Si una cosa a caracteritzat el darrer cicle polític, ha estat la il·lusió. De fet, dubto que cap cicle polític victoriós no hagi tingut en un moment o altre un fort component d’il·lusió.
El problema principal és que per vèncer no n’hi ha prou amb tenir-ne ganes, amb voler-ho molt, ni tant sols en ser majoria. Els cicles de victòria son per sobre de tot, cicles d’organització i per tant d’estructura.
L’esquerra Independentista ha viscut des de que jo recordi, diversos cicles d’il·lusió. Alguns acompanyats de creixements estructurals altres simples castells de fang. Ser derrotats en una batalla sovint és sinònim de pèrdua d’il·lusió, però qui reprèn la guerra ha de poder disposar d’eines i estructures que li permetin rearmar-se, contenir l’embat i tornar a l’ofensiva.
Som segurament en un d’aquells punts de la història de l’esquerra independentista en els quals la derrota és present. I per això, és més important que mai tenir clar quines son les estructures i fonaments que els propers anys faran possible un nou embat.
Al meu entendre, hi ha tres pilars que no podem moure si no volem que s’enderroqui la casa mentre refem l’interior.
D’una banda hi ha els principis. Si l’Esquerra Independentista renuncia al seu projecte polític fundacional, si renuncia a la nació completa, a la independència i al socialisme, si renuncia als murs i contraforts de la casa construïda l’any 1968, amb les pedres de les barricades de la comuna de París, deixarà de ser l’Esquerra Independentista.
En segon lloc, cal tenir present que un moviment que no sap subordinar l’espai electoral als seus interessos, és de facto subordinat del propi espai electoral. Això no implica que el moviment electoral hagi d’estar supeditat a una minoria purista, però cal tenir present que la funció de l’espai electoral no és rebaixar continguts per arribar a més gent, ans al contrari, ha de ser la punta de llança en el combat ideològic dins els espais de masses (institucionals i mitjans de comunicació) per arribar a més gent. La victòria si només és electoral, no serà victòria.
Quan des de fora l’espai electoral et tensa més l’oposició que no pas el moviment és que no tens un moviment sinó algú que et fa la feina bruta quan tu no ets capaç d’articular una resposta a l’alçada de les circumstàncies.
I finalment, la memòria. Cal tenir present que a cada bugada hem perdut un llençol, i ja no en queden massa. I com que cada generació ha perdut un llençol, ningú es veu amb l’autoritat i fortalesa per a reconèixer que la cosa ve de lluny. Jo puc entonar el mea culpa i no em cauen els anells. Perquè malgrat els anys dedicats a crear estructura i il·lusió, no sempre vam saber gestionar ni les il·lusions ni vam saber acompanyar-les amb les estructures adients. Els creixements electorals van descuidar el creixement del contrapoder, els lideratges personals tant necessaris per a la política del xou mediàtic, no sempre han ajudat a consolidar relleus, voler quedar bé amb tothom és el camí més ràpid per a defraudar a tothom.
No tot està perdut, però per a guanyar la batalla no n’hi ha prou amb il·lusió. Toca reafirmar estructura, toca reafirmar-nos ideològicament dins els principis estratègics que ens van veure néixer i ens han fet créixer, toca tensar i tibar, toca arrossegar i empènyer, toca si cal, que la sacsejada faci caure la fruita podrida abans de recollir al cistell la fruita madura. Toca fer memòria i recordar que si hem crescut en estructura no és per il·lusió sinó perquè mai hem renunciat ni al combat, ni a la victòria.
Marc Garcia, militant de l’esquerra independentista
