De la ploma càustica de Mark Twain va néixer un retrat inesborrable: Tom Sawyer, obligat per la seva tia a pintar la tanca del pati, sabia que seria objecte de burla pel seu grup d’amics; per això, quan aquests es van apropar per fer-li enveja ja que no podia anar a jugar a la vora del riu, ell va decidir reenquadrar la situació dient que la seva tia li havia concedit el privilegi exclusiu de pintar la tanca. Immediatament, els seus amics van començar a demanar-li que els deixés pintar també, i ell, després de múltiples súpliques, finalment va acceptar, cobrant a cadascun pel privilegi de col·laborar en la tasca. Al capdavall, no només els amics van fer tota la feina per ell, sinó que va aconseguir un petit tresor: un estel, un ratolí mort, dotze bales, un guix, una harmònica, un soldadet de plom i dos capgrossos, entre altres preciositats.
Paul Watzlawick, brillant psicòleg de la comunicació humana, il·lustra amb aquest episodi la seva tesi sobre el “gentil art del reenquadrament” com a forma creativa de resolució de problemes, que ell contraposa a la pràctica del “més del mateix”, que pot ser descrita també com “insistir en solucions que no funcionen amb l’esperança d’obtenir resultats diferents”. No cal estar d’acord amb Donald Trump per admetre que hi ha en ell alguna cosa de Tom Sawyer. En aquests tres anys de guerra mortal a l’est d’Ucraïna, el món ha semblat estar, en diverses ocasions, a prop de l’apocalipsi; i durant aquest temps, els líders europeus i nord-americans han anat repetint el mantra de suport al govern ucraïnès as long as it takes. A mesura que els seus arsenals i recursos financers s’esgotaven i que, simètricament, la maquinària industrial militar russa es reforçava, van començar a fer-se evidents els desavantatges logístics i l’escassetat de recursos humans del bàndol ucraïnès.
La fantasia autocomplaent de la guerra econòmica contra Rússia amb l’objectiu darrer d’aconseguir un “canvi de règim” i una fragmentació del país més gran i autosuficient del món, ha acabat revelant sobretot la fragilitat dels pilars de les economies europees, tot accelerant el desmantellament –previst fa temps– de l’hegemonia unilateral nord-americana.
Durant tres anys, la insistència en “solucions que no funcionen” ha enviat a morts horribles centenars de milers d’ucraïnesos i russos, sacrificats en la “lluita pels nostres valors”, preservant-se així cínicament les valuoses vides europees i nord-americanes –els privilegiats habitants del “jardí”, en la tristament memorable descripció de l’estult exvicepresident de la Comissió Europea, Josep Borrell–. Ja al febrer del 2022 vaig pressentir que la víctima última d’aquesta guerra seria “Europa”; fins i tot vaig escriure que la conseqüència del conflicte seria no pas l’europeïtzació d’Ucraïna, sinó la ucraïnització d’Europa (ukraïna significa, en les llengües eslaves, “perifèria” o “terra de frontera”). Tres anys després d’elevades expectatives, insuficient capacitat d’autoanàlisi i un inenarrable dèficit de realisme, som aquí: el centre neuràlgic del món s’ha desplaçat inexorablement cap a l’est, Europa ha perdut una oportunitat d’or d’acceptar que no és més que una modesta península de la massa euroasiàtica, i la interferència nord-americana en els afers europeus s’ha convertit en una rèmora de l’aparell imperial anglosaxó.
Atesal’evidència que els equilibris resultants del sistema geopolític nascut de la Segona Guerra Mundial estan trontollant, i que el pèndol de la política nord-americana comença a caure cap al costat de la doctrina Monroe, l’aparell de l’oligarquia buròcrata de Brussel·les ha demostrat no tenir capacitat intel·lectual ni anímica per produir res més que “més del mateix”. I vet aquí que Donald Trump torna a l’escenari de la política mundial i treu de la màniga la carta de Tom Sawyer: amb una trucada telefònica al seu homòleg rus, el problema de les relacions transatlàntiques ha estat reenquadrant-se en el context del gran trencaclosques de les relacions russo-sino-americanes. El peó ucraïnès ha estat sacrificat, el cavall europeu ha estat arraconat al tauler i el rei ha fet enroc. El gran joc continua ara, amb els pusil·lànimes bel·licistes europeus asseguts a la banqueta dels suplents.
Hi ha una expressió popular a Rússia que té el seu origen en la comèdia de Gógol, L’inspector general: англичанка гадит, traduïble com “l’anglesa caga”. En essència, remet a la idea comuna que els estrangers són sempre la causa dels problemes russos. Al final del segle XIX, l’“anglesa” era la reina Victòria, i la insinuació era que el Regne Unit recorria als bons o mals oficis dels turcs i dels francesos per aconseguir els seus objectius estratègics d’envair les zones d’influència de l’Imperi Rus. Segons l’historiador Alexander Dolinin, en aquesta i altres expressions russes ressona una qüestió perenne en el pensament filosòfic rus: el de la decadència d’Occident. Des d’almenys la guerra de Crimea a mitjan segle XIX, els corrents anglòfobs a Rússia s’alimenten del mirall de la russofòbia britànica.
No és estrany que, en la visió del Kremlin, la guerra d’Ucraïna sigui vista en gran manera com un projecte enginyós britànic en la mesura que tant la Unió Europea com els Estats Units hi han estat arrossegats estúpidament. Tampoc no és estrany que l’arribada de Donald Sawyer Trump a la Casa Blanca sigui vista amb alleujament, com a senyal que la resurrecció de l’antiga anglofòbia inherent a la identitat nord-americana des de la independència pot congelar temporalment les eternes ambicions territorials angloeuropees envers Rússia.
En vista d’aquest gran reenquadrament, juro que no m’estranyaré si algú em diu que els Estats Units podrien acabar adherint-se als BRICS i que la Unió Europea cessarà funcions abans del 2030.
* *Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centre d’Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
