Un tercer bel·ligerant decisiu
Al llarg dels darrers 20 anys, la recerca historiogràfica ha definit amb precisió els contorns d’un dels elements clau de la guerra del 36/39, la intervenció de l’eix nazi-feixista al costat dels generals colpistes.
Mussolini, des de l’inici de l’aixecament, va enviar abundant material militar, tropes i personal tècnic. 750 avions (entre caces, bombarders, de reconeixement i de transport de tropes), 91 vaixells de guerra (del creuer Eugenio di Savoia a nombrosos submarins), 150 tancs Fiat-Ansaldo, 7.600 vehicles de transport terrestre, 800 peces d’artilleria, blindats, 2 hospitals militars, 3 trens hospital, grans quantitats d’armes lleugeres, bombes i municions, i un contingent d’uns 75.000 homes (4.000 dels quals moririen en combat) enquadrats en el CTV (Corpo Truppe Volontarie), en l’AL (Aviazione Legionaria) i en altres unitats al llarg dels tres anys de guerra.
Les tropes i les armes italianes van jugar un paper decisiu en diverses fases de la contesa: el pont aeri (el primer de la història, en col·laboració amb l’aviació alemanya) que va permetre a les tropes colonials passar del Marroc a la península; el bloqueig de les rutes d’abastament de la República pel Mediterrani (un cop assegurat - amb l’engany diplomàtic del Pacte de no Intervenció - el tancament de la frontera francesa); la participació en batalles terrestres; i, sobretot, el domini de l’aire (amb l’aplicació de les teories de Giulio Dohueti[i] - que encara dona nom a l’actual Scuola Militare Aeronautica – un oficial que preconitzava els bombardejos massius de grans ciutats per escampar destrucció, mort i terror entre la població civil).
A més de la quantitat, va ser rellevant la qualitat de l’ajut nazi feixista: aparells tecnològicament avançats i proveïts d’una cadena logística completa que en garantia la funcionalitat i l’eficàcia. Itàlia va subministrar 1.400 motors d’avió de recanvi, mecànics, pilots i tripulacions completes, combustibles, cartògrafs i material de comunicació. Res a veure amb el precari abastament amb què comptava el govern de la República.[ii]
Avui, doncs, tenim dades suficients per concloure que Itàlia – amb Alemanya - va tenir un rol de tercer bel·ligerant, amb un pes determinant en l’èxit final del conflicte.
Participació il·legal
La narració hegemònica sobre la “Guerra Civil” segueix tanmateix atorgant a les potències de l’Eix un paper secundari en un enfrontament que hom insisteix en definir “intern”, entre dos “bàndols” que rebien el recolzament solidari de països afins a les idees de l’un o de l’altre. I això malgrat l’evidència: el cop d’estat va ser òbviament un acte il·legal i, mentre les adquisicions de material bèl·lic a l’ URSS i la participació de Brigades Internacionals i altres voluntaris s’ajustaven a les normes internacionals sobre relacions amb un govern legítim, la intromissió de Roma i Berlín per enderrocar amb la guerra aquest mateix govern era una violació del dret internacional, agreujada per l’adhesió a l’esmentat Pacte de no Intervenció, promogut per Londres i mai respectat pels estats de l’Eix.
Les autoritats italianes de l’època n’eren tan conscients d’aquesta il·legalitat que els seus avions volaven sense distintius de reconeixement i els pilots duien documentació falsa. La Itàlia feixista, a més d’ocupar il·legalment un país sense declaració de guerra i de destruir-hi vides i objectius civils i militars, també es va tacar amb crims de guerra i de lesa humanitat, ja denunciats a l’època en fòrums internacionals per les autoritats catalanes, basques i espanyoles[iii]. Des dels atacs contra les columnes de fugitius a la carretera entre Màlaga i Almeria, als bombardeigs de saturació contra Barcelona i desenes de poblacions, que tenien com a objectiu matances de civils; de les atrocitats perpetrades a la Mallorca ocupada pel sinistre “Conte Rossi”, als actes de pirateria contra vaixells i tripulacions mercants de països neutrals.
La II Guerra Mundial i el final del feixisme
Alemanya i Itàlia, un cop acabada la guerra d’Espanya i tot deixant darrera seu una estela de destruccions i de morts (les bombes de l’AL en van provocar més de 5.000 només a Catalunya), es van llençar a la desastrosa aventura de la II GM que acabaria, 6 anys i 55 milions de morts més tard, amb la derrota de l’Eix, els judicis de Nuremberg i l’ocupació d’Alemanya per part dels aliats. Itàlia, que ja havia reemplaçat Mussolini pel general Badoglio com a cap del govern nomenat pel Rei i que el 8 de setembre de 1943 havia signat la rendició incondicional, tot declarant la guerra a l’ex aliat el 13 d’octubre del mateix any, havia quedat partida en dos. Al centre nord s’hi va establir la República de Saló, ocupada per alemanys i feixistes, amb Mussolini al capdavant. La guerra acabaria el 25 d’abril de 1945 amb l’alliberament de tot el territori i l’ocupació de Milà per part de les formacions partisanes.
L’any 1947, a París, un tractat entre els països bel·ligerants imposaria a Itàlia (republicana des del 2 de juny de 1946, data de celebració del referèndum) el pagament del deute de guerra contret amb els països agredits pel feixisme i pels anteriors governs, protagonistes de la política d’expansió colonial. L’estat italià va haver de cedir territoris a Albània, Grècia, Iugoslàvia i França, i també renunciar a les colònies, desmantellar la seva marina militar i indemnitzar, amb quantitats en or, tots els països atacats. Quedava obert el contenciós amb Líbia (que es resoldria l’any 2009). En aquest marc, l’Espanya franquista no va tenir ni veu ni vot. És més: a la Conferència constituent de les Nacions Unides s’anunciava que “Els estats governats per règims instal·lats amb l’ajut de forces militars dels països que han lluitat contra les Nacions Unides no poden ser considerats “amants de la pau”, condició necessària per ser-ne membre”.
Per tant, ningú va reclamar a Itàlia cap reparació per la intervenció contra els pobles de l’Espanya republicana. Però això no va significar la cancel·lació dels deutes generats en aquella guerra. L’Espanya de Franco, en efecte, continuaria pagant les lletres signades pel material rebut de la Itàlia de Mussolini fins a l’any … 1967: durant 21 anys la república italiana antifeixista va anar cobrant el preu dels avions i les bombes que havien ajudat a obrir camí als 40 anys de dictadura nacional-catòlica[iv].
L’ estranya impunitat italiana
És sabut que el nou sistema polític italià, després de la catàrtica execució dels màxims líders del feixisme i d’alguns milers de membres del partit, va fer de la Resistenza i l’antifeixisme el fonament de la seva legitimitat. Una sèrie de lleis que prohibien la reconstitució del partit feixista, el referèndum per la República i una constitució que – entre d’altres – repudiava la guerra, van servir per superar el record problemàtic d’un règim votat massivament a les urnes i que havia durat vint anys.
Menys sabut és que Itàlia no va perseguir ni va permetre que es perseguissin els seus criminals de guerra[v]. No va haver-hi cap Nuremberg per als militars italians, i l’any 1946 el secretari del Partit Comunista Italià, Togliatti, va fer aprovar una amnistia que beneficiaria milers de feixistes. Però malgrat algunes lectures interessades, aquella mesura no és de cap manera comparable a l’espanyola de 1978, ja que no emparava els màxims responsables del règim ni, com veurem, els delictes de lesa humanitat perpetrats per tropes estrangeres.
En la postguerra es va crear i consolidar el mite dels italiani brava gente, una relectura del passat col·lectiu recent on la crueltat i la bogeria assassina de guerres i lleis racials es feien recaure sobre l’aliat alemany, arrossegat al seu torn per un líder embogit, Hitler. Una interpretació, acceptada per les grans forces i majories polítiques i socials, on desapareixien episodis de mal encaix en el relat, com justament la participació italiana a la Guerra di Spagna. De fet, encara avui gran part de l’esquerra italiana prefereix destacar en les seves escasses anàlisis sobre la Guerra di Spagna la presència de voluntaris italians antifeixistes (uns 3.500 homes i dones desarmats)vi i les seves indubtables mostres de generositat i heroisme, per sobre del rol i l’impacte de les armes feixistes. I els feixistes italians que havien actuat a la guerra del 36/39 van ser, almenys fins als anys 80, ben rebuts (alguns premiats amb medalles i honors) per les autoritats de l’estat espanyol (que també donaven refugi i empara a criminals de guerra nazis i a terroristes neofeixistes italians) i agombolats per la benèvola indiferència de les autoritats italianes.
L’any 1978, la Llei d’Amnistia promulgada per les Corts espanyoles reblava el clau de la impunitat per a tots els protagonistes del cop del 36 i de la més llarga dictadura feixista de la història.
Contenciós amb Alemanya i sentència 238 de 2014 de la “Corte Costituzionale”.
Per als exegetes de la Transició espanyola aquesta llei d’amnistia consisteix en una mesura no comparable a les lleis de punt final de Xile i d’Argentina (finalment derogades per la seva incompatibilitat amb principis fonamentals del dret internacional), sinó a l’esmentada amnistia de la postguerra italiana.
Però als anys 90 el paral·lelisme – ja més que forçat, com hem vist – cau definitivament. En un ministeri de Roma és descobert l’anomenat “armari de la vergonya”. Un armari que conté expedients i dossiers amb les proves de nombroses represàlies contra civils perpetrades l’any 1944 per les SS i auxiliars feixistes en diverses ciutats i pobles del centre nord d’Itàlia. En tractar-se de crims de guerra i de lesa humanitat comesos per tropes invasores, són imprescriptibles i no queden emparats per cap dispositiu de cancel·lació legal, de manera que oficials i membres de les SS són acusats, jutjats i condemnats, la majoria en contumàcia. L’any 2010 els tribunals italians condemnen l’estat alemany a rescabalar econòmicament els descendents de les víctimes.
La negativa de Bonn a pagar i un dictamen del Tribunal de la Haia (TIJ- 2012), invocant el principi d’immunitat dels estats per actes iure imperii, porten la Corte Costituzionale italiana a emanar una sentència històrica, l’any 2014, que estableix la no immunitat dels estats en casos de crims de lesa humanitat (com, per exemple, el bombardeig intencionat de població civil).[vii] L’any 2022, atesa la impossibilitat d’obligar Bonn al pagament de les reparacions als familiars de les víctimes, l’estat italià acabaria creant un fons destinat a satisfer les legítimes exigències dels ciutadans i institucions agreujades.[viii]
Iniciatives per reclamar reparacions
Uns anys abans, Berlusconi i Gadafi havien escenificat un acte de resolució del contenciós originat per l’ocupació colonial de Líbia (1911-1943) per part d’Itàlia: el primer ministre italià, en visita oficial al seu homòleg el 30 agost de 2008, s’havia inclinat i demanat perdó en nom del poble italià davant del fill d’un heroi de la resistència anticolonial i havia signat un tractat que preveia la construcció d’infraestructures per valor de diversos milers de milions d’euros com a reparació econòmica.[ix] Aquest esdeveniment, solució d’un greuge amb orígens anteriors als de la guerra del 36/39, tornava a posar sobre la taula la necessitat imperiosa d’exigir justícia per l’agressió mussoliniana als pobles de l’estat espanyol.
Exigència que va fer seva, a partir de l’any 2010, Altraitalia un col·lectiu d’italians residents a Barcelona que, moguts per l’exposició “Quan plovien bombes” inaugurada el 2007 al Museu d’Història de Catalunya,[x] van començar a treballar per recuperar la memòria d’aquells fets i reclamar-ne la reparació. L’any 2011 Altraitalia organitzà, amb el Memorial democràtic, el primer congrés sobre la participació italiana en la Guerra Civil “Catalunya i Itàlia. Memòries creuades, experiències comunes. Feixisme i antifeixisme des de la Guerra Civil fins a la Transició”[xi].
L’any següent, 2012, amb dues víctimes de bombardeigs de la Barceloneta i l’advocat Jaume Asens, aquest grup aconseguia fer admetre a tràmit la primera i única querella per fets de la guerra civil[xii]. Un esquerda en el mur d’impunitat que encara no s’ha tancat gràcies a l’obstruccionisme dels jutges romans que, cada sis mesos, ignoren des de llavors les comissions rogatòries enviades pels jutjats de Barcelona, en un exercici tan inèdit com inaudit de violació de normatives europees.
Tot i ser un fet excepcional i potencialment polèmic, aquesta causa va tenir amb prou feines algun ressò a la premsa i ha estat ignorada per la majoria d’associacions memorialistes, el mon acadèmic, els estaments jurídics i les institucions civils. Fins al punt que la Generalitat avui dia encara no ha respost a la invitació del jutge a personar-se en el procediment (l’Ajuntament de Barcelona, també interpel·lat, ho va fer durant l’etapa en què Jaume Asens va ocupar la regidoria de drets civils).
Un desinterès que contrasta amb l’intens seguiment que a Itàlia estan fent, en l’actualitat, professionals del dret, juristes, acadèmics i institucions del contenciós amb Alemanya, amb debats i iniciatives de tot tipus, des d’articles i aportacions en revistes jurídiques, a congressos de constitucionalistes, edició de materials escolàstics, iniciatives memorialistes i polítiques, treballs d’investigació historiogràfica[xiii].
Buscant altres camins de reparació
Per sortir de l’atzucac i aprofitar la finestra d’oportunitats que s’obria amb la sentència de 2014 de la Corte Costituzionale italiana, el 25/05/2016 es presentava al Pati Llimona a Barcelona la campanya Bombes d’Impunitat[xiv]. La proposta era senzilla: portar a la jurisdicció civil del país transalpí una demanda de reparació pels danys materials i humans causats pels seus exèrcits. S’intentava d’aquesta manera eludir el bloqueig de la justícia espanyola, tot denunciant en un context internacional el sistema judicial del regne d’Espanya per la seva interpretació de la llei d’amnistia com a llei de punt final que tutela els responsables de la dictadura i els seus beneficiaris i nega a les víctimes el dret a justícia.
El col·lectiu que la impulsava, italo-català, va contactar un conegut civilista italià disposat a fer-se càrrec del cas i fins i tot va elaborar un pressupost, abans de passar a la cerca d’un subjecte legitimat per actuar en judici.
Descartada l’administració de l’estat per la més que demostrada i lògica indolència dels seus representants (cap de l’estat i ministres d’exteriors in primis) al llarg de tota l’etapa post franquista a l’hora de fer-se càrrec dels greuges patits per l’Espanya republicana, van ser interpel·lades les administracions catalanes: Parlament (Comissió de Justícia), Generalitat (Memorial Democràtic i Conselleria de Justícia) i Ajuntaments (entre d’altres Barcelona i Granollers).
Per trencar el mur de silenci que va rebre com a resposta, la campanya va impulsar una declaració institucional d’adhesió a la mateixa en nombrosos consistoris. La proposta va ser aprovada per tres petits municipis (La Garriga, Vilajuïga i El Bruc) i tombada a la resta gràcies als vots contraris de PSC, Junts/PdCat, PP i Ciudadanos. També van ser informats i convidats a promoure la iniciativa partits, sindicats, associacions memorialistes, associacions culturals, fundacions, entitats representatives del mon del cooperativisme, que encara no s’han pronunciat al respecte, enmig de la indiferència gairebé total dels àmbits mediàtics i acadèmics.
Ja esgotada l’empenta del grup promotor d’aquestes campanyes, a l’abril de 2023, aprofitant la noticia[xv] de l’anunciada reconstrucció per part de l’Ajuntament de Barcelona de l’Escola del Mar destruïda per les bombes italianes, un grapat de persones va intentar un cop més proposar una campanya de missatges adreçats al Consolat Italià de Barcelona i a l’Ambaixada a Madrid, convidant les autoritats italianes a pagar aquesta obra en concepte de reparació parcial i tardana. Aquesta iniciativa tampoc va tenir cap èxit ni ressò.
Quina classe de memòria
La tèbia acollida rebuda per l’obertura de la causa penal pels bombardeigs de l’Aviazione Legionària o la campanya “Bombes d’impunitat”, per un rescabalament real i ajustat a dret, és una prova fefaent de com ha estat i n’és d’anòmal el procés espanyol de superació del llarg trauma provocat per guerra, dictadura i transició (definida “pacífica” tot i els seus centenars de morts).
Al meu entendre, en seria la causa, no tant una voluntat d’oblit del passat (com ho demostren les nombroses iniciatives memorialistes, la promulgació de lleis de memòria, abans històrica i ara democràtica, els seminaris d’estudis sobre diversos aspectes de la dictadura i la guerra, inclosa la participació italiana, els materials didàctics elaborats per educar els infants en valors, les declaracions de càrrecs públics de reconeixement i els auspicis, per part de polítics i tertulians, de futures, encara que improbables, reparacions simbòliques), sinó més aviat una tergiversació, subtil o matussera, però contínua i omnipresent, dels conceptes de reparació, de justícia i de veritat, encabits a la força en el motlle antinatural de la impunitat feixista, garantida per la llei d’amnistia del 78 i convertida en un dogma, un tabú, inqüestionable malgrat els nombrosos arguments jurídics, historiogràfics, polítics i ètics avui dia disponibles (de moment) en el marc europeu.
Només aquest marc conceptual deformat, i en tot cas aliè als principis fonamentals d’una democràcia, podria explicar la naturalitat amb què hom accepta que avui les víctimes italianes de crims de lesa humanitat de fa 80 anys tinguin el dret a ser rescabalades de conformitat amb les lleis internacionals, mentre que les catalanes, andaluses, espanyoles s’hagin de conformar amb poder desenterrar alguns dels seus morts o rebre un reconeixement burocràtic del rol de víctima, sense ni tan sols una disculpa. O la manca de reaccions a l’espectacle d’alts càrrecs de la política espanyola i europea que posen el crit al cel per la manca de respecte de tractats i convencions davant les agressions de Rússia a Ucraïna[xvi] o d’Israel a Palestina, tot obviant que els mateixos crims denunciats avui – també imprescriptibles – es van perpetrar en el seu país sense que mai cap autoritat en reclamés la reparació.
La impunitat del feixisme italià - en resum - és un escarni a la veritat i el fruit d’una interpretació insultant, per a les víctimes, dels principis de reparació i de justícia. I, alhora, una garantia de possible repetició.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rolando_d%27Alessandro
### Notes:
[i] https://www.tapum.it/news/172-giulio-douhet-l-italiano-che-invento-la-guerra-aerea.html
[ii] https://addi.ehu.es/bitstream/handle/10810/43400/TFG_Aurrekoetxea.pdf?sequence=1 “Los apoyos exteriores, palancas de la victoria y la derrota, El plan de estabilización y liberalización. De la suspensión de pagos al mito, en En el combate por la Historia: La República, la guerra Civil, el franquismo (varios autores; ed. Ángel Viñas), Pasado y Presente, 2012.
[iii] https://www.resistencies.cat/2016/04/20/bombardeos-contra-el-derecho-internacional/
[v] https://www.criminidiguerra.it/
[vi] https://www.sitocomunista.it/movimentooperaio/spagna/brigateinternazionali.html
[vii] https://www.cortecostituzionale.it/actionSchedaPronuncia.do?anno=2014&numero=238
https://editorialescientifica.it/archivio/app-elet/II.%20sent%20e%20ord%20it/A_II_All_43_f.pdf.
[ix] https://en.wikinews.org/wiki/Italy_will_give_Libya_US$5_billion_as_compensation_for_occupation
[xii] https://www.resistencies.cat/2016/03/14/espanol-interlocutoria-632-2012-crimenes-de-guerra/
https://www.regione.toscana.it/-/storia-e-memoria-stragi-naziste-impunite
[xiv] https://www.resistencies.cat/manifest-main/
[xv] https://beteve.cat/societat/barcelona-reconstruira-edifici-escola-mar-platja/
[xvi] https://www.totbarcelona.cat/societat/bombardeigs-guerra-ucraina-barcelona-181085/
