A la invasió a Cuba per Playa Girón, la força aèria dels atacants disposava d’uns 30 aparells, entre bombarders B-26 i avions de transport C-46 i C-54 destinats al llançament de paracaigudistes i al sosteniment logístic del desembarcament. Del costat cubà, l’abril del 1961, l’aviació revolucionària amb prou feines podia reunir vuit aeronaus operatives: alguns caces Sea Fury, un parell de reactors T-33 i uns quants B-26 recuperats després de la caiguda de la dictadura de Fulgencio Batista. La desproporció era enorme i, no obstant, en menys de 72 hores, aquells vuit avions van resultar decisius per fer fallida la cobertura enemiga i colpejar la logística de la invasió.
“La CIA va creure, com sempre, en els informes dels seus murris espies locals, que cobren per dir el que vol escoltar, i, com sempre, va confondre la geografia amb un mapa militar aliè a la gent i a la història”, escriuria Eduardo Galeano sobre aquells dies d’abril del 1961.
Convé recordar aquesta història perquè el seu significat polític continua sent actual. Els mercenaris, amb le suport per la CIA, desembarcarien amb clara superioritat material. El seu pla consistia a destruir l’aviació cubana a terra, assegurar el control de l’espai aeri i protegir el cap de platja fins a consolidar un govern provisional que sol·licités la intervenció directa dels Estats Units. Però el pla va fracassar en un punt crucial. N’hi va haver prou amb uns quants avions supervivents i la brillant conducció política i militar de Fidel Castro, recolzada per la mobilització del poble cubà, per alterar el rumb de l’ofensiva.
La lliçó de Girón no és que Cuba tingués més avions ni més recursos: és ben bé el contrari. Un Estat sota agressió va aconseguir identificar el punt vulnerable de l’operació enemiga i colpejar-lo amb rapidesa. Amb vuit avions n’hi va haver prou per frustrar el pla dissenyat a Washington, perquè van convertir un aparent avantatge militar de l’adversari en vulnerabilitat estratègica. Seixanta-cinc anys després, el context és diferent, però la lògica de fons no ha desaparegut.
Durant les setmanes recents, Donald Trump ha tornat a col·locar Cuba al centre de la seva retòrica, en insinuar que l’illa acabarà “caient”, i suggerir la possibilitat d’un acord o fins i tot d’alguna manera de “control” sobre el país. Les paraules formen part d’una política de coerció que combina sancions econòmiques, guerra informativa i amenaces polítiques en un moment especialment difícil per a l’economia cubana.
Seria ingenu interpretar aquest discurs com a preludi immediat d’una invasió militar a l’estil del 1961. L’escenari contemporani és més complex. Avui les formes de pressió passen, sobretot, per l’escanyament de la societat cubana i per l’expectativa que el desgast intern acabi produint una capitulació política. No estem davant d’una simple pressió externa, sinó davant d’una lògica de càstig que aposta al patiment social com a instrument per forçar una rendició.
Tot i això, la història de Girón ajuda a entendre per què aquesta pretensió tampoc és senzilla. La qüestió cubana mai no ha estat un problema exclusivament militar, sinó abans de res polític. Fins i tot el 1961, quan els Estats Units comptaven amb superioritat material aclaparadora, l’operació va fracassar perquè no va aconseguir trencar la capacitat de resistència de l’Estat cubà ni provocar la fractura interna que esperava.
La invasió no va trobar l’aixecament popular que havia imaginat la CIA i els seus agents locals i, una vegada perduda la logística i la cobertura aèria, l’estratègia de Washington es va esfondrar. Tot indica que la pressió de Trump continuarà i es pot intensificar. L’experiència històrica, però, suggereix que la qüestió decisiva no és la força material de l’adversari, sinó la capacitat d’un país per impedir que aquesta força es tradueixi en domini polític. Girón va demostrar que fins i tot una operació preparada durant mesos i recolzada per la potència més gran del planeta podia fracassar si trobava resistència organitzada i direcció política capaç de sostenir-la.
Les amenaces es mouen avui en un altre terreny, però enfronten el mateix dilema de fons: una cosa és exercir pressió i una altra de molt diferent transformar aquesta pressió en control real sobre un país que ha demostrat repetidament la seva capacitat de resistir. Girón va ensenyar que fins i tot la desproporció més evident es pot invertir quan l’objectiu polític de l’agressor esdevé inviable. I aquesta lliçó, més de sis dècades després, continua pesant sobre qualsevol càlcul que pretengui decidir el destí de Cuba des de fora.
- Rosa Miriam Elizalde és una periodista i escriptora cubana. Doctora en Ciències de la Comunicació i professora de la Universitat de l’Havana.
