El País Valencià es troba en un encreuament important. Defensar les minses mesures en matèria social que des del govern central i des de l’autonòmic apliquen suposadament per defensar els interessos de les treballadores i treballadors, i que els partits feixistes i súbdits comunicadors qualifiquen de mesures “socialcomunistes”, podria ser a priori l’opció més “sensata”. Succeeix, però, que, si algú no gosa prendre aquesta postura, ràpidament és qualificat d’inflexible, d’insensible a les necessitats vitals “reals” de les persones, o poc menys que d’afavorir el feixisme. Amb el govern PSOE-Podemos qualificat de comunista i bolivarià i la reedició del pacte del botànic construint hospitals de campanya, qui s’atreveix a dir que no ens defensen com a treballadores?
Qui afavoreix, però, l’augment del feixisme, aquells qui limiten el principal front de batalla a impugnar l’hegemonia cultural de les seues idees, o aquells qui creiem que sense transformació de les condicions materials de vida de les treballadores no podrem combatre el feixisme? És clar que ambdues opcions no són incompatibles; han d’anar de la mà, de fet. Però fins ara hem dirigit majoritàriament la nostra força col·lectiva cap a la batalla simbòlica contra el feixisme perquè percebem llunyana la política real, la pugna pel poder: obrer, popular, sindical, de barri.
La batalla cultural contra el feixisme que resta al terreny de les idees, sense militància, sense organització, sense lluita, sense camaraderia i partit, a Twitter, és purament tàctica. És pròpia d’intel·lectuals en el sentit menys gramscià del terme. No hi ha impugnació del feixisme sense organització ni projecte polític. Entre l’hegemonia cultural i la realpolitik s’obre una escletxa immensa on construir i desenvolupar un programa polític d’Unitat Popular, on la proposta antagònica al feixisme del golpe blando i l’alternativa a les forces socialdemòcrates que ja situen un nou pacte de Toledo com a horitzó, siguin materialitzables en termes de transformació real de les nostres condicions de vida.
No podem limitar la nostra acció política a la contrapropaganda o a la defensa les mesures suposadament d’esquerres dels governs, mentre el programa més antieuropeu, desafiant i rupturista en termes simbòlics (ja sabem que ells en els termes reals governen al servei dels interessos dels senyorets) l’està plantejant l’extrema dreta. Mentrestant es normalitza el control social, es confinen les persones en habitacles de 30 m2, es militaritza el carrer i es genera desconfiança i por: terreny aplanat per al feixisme.
Així ho expressa Lapavitsas a L’esquerra contra la Unió Europea (Tigre de Paper, 2019): Aquí rau el problema amb l’esquerra europea actual. La seva afecció cap a la UE com un desenvolupament inherentment progressiu l’impedeix de ser radical i, encara pitjor, la integra en les estructures neoliberals del capitalisme europeu. L’esquerra s’ha anat desconnectant cada cop més de la seva base històrica, els treballadors i pobres d’Europa, que, com era natural, s’han buscat una veu que els representi políticament en altres llocs. El resultat ha estat políticament catastròfic, especialment per als socialdemòcrates, que són percebuts, correctament, com a defensors aferrissats de l’statu quo. Inevitablement, el buit creat per l’esquerra ha estat omplert per algunes de les pitjors forces en la història europea, incloent-hi l’extrema dreta.
No és qüestió, per tant, de jutjar la millor o pitjor voluntat dels membres de Podem, Comuns, Compromís i la resta d’aspirants a resolidificar l’Estat del Benestar, sinó d’entendre els límits del seu programa polític. Si el regidor d’aquell poble és millor o pitjor persona, si tenen millor o pitjor cor o intencions quan implementen les mesures, o si fan política des de la bona voluntat, no és rellevant. El que cal situar és que els límits de tornar a cercar l’eixida a la nova crisi en reformes tímides, xicotetes escletxes, polítiques que combinen austeritat i deute, i que parlen d’unitat nacional i interclassista, poden abocar-nos a curt o mitjà termini cap a més autoritarisme, més recentralització i més pobresa.
És possible garantir una vida digna per a les classes populars dins d’un regne d’Espanya capitalista, patriarcal i inserit a la Unió Europea? Podrem garantir que el pes de la nova crisi econòmica no recaurà sobre el poble treballador si seguim dins de l’euro? És compatible el límit de les polítiques d’austeritat que la UE tornarà a imposar a canvi del seu crèdit amb el fet de no implementar un programa de retallades, privatitzacions i pressió sobre els nostres treballs i salaris? Quina és la sobirania real d’un país que abandona l’agricultura, es desindustrialitza, cedeix a l’economia privada els sectors estratègics que generen beneficis i malviu dels serveis i el turisme? És possible garantir la sostenibilitat ambiental del nostre territori sense un control social dels nostres mitjans de producció? Quin paper juguem el País Valencià i el conjunt dels Països Catalans com a poble de la mediterrània en aquesta Unió Europea?
La resposta a moltes d’aquestes qüestions queda avançada amb les polítiques que s’apliquen durant aquesta crisi sanitària.
P
erquè la realitat ens diu que, tot i obrir titulars que anuncien que s’han prohibit els acomiadaments, el mes de març ha acabat amb 35.565 persones més a l’atur al País Valencià, sense comptar els acomiadaments motivats pels ERTO, que es consideren suspensions temporals de treball i no s’inclouen en les xifres d’atur malgrat haver suposat la pèrdua de treball a 234.285 persones (877.072 al conjunt dels Països Catalans). Això suposa un total al País Valencià de 401.000 persones a l’atur, el 60% les quals són dones, i que tenen en esta nova pujada com a protagonistes al sector serveis (23.700 persones) i la construcció (6.100 persones). Perquè no s’han prohibit els acomiadaments per la COVID-19 (ara són improcedents i augmenta el pagament de dies per any treballat a 33) i és evident el pes que això pot tindre dins d’una estructura de treball on gairebé la totalitat dels nous contractes dels darrers anys han sigut de caràcter temporal.
Tampoc no s’ha revertit la privatització la sanitat, ni els 1.300 euros de retallades al País Valencià, ni s’ha plantejat un pla d’expropiació, recuperació o internalització de serveis de les residències geriàtriques. Cal planificar els nostres recursos des de la construcció d’un sistema diferent del capitalisme. Hi ha més de 3.000 llits d’UCI lliures als hospitals privats dels Països Catalans, 1 de cada 3 persones mortes per coronavirus ho fa a una residència geriàtrica, i hem d’escoltar dirigents polítics d’una suposada esquerra dir-nos que tots els recursos de la sanitat privada han estat posats al servei dels interessos generals.
Ja n’hi ha prou de d’intervencions d’empreses deficitàries i negligents que porten any lucrant-se de la sanitat privada i ara demanen que les pèrdues siguen absorbides des de la pública. L’única intervenció vàlida per a garantir les nostres vides és l’expropiació. Exigim allò que és de mínims: que tot el sistema sanitari siga públic, que ningú puga obtindre beneficis de la nostra salut, que aquesta pandèmia siga el punt de partida per aquest aprenentatge. Prou de legislar per evitar el desgast mediàtic per part de la detra. Prou d’aquesta estratègia desastrosa el colofó de la qual ha estat rebutjar l’ajuda internacional(ista) de Cuba, malgrat els governs autonòmics català, balear i valencià s’havien interessat per ella. De l’interès a la capacitat hi ha el poder real de governar-nos.
L’octubre de 2019 hi havia al País Valencià 1’5 milions de persones (el 30% de la població) en risc de pobresa o exclusió social, de les quals 697.600 eren dones, i 4 de cada 10 pensions que es cobraven eren inferiors als 634 euros mensuals. El preu dels lloguers ja representava entre un 30% i 40% dels nostres salaris (de mitja i sense atendre específicament a les particularitats dels barris de ciutats com València). L’emergència social i de l’habitatge existia abans de la crisi de la COVID-19 perquè la pandèmia real té nom propi: capitalisme patriarcal.
Milers de llars es buiden ara d’ingressos i encara assumeixen totes les despeses: lloguers, hipoteques, energia, menjar. La resposta ja fa temps que la situa damunt la taula el sindicalisme de barri i el moviment per l’habitatge: expropiem als bancs i als fons voltor per generar parcs d’habitatges públics, limitem el nombre de propietats en mans privades, establim un preu màxim del lloguer del 10% del salari mínim, prohibim qualsevol desnonament hipotecari o per lloguer, i garantim els ingressos mínims de qui s’ha quedat sense mitjans per a la seua subsistència.
La classe treballadora, les dones migrades treballadores de llar que no rebran cap ajuda perquè no disposaven de cap contracte, les no afectades “directament” per la COVID-19 que no seran considerades famílies vulnerables: persones que viuen soles, que comparteixen pis, que no estan casades ni són parella de fet, que no tenien contracte, que no tenen papers. Unim-nos per cridar als suposats governs del canvi: no ens tornareu a enganyar! I als feixistes: no passaran!
Organitzem-nos: als sindicats de classe i de barri, a les assemblees de treballadores, als col·lectius feministes i antifeixistes, a les organitzacions, als partits, amb el veïnat. Unim-nos perquè el dia 1 després del confinament comence la defensa dels nostres drets. Només el programa polític que puga néixer de nosaltres atendrà les nostres necessitats reals. Tenim la intel·ligència col·lectiva i la capacitat per fer-ho. No ens deixem enganyar. El camí per a una vida digna té nom: Unitat Popular. Construïm el nostre propi programa. Fem real la màxima fusteriana: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
* Borja Garcia és militant d’Endavant OSAN
