Arran de l’acord d’investidura que va permetre apartar definitivament a Artur Mas de la presidència de la Generalitat entre la CUP i Junts pel Sí, una de les qüestions que més han sonat són els pressupostos de 2016. No aprovar els pressupostos pot posar en risc l’estabilitat del Govern? És possible. Però, què posa en risc aprovar uns mals pressupostos? De fet, estem parlant realment d’aprovar uns pressupostos que augmentin substancialment el nivell d’ingressos? La capacitat recaptatòria de la Generalitat és ridícula, ha esdevingut una mera gestoria intervinguda, i el propi Govern descarta executar uns pressupostos que incloguin impostos suspesos. Estem davant d’uns pressupostos que caminin cap a la independència? La resposta és rotundament que no, ni hi estarem.
D’altra banda, si ens fixem en el gran debat entorn l’IRPF, veurem que augmentar el tram autonòmic a les rendes superiors als 90.000 euros és simbòlicament important, però que té un escàs impacte sobre el nivell d’ingressos i, especialment, sobre el nivell de despeses. Què fem, doncs, discutint uns pressupostos segrestats per deute i per les polítiques d’austeritat –amb les que CDC combrega per voluntat, i no per força-? Molt em sembla que no estem davant d’altra cosa que l’enèsim xantatge de CDC –amb ERC darrere- a l’independentisme, que té com a únic objectiu seguir governant el país –i saquejant-lo al gust- amb “El Procés” com a gran coartada narcòtica. I ho estem fent a costa de la lluita ideològica que el moment i el debat ens exigeixen. La qüestió dels pressupostos és, doncs, l’enèsima pantalla del Procés que mai s’acaba, i que mai culminarà si el pilota Convergència.
És l’hora que l’independentisme abandoni la Síndrome d’Estocolm que el lliga fatídicament a la voluntat convergent i adopti una estratègia política de ruptura real vers l’estat i les oligarquies. I en aquesta estratègia no val postures conservadores, cal jugar fort, arriscar i sortir a guanyar totes i cada una de les batalles, inclosa la dels pressupostos. I no, no ens han de fer por unes noves eleccions si fa falta, noves eleccions que serien letals per l’estratègia convergent i un torpede a la línia de flotació de la seva refundació. La por a perdre una majoria teòrica, aritmètica i conjuntural de l’independentisme al Parlament amenaça en paralitzar una estratègia independentista que ha de ser molt més ambiciosa, que ha d’apostar per conquerir una majoria política i social suficient per fer efectiva la ruptura. És el moment de superar alguns dels dogmes que encotillen l’estratègia independentista, els fetitxes del 51% electoral o la suposada majoria parlamentària, i fixar els objectius immediats en posar les bases necessàries per fer efectiu un trencament que, ara per ara, no s’albira proper, encara menys a 12 mesos vista.
Els 18 mesos fixats al full de ruta, sempre elàstics a conveniència, no tenen res a veure amb el calendari de desplegament d’estructures d’estat ni d’aprovació de lleis bàsiques, sinó que és el temps necessari per culminar el procés de refundació de CDC amb mínimes garanties d’èxit. Respectar aquests tempos té poc a veure amb la independència i molt amb l’ús instrumental del “Procés” que ens tenen acostumades. Així doncs, és un absurd que la CUP (i ERC) segueixi mantenint l’ecosistema perfecte per als convergents per tal que segueixin manant ara (i ves a saber fins quan). Fer fracassar ara els plans de Convergència és la millor garantia per al seu naufragi polític i, amb ell, desplaçar-los de la centralitat política. Només apartant de CDC del control del timó podrem posar les bases d’un govern que pensi en la majoria desposseïda i que piloti un full de ruta real, creïble i desobedient que faci efectiva la ruptura destituent amb l’estat i l’inici d’una etapa constituent i democràtica cap a la República Catalana.
*Article publicat per l’autor al seu blog el 18 de maig de 2016
