant, és productiu de valor i plus-vàlua. Però a nivell de tota l’economia, la producció d’armes és improductiva del valor futur, de la mateixa manera que ho són els “béns de luxe” per al consum capitalista. La producció d’armes i els béns de luxe no tornen a entrar en el següent procés de producció, ni com a mitjà de producció ni com a mitjà de subsistència de la classe treballadora. Tot i que és productiva de plus-vàlua per als capitalistes d’armes, la producció d’armes no és reproductiva i, per tant, amenaça la reproducció del capital. Així, si l’augment de la producció global de plus-vàlua en una economia s’alenteix i la rendibilitat del capital productiu comença a caure, aleshores reduir la plus-vàlua disponible per a la inversió productiva per invertir en despesa militar pot danyar la “salut” del procés d’acumulació capitalista.
El resultat depèn de l’efecte sobre la rendibilitat del capital. En general, el sector militar té una composició orgànica de capital superior a la mitjana d’una economia, ja que incorpora tecnologies d’avantguarda. Així, el sector armamentista tendiria a reduir la taxa mitjana de beneficis. D’altra banda, si els impostos recaptats per l’estat (o les retallades en la despesa civil) per pagar la fabricació d’armes són alts, aleshores la riquesa que d’una altra manera podria destinar-se al treball es pot distribuir al capital i, per tant, augmentar la plusvàlua disponible. La despesa militar pot tenir un efecte lleugerament positiu sobre les taxes de benefici dels països exportadors d’armes, però no per als importadors d’armes. En aquest últim, la despesa en l’exèrcit és una deducció dels beneficis disponibles per a la inversió productiva.
En l’esquema general de les coses, la despesa en armament no pot ser determinant per a la salut de l’economia capitalista. D’altra banda, la guerra total pot ajudar el capitalisme a sortir de la depressió i la caiguda. És un argument clau de l’economia marxista (almenys en la meva versió) que les economies capitalistes només es poden recuperar de manera sostinguda si la rendibilitat mitjana dels sectors productius de l’economia augmenta significativament. I això requeriria una destrucció suficient del valor del “capital mort” (acumulació passada) que ja no és rendible d’emprar.
La Gran Depressió dels anys 30 de l’economia nord-americana va durar tant de temps perquè la rendibilitat no es va recuperar al llarg d’aquesta dècada. L’any 1938, la taxa de benefici de les empreses nord-americanes encara era inferior a la meitat de la taxa de 1929. La rendibilitat només va augmentar un cop l’economia de guerra estava en marxa, del 1940 en endavant.
Per tant, no va ser el “keynesianisme militar” el que va treure l’economia nord-americana de la Gran Depressió, com els agrada pensar a alguns keynesians. La recuperació econòmica dels Estats Units després de la Gran Depressió no va començar fins que va començar la guerra mundial. La inversió va començar només a partir de 1941 (Pearl Harbor) per assolir, com a proporció del PIB, més del doble del nivell en què es trobava la inversió el 1940. Per què va ser això? Bé, no va ser el resultat d’un repunt de la inversió del sector privat. El que va passar va ser un augment massiu de la inversió i la despesa del govern. El 1940, la inversió del sector privat encara estava per sota del nivell de 1929 i, de fet, va caure encara més durant la guerra. El sector estatal es va fer càrrec de gairebé tota la inversió, a mesura que els recursos (valor) es van desviar cap a la producció d’armes i altres mesures de seguretat en una economia de guerra plena.
Però l’augment de la inversió i el consum del govern no és una forma d’estímul keynesià, però només que a un nivell superior? Bé, no. La diferència es posa de manifest en el col·lapse continuat del consum. L’economia de guerra es va pagar restringint les oportunitats dels treballadors de gastar els seus ingressos dels seus treballs en temps de guerra. Hi va haver un estalvi forçat mitjançant la compra de bons de guerra, el racionament i l’augment dels impostos per pagar la guerra. La inversió del govern significava la direcció i planificació de la producció per decret governamental. L’economia de guerra no va estimular el sector privat, va substituir el “lliure mercat” i la inversió capitalista per obtenir beneficis. El consum no va restablir el creixement econòmic com esperarien els keynesians (i els que veuen la causa de la crisi en el subconsum); en canvi, va ser una inversió principalment en armes de destrucció massiva.
La guerra va acabar decisivament amb la depressió. La indústria americana es va revitalitzar amb la guerra i molts sectors es van orientar a la producció de defensa (per exemple, aeroespacial i electrònica) o eren totalment dependents d’aquesta (energia atòmica). Els ràpids canvis científics i tecnològics de la guerra van continuar i van intensificar les tendències iniciades durant la Gran Depressió. Com que la guerra va danyar greument totes les principals economies del món excepte els EUA, el capitalisme nord-americà va guanyar l’hegemonia econòmica i política després de 1945.
Guiglelmo Carchedi va explicar: “Per què la guerra va provocar un salt de rendibilitat en el període 1940-5? El denominador de la taxa no només no va pujar, sinó que va baixar perquè la depreciació física dels mitjans de producció era més gran que les noves inversions. Al mateix temps, l’atur pràcticament va desaparèixer. La disminució de l’atur va fer possibles salaris més alts, però els salaris més alts no van afectar la rendibilitat. De fet, la conversió d’indústries civils en indústries militars va reduir l’oferta de béns civils. Els salaris més alts i la producció limitada de béns de consum van fer que el poder adquisitiu del treball s’hagués de comprimir molt per evitar la inflació. Això s’aconseguí instituint el primer impost general sobre la renda, desincentivant la despesa del consumidor (el crèdit al consum estava prohibit) i estimulant l’estalvi del consumidor, principalment mitjançant la inversió en bons de guerra. En conseqüència, el treball es va veure obligat a ajornar la despesa d’una part important dels salaris. Al mateix temps, la taxa d’explotació laboral va augmentar. En essència, l’esforç de guerra va ser una producció massiva de mitjans de destrucció finançada pel treball”.
Deixem que Keynes ho resumeixi: *“Sembla que és políticament impossible per a una democràcia capitalista organitzar la despesa a l’escala necessària per fer els grans experiments que demostrarien el que defenso, excepte en condicions de guerra”, de The New Republic (citat de P. Renshaw, Journal of Contemporary History 1999 vol. 34 (3) p. 377-364).
*\ Article de l’economista marxista Michael Roberts, publicat el març de 2025 al seu blog The Next Recesion. Traducció al català de L’Accent.
