Quins moviments geopolítics s’estan produint durant la pandèmia?
Si per ‘geopolítica’ entenem les relacions internacionals, la realitat, en contra del que pugui semblar llegint determinades anàlisis, és que encara no hem vist grans desplaçaments per motius en els quals no cal entrar en detall: les mesures de confinament han paralitzat el gruix de les activitats econòmiques i socials. Però és força evident que podríem arribar a veure’n i que alguna cosa comença a moure’s. Els tres moviments més evidents, i que ja s’han senyalat a diversos llocs, són el desgast de l’hegemonia dels EUA, la crisi de legitimitat de la Unió Europea i el possible ascens de la Xina. Però cap d’aquests tres fenòmens són ben bé nous, sinó que la crisi de la Covid-19 no ha fet més que palesar-los i accelerar-los. I cap dels tres té tampoc un desenvolupament determinat d’avant-mà i amb caràcter immediat: l’administració nord-americana, per exemple, sembla voler aprofitar l’avinentesa per intensificar la guerra comercial que manté amb la Xina, desviant l’atenció dels seus errors en la gestió de la pandèmia cap a la pretesa responsabilitat de Beijing en la seva propagació. Fins i tot han recorregut a relats desacreditats pels especialistes, com ara que el virus és artificial i es va escapar d’un laboratori de Wuhan. En aquest sentit, cal dir que si bé és veritat que les autoritats de Wuhan van silenciar al personal sanitari que alertà del brot –particularment a Li Wenliang, a qui acusaren de «difondre rumors»–, també ho és que el govern xinès rehabilità la seva memòria després, i que va reaccionar de manera ràpida i eficaç al brot amb una bateria de respostes que ha estat elogiada per l’Organització Mundial de la Salut i reproduïdes a altres llocs. Després ha col·laborat també amb l’enviament de material sanitari i personal mèdic, també a Europa.
La relació de forces i aliances es veurà alterada?
Àngel Ferrero és periodista i traductor, col·laborador de l’Accent.
És massa aviat per dir-ho. La gestió de la crisi ha perjudicat clarament la imatge dels EUA. La decisió de confiscar mascaretes que la ciutat de Berlín havia comprat per als seus agents de policia i que un senador de la ciutat va qualificar «d’acte de pirateria», per exemple. Però també la caiguda en picat dels preus del petroli, l’espectacular augment de l’atur, els problemes derivats de la manca d’un sistema de sanitat públic i estils de vida poc saludables… Abans m’he referit a la continuació de la guerra comercial entre Washington i Beijing. Els qui porten anys estudiant la Xina acostumen a dir que no té la força suficient com per fer valdre el seu model alternatiu de globalització, amb institucions pròpies i multilaterals creades en els darrers anys. La pandèmia deuria haver demostrat que una crisi d’aquesta natura exigeix cooperació internacional, però no sembla que hagi estat això el que hem vist. La pregunta, per tant, és si quan això passi veurem un major desordre internacional, en un context de replegament a l’egoisme nacional i la competència econòmica entre estats o, pel contrari, un reforçament del multilateralisme, i com.
Com pot afectar l’epidèmia a estructures supraestatals com l’OTAN, l’ONU o la mateixa UE?
En una entrevista recent, Rafael Poch-de-Feliu donava una resposta interessant a una pregunta semblant. Recordava que quan es va crear, l’ONU no era cap novetat: abans havia existit la Lliga de les Nacions. Del que es tractava era de no repetir els errors d’aquella. Amb aquesta crisi podria passar el mateix amb la Unió Europea o Nacions Unides, deia. Una reforma amb criteris de justícia i equitat seria, és clar, el més desitjable. Ara bé, quines forces poden inclinar la balança en aquest sentit? Segons com fins i tot podríem trobar-nos que les reformes es facin en el sentit exactament contrari.
Pel que fa a la voluntat de reforma a la UE només cal citar la negativa d’alguns països a l’emissió d’eurobons en un escenari econòmic considerablement més greu que el de la crisi de l’eurozona, fins i tot quan algunes enquestes apunten a un creixement de l’euroescepticisme a Itàlia, l’estat membre més afectat per la Covid-19. József Böröcz, un sociòleg hongarès que ha estudiat durant anys la UE, ho ha descrit bastant bé. La UE, senyalava, «s’ha promocionat, i són ja tres generacions, com un metaestat supranacional que és un mecanisme efectiu i eficient de ‘compartir i mancomunar’ les considerables sobiranies dels seus estats membre» per oferir respostes senzilles i ràpides en moments de crisi com aquest, i no ho ha fet. De fet és el tercer cop que la Unió Europea fracassa a l’hora de donar una resposta coordinada, després de la crisi de deute del 2008 i la crisi dels refugiats del 2015. Les imatges d’equips sanitaris xinesos, cubans, russos, albanesos o ucraïnesos en territori comunitari ha empetitit la resposta europea que hi ha hagut, ja siguin les iniciatives d’Alemanya d’acollir malalts d’altres països o els projectes de cooperació de les eurorregions. En termes d’imatge és clarament un dany que els costarà reparar.
L’OTAN és una organització de defensa sorgida de la guerra freda, després de la qual ha servit com a instrument per garantir l’hegemonia nord-americana, ampliant el seu radi d’acció a escala planetària. En els darrers deu anys s’ha demostrat com una estructura incapaç de donar resposta als nous reptes de seguretat i defensa, com el terrorisme internacional, i per això ha revifat una pretesa amenaça russa a Europa per justificar la seva existència. No sembla que la Covid-19 vagi a canviar això.
Pel que fa a l’ONU, els EUA no han tingut cap problema en congelar la transferència de fons a l’OMS al bell mig d’una pandèmia, acusant-la de ser massa propera a la Xina. Ara fins i tot es rumoreja que volen crear una agència pròpia que competeixi amb l’OMS… És una maniobra semblant a la del 1984, quan Ronald Reagan va decidir congelar els fons destinats a la UNESCO i després ordenà la retirada dels EUA de l’organisme en protesta per la publicació de l’informe MacBride, que alertava dels problemes dels oligopolis mediàtics. Periòdicament ens trobem amb aquesta mena de crítiques a les organitzacions internacionals, sempre des dels EEUU i, en menor grau, Israel, i la resta dels seus aliats. Parlen de desmantellar organitzacions com la UNESCO o l’ONU perquè «no serveixen per a res», «són massa burocràtiques» o «corruptes», etcètera. Per què? Perquè de desmuntar-les es tornaria a un escenari propi a l’anterior de la Primera Guerra Mundial, sense espais d’arbitri internacionals, on qui guanya és qui té més força militar i econòmica. D’aquí l’interès particular dels EUA per torpedinar totes aquestes estructures, com van intentar desprestigiar Hans Blix el 2003 per la seva tasca a l’Iraq. Per destacar la importància dels organismes internacionals, Bertrand Russell va dir que parlar de les responsabilitats de la Primera Guerra Mundial era com debatre de les responsabilitats d’un accident de cotxe en un país sense normes de tràfic. Per imperfectes que siguin, aquests organismes són necessaris. Cal reforçar-los i reformar-los en el sentit que he apuntat abans, no prescindir d’ells a la primera crítica.
Com està afectant l’epidèmia els conflictes bèl·lics existents?
L’ONU ha demanat que es declari una treva general per poder donar una resposta sanitària en condicions a la pandèmia. Lamentablement no ha estat així. A Líbia, l’Exèrcit Nacional de Líbia (ENL) dirigit pel general Haftar ha continuat la seva ofensiva contra el govern d’acord nacional i bombardejat la capital, Trípoli. No cal dir que el sistema sanitari libi s’ha vist afectat per aquest conflicte i no pot actuar sota aquestes condicions de manera adequada per contenir el contagi. L’alto el foc al Iemen anunciat per la coalició liderada per l’Aràbia Saudita que combat els rebels houthis s’acabà el 23 d’abril. Israel manté el bloqueig a la Franja de Gaza. Els EUA mantenen les sancions contra Veneçuela, on fins i tot han incrementat la pressió sobre el govern, o contra l’Iran, on aquestes sancions segurament han estat responsables d’una part de la xifra de morts per la Covid-19. És a dir, que alguns estats, lluny de considerar l’epidèmia de coronavirus com una crida per buscar solucions diplomàtiques a la resolució de conflictes, han vist en ell una eina per intentar sotmetre als seus adversaris.
Quin pot ser l’efecte de la pandèmia quan s’estengui massivament pels països de l’anomenat tercer món o perifèria?
Catastròfic. Les mesures per contenir la pandèmia han alterat les cadenes de producció i subministre globals. Les conseqüències de la dràstica caiguda dels preus del petroli és el primer anunci de com a un shock econòmic en segueix un altre si no es prenen mesures d’immediat. I aquests shocks poden, al seu torn, generar inestabilitat política i social en forma de disturbis, conflictes… En les anomenades economies en vies de desenvolupament, molt menys estructurades i en conseqüència més exposades a la inestabilitat, aquestes afectacions es deixen notar més, evidentment. Les reaccions en cadena poden portar a escenaris molt foscos. Les agències de l’ONU ja han alertat de les conseqüències, incloent-hi crisis humanitàries i fam, i demanat que es cancel·li o com a mínim s’ajorni el deute extern, que es creïn fons d’ajuda, etcètera. Fa uns dies vaig llegir a un diari alemany sobre el cas de Kènia, on els agricultors esperen una plaga de llagostes que podria arribar a ser vint cops més gran que la del mes de febrer. A causa de les restriccions per la Covid-19 els és més difícil aconseguir pesticides i el seu transport s’ha encarit. Els preus d’alguns aliments ja s’han duplicat, però si a més hi ha problemes en la sembra, la collita i en el control de plagues, podrien fer-ho encara més a causa de l’escassedat i posar en perill la seguretat alimentària.
