Els descendents dels botxins de Puig Antich continuen ocupant llocs de poder dins l’estat.
El passat 2 de març es van complir 38 anys de l’execució del revolucionari català Salvador Puig Antich a mans del règim franquista. Un dia abans, l’1 de març, un consell de ministres signava “el enterado” de la sentència de mort emesa per un tribunal militar. Era el catorzè govern de la dictadura, presidit per Carlos Arias Navarro. El 2007 el Tribunal Suprem va refusar la petició de les germanes de Puig Antich per tal que la condemna fos revisada.
21 homes seien en aquell consell de ministres, i l’ombra del seu poder el podem resseguir fins avui en dia. Un dels qui hi tenia butaca era José Utrera Molina, en qualitat de ministre secretari general del Movimiento. El seu nom probablement digui poca cosa al lector d’avui, però és ni més ni menys que el sogre de l’actual ministre de justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Això potser explica en part perquè aquest darrer, el 2010 quan era alcalde de Madrid, va dedicar un parc a Carlos Arias Navarro, qui presidia el govern en què el seu sogre hi tenia cartera. Arias Navarro també era conegut com el “carnicerito” de Màlaga, per la seva implicació en la mort de més de 4.000 republicans en aquesta ciutat andalusa durant la guerra civil.
També seia en aquell consell de ministres, en qualitat de ministre d’informació i turisme -i per tant, responsable major de la censura- Pío Cabanillas. El seu fill, del mateix nom, va repetir l’experiència paterna ocupant el lloc de ministre portaveu al govern Aznar de la majoria absoluta. Posteriorment, va continuar la seva carrera en els antics monopolis privatitzats, exercint de conseller d’Endesa fins que va passar a Acciona com a responsable de comunicació.
Compartint butaca i responsabilitats amb els anteriors també hi havia Pedro Cortina, en qualitat de ministre d’afers exteriors. El seu fill, Alberto Cortina, gestiona una de les principals empreses constructores beneficiàries de la política intensiva d’infraestructures de l’estat en els darrers anys (vegeu ACCENT 219).
Un Ruiz-Jarabo, un dels clans de la justícia espanyola, ocupava la cartera de ministre de justícia en aquell govern. La seva parentel·la ha continuat figurant en diferents alts càrrecs de l’estat amb tot tipus de govern, des de directors de l’Agència Tributària a jutges de les sales militars o civils del Tribunal Suprem.
Un dels 21 que féu carrera en els diversos monopolis estatals posteriorment privatitzats fou un dels vicepresidents d’aquell govern, Antonio Barrera de Irimo, el qual ocupà diversos càrrecs directius a Telefónica i Unión Fenosa ja sota governs parlamentaris. Actualment, ja retirat, continua exercint de “consigliere” dels exclusius cercles empresarials espanyols. No fou l’únic que d’aquell govern passaren a càrrecs ben remunerats en els monopolis estatals, que conservarien fins la seva jubilació.
També el primogènit de l’aleshores ministre de comerç ocupa i ha ocupat càrrecs destacats en els monopolis privatitzats. Nemésio Fenández-Cuesta Luca de Tena -emparentat per part de mare amb la família propietària del diari ABC- és actualment conseller de Gas Natural i director general d’exploració de Repsol YPF. Va tenir també el seu paper en la política espanyola quan entre 1996 i 1998 fou secretari d’estat d’energia i recursos naturals del primer govern Aznar.
21 homes asseguts al voltant d’una taula van decidir l’1 de març de 1974 que Puig Antich havia de morir al garrot vil. Mentre un botxí cargolava el giny que acabaria trencant el coll al jove llibertari, aquests 21 homes dormien tranquil·lament amb les seves famílies. La tranquil·litat els la continuà conferint un “atado y bien atado” que perpetuava el seu poder. Al joc parlamentari hi entraren altres actors amb la seva corresponent quota de protagonisme, però les famílies del franquisme han perpetuat el seu poder fins als nostres dies.
