A l’octubre de 2022, Josep Borrell, aleshores Alt Representant de la Unió Europea, convidat a pronunciar un discurs a l’Acadèmia Diplomàtica Europea de Bruges, va descriure Europa com un «jardí» funcional, en contrast amb la «resta del món», que va caracteritzar com una «selva» que podria envair-lo. En aquesta imatge extraordinària i pertorbadora ressona la noció medieval de «monstre»: originària del llatí monstrum, la paraula suggeria que l’anomalia d’alguns éssers funcionava com un mirall, una «mostra» de la nostra pròpia «normalitat». Com va observar sant Agustí, «Els monstres no són contra la natura, sinó contra la natura tal com la coneixem; existeixen segons una raó que ignorem.»
El perill per a qui es deixa endur per la fantasia d’habitar un «jardí» és el xoc de veure’s reflectit com un salvatge quan se li posa el mirall al davant. Analitzem, doncs, el desequilibri persistent en les relacions entre Occident – el «jardí» – i la «resta» del món – la «selva» – des del 1945 fins avui, considerant l’exercici del poder, la definició de la legitimitat i el recurs a la coerció. Els actes de guerra il·legals, la tortura i l’espionatge occidentals romanen impunes davant el dret internacional. En canvi, qualsevol resposta o resistència no occidental és immediatament castigada amb sancions, ordres de detenció, assassinats o extradicions. Des del 1945, els països occidentals han definit la legalitat i la moralitat de les relacions internacionals, però actuen fora d’aquestes sempre que els convé. Els països no occidentals han estat constrets per aquestes mateixes normes i castigats quan han resistit.
Els Estats Units i els seus aliats occidentals han intervingut militarment en nombrosos països no occidentals, com ara Corea, el Vietnam, l’Iraq, l’Afganistan, Líbia, Síria, Iugoslàvia, Mali i Somàlia, entre tants altres. En aquest mateix període, no s’ha registrat cap intervenció militar de països no occidentals en territori occidental. Des del 1945, a través dels seus serveis secrets i en benefici d’interessos estratègics i empresarials, Occident ha patrocinat una plètora de cops d’estat: a l’Iran (1953), Guatemala (1954), el Congo (1961), el Brasil (1964), Indonèsia (1965), Xile (1973) i Bolívia (2019). En aquest temps, s’han documentat més de dos-cents casos planificats o executats d’assassinats i atemptats polítics per potències occidentals, de Mossadegh i Lumumba a Allende i Sankara, d’Amílcar Cabral a Kadhafi i Soleimani. En contrapartida, cap país no occidental ha orquestrat un cop d’estat a Occident, mai no hi ha hagut cap operació planificada o executada per països no occidentals contra un líder occidental, i cap ciutat occidental no ha estat bombardejada per nacions no occidentals.
El Tribunal Penal Internacional, amb seu a l’Haia, ha actuat sempre com un instrument de lawfare contra aquells que els països occidentals consideren adversaris a abatre o doblegar: centrant-se exclusivament en acusats africans i àrabs, o europeus no alineats (els serbis). Cap alt dirigent dels EUA, de l’OTAN o d’Israel no ha estat mai formalment condemnat pel TPI – una impunitat flagrant davant la il·legalitat de la invasió de l’Iraq i del genocidi de Gaza. La imposició de sancions econòmiques i financeres és una eina predominantment occidental. Més de 35.000 sancions i micro-sancions unilaterals han estat imposades per països occidentals a estats no occidentals, causant almenys 38 milions de morts al Sud Global (segons un estudi de The Lancet Global Health). Que se sàpiga, cap país no occidental ha imposat sancions a estats occidentals i, per tant, cap ciutadà occidental no ha mort a causa de sancions no occidentals.
Els mitjans de comunicació i les plataformes digitals occidentals dominen el flux global d’informació, definint els marcs de legitimitat i controlant els termes de les narratives. Fins a l’aparició de plataformes com TikTok o WeChat, els mitjans no occidentals van ser sistemàticament marginats o censurats. En economia, els programes del FMI i del Banc Mundial imposen austeritat, privatitzacions i liberalització dels mercats als països no occidentals – o bé a països europeus perifèrics com Portugal, Grècia o Irlanda, però sempre sota control institucional occidental. Cap país occidental «central», per dir-ho així, no ha estat mai sotmès a aquestes imposicions.
Els països occidentals practiquen un reconeixement selectiu de l’autodeterminació, donant suport a la independència de Kosovo però negant-la a Palestina, al Sàhara Occidental o a Somalilàndia. Cap estat occidental no ha estat mai privat de sobirania per l’acció de països no occidentals. Fins fa poc, Occident controlava les monedes de reserva globals, el sistema financer internacional (SWIFT) i la majoria d’institucions financeres internacionals, cosa que significa que només Occident pot fer que una sanció sigui realment global. Les mesures no occidentals manquen d’impacte fora del seu territori o de la seva esfera d’influència immediata.
L’asimetria militar, econòmica, judicial, informativa i moral és estructural. Així, quan girem el mirall de la història cap al «jardí», la imatge que en sorgeix no és la del jardiner benigne, sinó la d’una força hegemònica implacable. El «monstre» que Occident veu reflectit no és «l’Altre» de la selva, sinó la seva pròpia cara, deformada per l’exercici desenfrenat d’un poder que fa temps que ha deixat de reconèixer-se dins els límits de la llei que ell mateix va escriure. La gran anomalia, la veritable «mostra» contra la natura tal com la coneixem, no es troba a la selva, sinó en la creença que un jardí pot florir eternament, aliè a l’ecosistema global del qual depèn i que, alhora, destrueix.
* *Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centre d’Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
