Palestina, història d’un genocidi sistemàtic
Més de 15 mil palestines assassinades, 800 mil desplaçades, i més de 600 pobles despoblats, destruïts i tornats a repoblar per sionistes, fou la conseqüència del naixement de l’Estat d’Israel. I és que ja en els seus inicis, l’any 1948, l’entitat sionista va néixer amb les seves mans tacades de sang palestina.
Un fet conegut per les palestines com la “NAKBA”, que significa en la llengua àrab ‘la catàstrofe’, ‘el desastre’, del poble palestí.
Un exemple del què va representar la NAKBA i que colpeja els estralls de la memòria col·lectiva de les palestines, és el cas de la població de Deir Yassin. Una població que a partir del 9 d’abril del 1948, només el seu record provoca un pànic angoixant entre la població palestina. Deir Yassin era un petit poble palestí a pocs quilometres del Nord-est de Jerusalem que el 9 d’abril de 1948 va ser arrasat per tropes sionistes. Al poble s’hi van cometre greus atrocitats com violar i mutilar dones, nenes, i també algunes dones embarassades que fins i tot, abans de ser assassinades van ser obertes en canal per treure’ls-hi el nadó que portaven a dintre.
Fahimi Zeidan, un dels pocs supervivents palestí de Deir Yassin va narrar posteriorment el seu testimoni d’assassinats i violacions salvatges a dones i nenes, uns testimonis que poden escoltar-se en documentals com “Occupation 101: Voices of the Silenced Majority”. La Creu Roja va corroborar que 254 persones civils i totalment desarmades i indefenses, la majoria dones, nens i avis, van ser brutalment assassinats aquell fatídic 9 d’abril de 1948.
Aquest episodi històric, gravat amb sang a la memòria en la identitat col·lectiva del poble palestí, va suposar el desplaçament forçós d’unes 800.000 persones palestines que es van convertir en refugiades. Unes famílies refugiades que en gran part van anar a Gaza, no en va, aproximadament el 80% de la població gazatí, ve desplaçada d’altres indrets de la històrica Palestina, fugint de massacres i violència de militars i paramilitars sionistes.
77 anys més tard i centenars de milers d’assassinats i desplaçats, aquesta tragèdia humana, ara continua, en forma d’un genocidi planificat i sistemàtic contra la població civil palestina de Gaza.
Mentre que algunes dades oficials parlen del voltant de 61 mil morts i unes 30 mil persones amb alguna amputació i/o ferida seqüela greu de per vida, des de l’inici dels bombardejos indiscriminats a Gaza l’octubre del 2023; altres dades d’un estudi recent de Harvard del professor israelià Yaakov Garb parla d’almenys 377 mil palestines desaparegudes, per tant, molt possiblement assassinades, moltes d’elles trobant-se encara sota la immensa runa dels edificis bombardejats, sent la meitat d’aquestes víctimes infants.
Aquest dur informe no és el primer en advertir que el nombre real de morts a Gaza podria ser molt més gran que la xifra oficial actual de 61 mil mortes, assassinades per la massacre dels bombardejos i bombes que llança indiscriminadament Israel.
Al Gener del 2025, la prestigiosa revista mèdica The Lancet, ja va estimar que el balanç de víctimes havia estat subestimat en un 41% menys durant els primers 9 mesos de guerra. Al juliol del 2024, aquesta mateixa publicació va advertir que l’ofensiva israeliana podia causar entre 149 mil i 598.000 morts, incloent-hi efectes indirectes com fam, malalties i falta d’atenció mèdica.
Segons The Lancet, el 59,1% de les víctimes directe són dones, nens o avis.
Gaza ha vingut tenint un setge per terra, mar i aire des del 2006. És la presó més gran del món, segons les mateixes paraules de l’historiador israelià Ilan Papé, on més de 2 milions de persones es troben engabiades en un dels pitjors camps de concentració de la història. Dures ràtzies de l’exèrcit d’Israel en diferents anys i durant diferents mesos des del 2006 han provocat milers de morts, però mai com ara i des de l’octubre del 2023 havia tingut un setge i blocatge de tot tipus de menjar, medicines o material humanitari com ha estat tenint aquests darrers mesos, amb a més, un bombardeig massiu i constant de bombes que han arrasat Gaza com mai abans, i han provocat centenars de milers de morts i ferits.
Diferents organismes internacionals com Amnistia Internacional o la Cort Internacional de Justícia de NNUU han declarat sobradament i amb dades objectives que a Gaza està havent-hi un genocidi, amb paraules i informes tan contundents com el de Francesca Albaneses, relatora de Nacions Unides per Palestina, on en l’informe estudi recent anomenat “Anatomia d’un Genocidi”, afirma que a més d’haver-hi un genocidi sistemàtic, planificat d’aniquilament de la població palestina, aquest genocidi no s’atura, perquè hi ha molta gent a Europa i als EUA principalment, fent negoci i lucrant-se a traves d’ell.
Neix la marxa global a Gaza
Davant tota aquesta dura i dramàtica situació, i la inacció i complicitat dels nostres governs, s’organitza una iniciativa civil per activistes de diferents països que vol intentar trencar el bloqueig i forçar l’accés urgent d’aliments, medicines i material humanitari a Gaza, a traves del pas fronterer de Rafah, a la frontera amb Egipte, únic pas d’accés terrestre a la zona, malgrat que aquest es trobi controlat per l’exèrcit israelià.
L’agenda de la Marxa Global a Gaza, era la confluència de tots els seus participants al Caire, el dia 12 de juny, per des d’allà començar un recorregut amb autobusos fins a la ciutat d’El-Arish, per tot seguit caminar en forma de manifestació civil i pacífica durant 2 dies i fer el recorregut d’uns 50 quilòmetres fins a Rafah, just al pas fronterer amb Gaza, on es volia arribar el 15 de juny.
Es volia amb aquesta Marxa visibilitzar el genocidi sobre la població civil palestina de Gaza en el mateix terreny, i pressionar internacionalment per obrir aquest mateix pas fronterer per a que els més de 3.000 camions amb menjar, medicines i material humanitari bloquejats a les portes de Gaza poguessin accedir a la Franja.
La Marxa va representar un esforç d’organització i intel·ligència col·lectiva internacional contra la guerra, el bloqueig i el genocidi a Gaza mai vist anteriorment, i ha englobat ciutadania d’arreu del planeta i dels 5 continents, on a més dels què arribàvem per aire volant al Caire, va rebre també el suport d’una marxa paral·lela que per terra i carretera des de Tuníssia i provinent de tot el Magrib, sortia el 9 de juny de Tunis, amb uns dos mil participants en direcció a Egipte i a Rafah, i que s’havien d’unir al 12 de juny al Caire amb la resta dels què havíem arribat per aire.
En total, si se suma els què venien per terra amb la “Sumud convoy”, més els què arribàvem volant al Caire, érem unes 4.000 participants de més de 80 països que conformàvem la Marxa Internacional a Gaza. I és que davant la complicitat i la participació en el bloqueig genocida dels nostres governs, va néixer la solidaritat més intensa com màxima expressió de la tendresa de més de 80 països i la seva gent.
Però el mateix dia 11 de juny desenes de persones ja foren detingudes, algunes d’elles violentament, per ser deportades. Un sac de dormir, una simple màrfega eren proves concloents per a les autoritats egípcies de que la persona en concret era un activista propalestina en direcció a Rafah. En els diferents avions provinents de Barcelona dels dies 11 i 12, desenes de persones foren detingudes i deportades, principalment a Turquia, des d’on havien després de mirar de tornar a casa pels seus propis mitjans.
Si això no fos poc, durant la matinada dels dies 12 i 13 desenes de persones van patir diferents ràtzies policials en els hostals i hotels on s’allotjaven, i detingudes passaven a disposició policial, per anar cap a l’aeroport, romandre durant hores i en alguns casos durant diferents dies en dependències policials del mateix aeroport, per finalment obligades a ser deportades. Fins i tot, en aquesta paranoia orwelliana del govern egipci, avions sencers com un dels què provenia d’Amsterdam el dia 12, va ser retingut per un comboi militar en plena pista de l’aeroport i obligat a tornar a enlairar-se de forma imminent de tornada als Països Baixos, amb alguns militars apuntant amb els seus rifles d’assalt en aquells que s’atrevissin intentar sortir de l’avió.
Tota aquesta repressió va fer canviar els plans de sortida des del Centre del Caire cap al desert del Sinaí i la ciutat d’Al-Arish, a 50 km de Rafah i des d’on havíem de començar a caminar en direcció a Gaza. Les noves coordenades van ser donades ben entrada la nit del dia 12, on s’establia un nou punt de trobada, la ciutat de Ismailiyah, a 130 km del Caire, des d’on els autobusos contractats per passar el desert ens recollirien per portar-nos a Al-Arish. Seguint les recomanacions de l’organització i del sentit comú ens vam establir la majoria de delegacions en petits grups, però les forces policials i militars del dictador Agdelfatah El-Sisi ja ens esperava amb diferents controls policials i de l’exèrcit durant el trajecte.
Es van establir dos grans controls militars i policials, on la majoria de gent va quedar retinguda, especialment en el segon, i els que vam poder evitar aquests dos controls vam trobar-nos una ciutat d’Ismaeiliyah totalment encerclada i controlada per controls militars i policials, i si això fos poc, a dintre de la ciutat d’Ismaeiliya una policia secreta nombrosa, amb un gran nombre de furgonetes policials circulava en totes direccions a la caça de l’estranger amb motxilla.
La pitjor violència policial i parapolicial es va establir on el gruix d’activistes internacionalistes es trobaven, que fou el segon checkpoint, on les companyes van patir dures càrregues policials davant la resistència noviolenta que va practicar la majoria. Malgrat tot, juntes i decidides, un cop es va fer palès que el govern decidia prohibir la continuació de la Marxa, els càntics a favor de Palestina i la seva llibertat van fer-se públics i notoris, i com un sol poble viu i combatiu, gent de diferents nacionalitats, orígens, cultures, religions i llengües, va proferir càntics a favor de la resistència, la lluita i la Llibertat de Palestina.
Pell de gallina, llàgrimes als ulls, i senyera palestina ben alt…
L’abast de la frontera d’Israel i el braç del sionisme feixista armat i assassí es deixava entreveure en unes forces policials i parapolicials egípcies. Fins i tot, alguns companys més experts, afirmaven haver vist possibles agents del mossad entre els controls militars i policials. Malgrat la resistència activa noviolenta de moltes companyes en el primer i segon gran checkpoint, la força bruta dels antidisturbis i principalment de sicaris de civil del règim egipci, van fer pujar per la força en autobusos a les activistes per ser escortades militarment i policialment de tornada al Caire. Algunes van ser detingudes i deportades de forma immediata, d’altres van ser literalment llençades als carrers del Caire, per després ser detingudes i deportades de forma escalonada durant les hores i dies posteriors en diferents hotels i hostals, ja que en tenir moltes els passaports fitxats, aquest fet provocava que en registrar el número de passaport al respectiu hostal o hotel, la persona quedés descoberta en una base de dades que ja feia córrer la policia per tots els allotjament del Caire.
El petit grup que vam poder arribar a Ismaeiliyah, vam ser detingudes de nit i matinada, la majoria en pisos i alguns hostals de seguretat que havíem pogut aconseguir, d’altres pel carrer mentre es dirigien a llocs on passar la nit, com li va succeir a la nostra companya Masmi. Tant se val l’hora que era, perquè a quarts de tres de la matinada es va presentar la policia a un edifici on ens trobàvem amb companyes de la delegació grega, i davant el fet de que no vam voler obrir la porta en un inici, els policies van començar a donar forts cops, proferir insults, i seguir amb més cops, amb una actitud violenta on quasi tomben la porta d’accés al pis on ens trobem.
Davant aquesta violència amb cops de puny i puntades de peu colpejant la porta, acompanyada de forts crits, decidim finalment obrir, i en fer-ho, observem tres homes corpulents, tres goril·les que amb un llenguatge corporal agressiu segueixen cridant i alhora gesticulant, sembla que molt emprenyats perquè no hem obert abans la porta. Malgrat que sospitem que són policia, no n’estem segures i demanem que s’identifiquin, alhora que per la nostra part, sol·licitem calma, i comencem a establir una conversació que pugui anar a bon port. Insistim a què s’identifiquin i no ens mostren cap placa, però sí ens ensenyen la pistola al cinto. L’aire a l’ambient es pot tallar amb un ganivet, fins que el què escriu comença a fer senyals amb les mans de calma, i a parlar de la ciutat d’origen de Barcelona, i anomenar el Barça, Messi, i Mohamed Salah, un dels millors jugadors de futbol egipci dels darrers anys que juga al Liverpool, i això alleugereix una mica l’ambient, el seu llenguatge corporal es relaxa, i un d’ells deixa de mostrar la pistola, i dibuixa un somriure. Barcelona, futbol, Messi, Mohamed Salah, i un llenguatge bàsic i rudimentari internacional que possiblement policies d’arreu del món entenen i et poden fer veure com un internacional simpàtic, gens violent i agressiu sembla que ha fet el seu efecte. Un tercer policia que parla millor angles i sembla que és el que mana, ens diu que l’hem d’acompanyar a comissaria i que això és innegociable. Pactem mantenir mòbils i que només facin fotografies del passaport, per poder també mantenir-los i que els acompanyem sense crear cap conflicte, però que no cal que tornin a haver-hi crits, cops i gesticulació agressiva i violenta. I malgrat l’ensurt inicial de certa violència i forta agressivitat, el tracte comença a ser cordial a partir d’aquí. Ens pugen en uns 4x4 pick up descapotables, dos van al davant dos al darrere, i nosaltres que som només 3 ens posen al darrera. Però en sortir de l’edifici i passar per tota la urbanització privada on es trobaven aquests pisos de seguretat per a la delegació, la gent ens somriu des de les terrasses dels nombrosos pisos, algunes persones egípcies ens fan senyals de victòria, i de cop, amb la companya d’Alemanya d’origen palestí i l’altra companya italiana, comencem a cridar:
Free, free Palestine!
La gent surt pels balcons dels edificis, i més somriures còmplices ens acompanyen i ens resguarden fins arribar a comissària, mentre els policies ens miren una mica emprenyats, però alhora com desorientats front als crits de suport a Palestina de tot el barri per on hem passat. A la Comissària ens trobem fins a uns 30 membres de la Global March, principalment de la delegació francesa, grega i de l’estat espanyol, i després de romandre-hi durant gairebé una hora. Ens pugen a uns busos petits, a empentes en alguns casos, i 2 combois militars i un de policial ens escorten fins a mig camí del Caire.
Finalment, amb la incògnita de no saber si ens deportaran directament o no, ens llencen pels carrers del Caire.
El dia que segueix és un dia dur, l’organització ha de fer recompte de detingudes, deportades, ferides i no és fàcil, davant el reguitzell de detingudes i deportades que continua. Finalment durant la nit d’aquest 14 de juny, s’estableix la primera comunicació oficial, on s’informa que a l’endemà dia 15, dia que havíem d’arribar a Rafah, es farà treball intens diplomàtic valorant com se segueix, i sobretot s’intentarà cercar garanties d’acompanyament internacional del cos diplomàtic i ambaixades per poder arribar a Rafah, o almenys garantir la nostra seguretat.
Però el dia 15 acaba amb les diferents ambaixades i el cos diplomàtic fent-nos recordar la dita antiga catalana de què, si no vols pols, no vagis a l’era, i de que la marxa no es troba autoritzada pel govern egipci, que a Egipte hi ha una Dictadura militar, i que per tant, fi de la història. No mouran un dit per nosaltres.
Hi ha un regust amarg a derrota. La frustració i ràbia creix. La delegació irlandesa prova fer una manifestació a la plaça Tahir, centre de les protestes durant el convuls any 2011, on aquesta plaça fou l’epicentre de la revolta egípcia que va fer caure l’antic dictador de Mubarak. Però els irlandesos són fortament reprimits també. La delegació italiana prova una concentració a la seu de la delegació de la Unió Europea al Caire, però reben més i més repressió i detencions. Mentrestant no tenim notícies del doctor Hicham El Ghaoui, ciutadà suís d’origen àrab qui ha estat metge a Gaza durant anys, ni tampoc d’en Manuel Tapial, ciutadà canadenc-espanyol, membre de la Flotilla, els quals van ser detinguts durant el dia 13, i en acabar el dia 15 encara no tenim notícies d’ells. La preocupació és gran, a causa de que són dos dels tres principals coordinadors de la Marxa.
Finalment el dia 16 tenim notícies d’ells, es troben sent deportats, però aquest mateix dia a primera hora de la tarda detenen de forma violenta, amb dos companys noruecs al company Saif Abukeshek, resident a Catalunya des de fa anys, i amb passaport espanyol, però d’origen palestí. La detenció es produeix, després de que en Saif, té una reunió amb el partit del govern per garantir almenys la sortida segura dels membres de la Marxa, i per demanar que s’aturin les detencions i deportacions de totes nosaltres. La intranquil·litat i el nerviosisme s’apodera de la majoria de nosaltres, especialment dels membres de la marxa que provenim dels Paisos Catalans i de l’Estat Espanyol, perquè moltes de nosaltres coneixem l’estimat company Saif, i patim i molt, perquè ha estat un dels grans promotors i coordinador visible de la Global March to Gaza i si això li sumem la seva nacionalitat i origen palestí, i de que la detenció s’ha produït de forma força violenta, colpejant-los i embenant-los els ulls, a ell i als dos companys noruecs, tal i com corroboren alguns testimonis que han presenciat les detencions, l’angoixa i un fort neguit per la seva seguretat creix per moments. Els dos companys noruecs són alliberats passades unes hores, però d’en Saif no se’n sap res.
Finalment, el 17 pel matí es llança una campanya a xarxes amb un important comunicat públic on es denuncia la detenció i desaparició del Saif, ja que es desconeix i no es té informació d’on es troba. Però finalment a la nit, després d’un dia intens, de preocupació i fort estrès, en Saif apareix en un avió, deportat de camí cap a Roma, d’on pot volar cap a Barcelona i arribar just passada mitjanit.
La marxa ha estat escapçada, reprimida, i malgrat que les detencions i deportacions continuen, ara a dia 18 ja són a més petita escala i el nombre de policies secretes, tanquetes, i furgonetes policials als accessos d’hostals i hotels, disminueix considerablement. L’endemà, la coordinació de la marxa argumenta a tothom que ha d’anar sortint d’Egipte, la seguretat no està garantida, i el govern egipci pot seguir amb la repressió. Els diferents membres de la marxa anem sortint del país de les famoses piràmides, alguns decideixen unir-se a Tunísia al sumud convoy que ha anat tornant per terra des de l’est de Líbia. On van ser aturats, bloquejats i reprimits per una de les faccions armades de Líbia pro-occident. Alguns dels seus membres fins i tot, van ser apallissats i segrestats, per finalment ser alliberats.
El dia 19 i 20 les dues mil persones que venien per terra des de Tuníssia de tot el Magreb, membres de la Flotilla, i un petit grup de la Global March to Gaza que havia volat fins al Caire, es troben a Tunísia, i finalment conflueixen en una important concentració i roda de premsa el dissabte 21, per acabar amb una manifestació i important concentració el diumenge 22 davant l’ambaixada dels EUA; símbol de la guerra, l’imperialisme i de suport al sionisme.
I malgrat la frustració i tristor de no haver arribat a Rafah, aquesta unió i trobada a Tunísia esdevé una festa. A Tunísia, el govern és clarament pro-palestí, i no posa pals a les rodes, per l’organització, la coordinació, i el retrobament de les 3 marxes que per terra i carretera des de Tunís, per mar amb la Flotilla i per aire volant al Caire, han intentat durant les darreres setmanes trencar el bloqueig genocida i criminal contra Gaza. I les tres delegacions es poden trobar, discutir, parlar i sobretot coordinar-se per futures accions i coordinacions.
No s’ha pogut aconseguir arribar a les portes de Gaza, no s’ha pogut trencar el bloqueig genocida. L’estat criminal i sionista d’Israel i els seus governs “zipayos”i sicaris àrabs al voltant de l’entitat sionista colonial, ho han impedit, però malgrat tot, des de Gaza ens arriba que la solidaritat de la Marxa com a tendresa de més de 80 pobles del món, amb més de 4.000 persones ha arribat a Palestina i com un puny alçat ha colpejat les consciències i ha mitigat en part, la desesperació, el patiment, i la fam d’una població palestina exhausta, que almenys ha vist durant uns dies, unes hores, que milers de persones d’arreu del planeta s’hi han acostat físicament i han intentat trencar el mur de la vergonya, complicitat i suport al genocidi d’un poble que resisteix i lluita per la Vida.
Perquè malgrat tot, Palestina, símbol de Vida, d’Humanitat i de Dignitat, Resisteix, i per això, malgrat tota aquesta desesperació que ens acompanya per moments, sabem que Palestina vencerà!
