L’esquerra independentista arriba a un nova Diada de l’Onze de Setembre immersa en una ressaca post-procés amb escassos símptomes de millora. El preu que està pagant per aquella aposta supera amb escreix el que ha pagat qualsevol altra opció política, si ens fixem, estrictament, en el múscul amb què van entrar i la situació en què es troba ara.
Podem fer un poc de memòria: el 2011, abans que els resultats electorals l’orientaren definitivament cap a les institucions, l’esquerra independentista comptava amb una xarxa d’assemblees consolidada arreu dels Països Catalans, amb estudiants organitzats a les principals universitats i amb el jovent a punt de culminar un unificació llargament buscada, que semblava posar fi a la divisió crònica del moviment. Els plantejaments de l’esquerra independentista havien començat a arrelar després d’anys de treball al si dels moviments populars d’arreu del país i un discurs i una pràctica política de ruptura política. Aquest punt de maduració, no exempt de friccions i debilitats, s’havia assolit en base a un discurs i una feina de base que definien una línia clara entre allò que sostenia i reproduïa el sistema i allò que pretenia subvertir-lo, entre allò que afeblia els Països Catalans i allò que contribuïa a la unitat i llibertat de la nació sencera. Però, a partir d’aquell moment, i especialment a partir del 2012, amb l’entrada de la CUP al Parlament autonòmic principatí, els eixos de l’esquerra independentista foren alterats i aquestes línies, diluïdes.
Les forces despertades pels resultats electorals i pel Procés van permetre encara assistir a un creixement i enfortiment del moviment, tot i que ara molt desigual segons territoris i amb l’agudització de les contradiccions internes. Les expectatives en una culminació reeixida i, sobretot, la il·lusió popular que acompanyà el Procés, facilitaren la navegació de les organitzacions de l’esquerra independentista en el sentit del corrent, sense massa reflexió del que es perdia pel camí ni del que passaria l’endemà, tan si s’arribava a bon port com si no.
La manca d’una estratègia de veritable ruptura feu que fenòmens com els CDR, que havien significat avanç important en l’organització popular, acabessin també actuant com un satèl·lit de l’estratègia fallida de la direcció del Procés.
Quan encetem un nou curs polític, correspon a l’esquerra independentista i, especialment a les organitzacions, fer una anàlisi precisa del que ha passat i de com hem arribat fins ací. Una anàlisi que vaja més enllà de la constatació evident que, a gairebé tota Europa, les esquerres –radicals o no– estan en retrocés. Recordem, entre altres coses, que en el seu moment, l’esquerra independentista va ser un cas més o menys reeixit de la reconstrucció de l’esquerra radical després de l’enfonsament del bloc soviètic i la ‘fi de la història’ neoliberal.
Als Països Catalans, sens dubte, existeixen les condicions per a refer un moviment potent, imbricat en les diferents lluites populars, arrelat a tots els territoris i capaç de formular noves estratègies per a acabar amb la dominació dels estats opressors i amb el capitalisme a qui serveixen. Perquè si el resultat del procés ha mostrat alguna cosa, és que l’alliberament nacional no pot anar deslligat de la transformació social, ni avançar sense trencar amb les institucions i els límits territorials imposats pels estats als qual s’enfronta.
En les noves circumstàncies, tanmateix, la CUP ni pot ni hauria d’exercir d’organització referent de l’esquerra independentista com ha estant fent en tot el cicle del Procés. Ara ja no pot marcar i decidir el discurs i l’estratègia de tot un moviment, el qual –com és inevitable– per reprendre el camí s’allunya cada cop més més de les coordenades electoralistes i límits institucionals. Vulguem-ho o no, l’evolució de la CUP, amb la pèrdua de pes institucional i amb les crisis internes, l’anirà situant al nivell de les altres organitzacions de l’EI, en un pla d’igualtat que mai no s’hauria d’haver trencat.
És més, és el moviment de base el que està, de nou, situant l’esquerra independentista en unes coordenades de lluita popular i d’acumulació de forces: en les accions de suport al poble palestí, en la lluita per l’habitatge digne, en l’acció directa contra el feixisme i el racisme, en l’ecologisme i el feminisme, en la lluita per la llengua i per la llibertat de la nació sencera. Aquesta és i serà sempre la fortalesa de l’esquerra independentista, no ho oblidem.
