“Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència.
Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme.
Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.
Antonio Gramsci
Arrossegada per la riera institucional, s’està produint un efecte desmobilitzador a la CUP. Certament ha crescut en nombre de vots però és inversament proporcional al decreixement ideològic. L’augment a les urnes és producte d’una bona tasca d’oposició i denuncia constant que féu el grup parlamentari de la passada legislatura, i això ens dóna l’oportunitat de posicionar-nos i avançar.
Que està passant en aquests moments? On és la CUP? Els acords postelectorals que per formes, personatges i estirabots haurien fet les delícies oníriques d’en Fellini, han lligat, mans, peus i sobretot llengües. La falsa victòria de destronar el senyor Mas que produeix el fenomen lampedusià (fer-ho trontollar tot perquè res canviï), amb la continuïtat del seu dofí Sr. Puigdemont, és el parany de la burgesia catalana que juga en camp propi i amb regles pròpies. Sobretot un acord en el qual no cal passar del primer punt (1. No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret de decidir quan perilli l’esmentada estabilitat.) per entendre que la CUP té posició però cap possibilitat de moviment en el sentit gramscià de l’assumpte. En aquest sentit la derrota és irremissible, doncs la guerra de trinxeres sempre passa més factura a la barricada feble. Aquest lliurament de les banderes fa que la CUP vagi per darrera i respongui a la política de fets consumats al Parlament i al carrer, sense més possibilitat que la del boxador grogui que envia cops a l’aire sense tocar i esgotant-se. El desert mobilitzador del carrer només trobant algun miratge social-demòcrata acceptat socialment per diferents espais polítics, socials i oenegistes de la societat uniforme i benpensant capitalista, fa que el fet referencial revolucionari de la CUP es dilueixi com un sucre en un got d’aigua.
Entenc que la CUP com qualsevol organització antisistema no pot anar a les institucions per donar oxigen a l’status quo, ans al contrari. La seva funció passa per mostrar amb duresa les contradiccions d’una ideologia perversa i incompatible amb la vida, el capitalisme.
No podem seguir vivint de grans discursos, lemes molons i cites revolucionaries i, mentrestant, ser una peça més de l´engranatge sistèmic, navegant en l’ambigüitat fraseològica. Precisament tota això reflecteix posicionament, però en no produir-se cap avanç, resta en buidor, aquella que tan hem criticat del mot independència sense contingut. Per això crec que el primer punt de l’acord signat és cabdal. Qualsevol proposta, qualsevol posicionament farceix el pollastre anomenat independència i qualsevol confrontació remet al punt primer de l’acord (sembla el gag marxista, sector Groucho).
Estem repetint l’històric-histèric de moltes organitzacions revolucionaries que finalment s´acomoden al sistema i en formen part. Sembla que ens entesten en el mantra postmodern que abans de nosaltres no ha existit res, si fem una ullada a la historia més recent observarem com des de 1945 el capitalisme ha fet la triada màgica, destruir el moviment obrer, abduir la consciència de classe i assimilar les organitzacions revolucionaries. Necessitem revifar el moviment obrer/treballador/proletari/precari. El nominal no és tant important, allò que importa és el subjecte, que malgrat tinguem estratègia, hem d’agilitzar la tàctica i perdre por a les distancies curtes, per això ens calen eines i una de la més valuoses dels darrers temps era la CUP i amb les dificultats, paranys i travesses del sistema no ens podem permetre perdre o descafeïnar aquesta.
Tal vegada comença a ser el moment de deixar el “canviar-ho tot” pel “petar-ho tot” i entendre que no som metges sinó enterradors del sistema.
*Antoine Martí és militant de la Coordinadora Obrera Sindical
