El 25 d’Abril ha sigut històricament una diada de lluita als Països Catalans. En aquesta data es commemora la derrota de l’exèrcit austriacista per part de les tropes del candidat borbònic a la corona espanyola durant la guerra de successió (1707-1714). El resultat d’aquest conflicte va assentar les bases de l’estat espanyol “modern” en construcció. La història la sabem però, què ens permet parlar actualment de Països Catalans? Quin potencial emancipatori tenen? Com es poden articular políticament?
Si definim els Països Catalans com una nació seria rigorós definir primer (amb les limitacions que calga) el terme “nació”. Les postures pel que fa a aquest tema són bàsicament dos: o bé les nacions són realitats inalterables l’esperit del les quals batega en la immensitat dels segles, o són construccions de la falsa consciència burgesa per a diluir la lluita de classes. Tot i la caricatura que acabem de fer, ambdues visions tenen part de raó. Com de costum, la veritat ens aguaita un pas més enllà.
Per tal de parlar de nació de manera seriosa cal parlar de poder. La forma contemporània d’entendre aquest terme es va formar en la confrontació entre el els revolucionaris de finals del segle XVIII i la noblesa. Al context dels grans imperis europeus de l’època, la possibilitat de disputar el control de la cosa pública a la classe noble passava per disputar la legitimitat de l’espai de govern. Les propostes van ser dos: la “francesa” i la “alemanya”. La proposta francesa és la de Rousseau sobre el pacte social: la legitimitat del governant naix de la seua acceptació per part del poble al qual governa i que ha delegat en ell aquesta tasca. Per la seua banda, la proposta alemanya parteix de la premissa que els pobles tenen unes característiques lingüístiques i històriques que els defineixen i, per aquesta raó, uns interessos compartits que generen una “voluntat” col·lectiva. La major o menor legitimitat del governant prové de la concordança de les seues accions amb aquesta voluntat. Com veiem, el francesos inventen les constitucions i els alemanys les nacions.
L’operació realitzada va ser la d’assenyalar les contradiccions presents en aquests imperis. Per una banda, la necessitat d’una constitució denunciava l’arbitrarietat de la llei i la reivindicació nacional posava en qüestió les fronteres dels estats imperials. No oblidem que la voluntat última dels revolucionaris (burgesos) era la de prendre el poder a la noblesa. Des d’aquesta perspectiva, l’estudi econòmic sobre les classes socials que emprèn Marx pretén realitzar la mateixa operació que acabem de dibuixar, però ara sobre els estats moderns. La proposta de la lluita de classes com a motor de la història ve a destapar una contradicció que ocultava, amb més enginy que l’absolutisme anterior, el règim liberal: nacions, repúbliques i estats de tota mena estan travessats per la lluita entre els amos i els obrers. En assenyalar la contradicció de classe, es posa en dubte la pretesa condició democràtica de qualsevol estat on la sacralització de la propietat privada genere propietaris i desposseïts.
L’objectivitat analítica a què ens obliga Marx deixa els següents elements per a entendre els grups humans: llengües, estats i classes. Aquesta llista deixa fora la “història” com a motiu per a parlar de nació perquè camina en la direcció d’aquelles “unitats inalterables” de la caricatura d’abans. Hi ha manera de deformar els fets històrics fins a trobar una nació al lloc que ens interessa. Què queda després de tanta reflexió? Queda un sabor agredolç i una anàlisi complicada: si be no podem afirmar categòricament que les nacions no existeixen, és necessari constatar que el que les fa triomfar és el projecte polític que tenen al darrere. I a casa nostra què? Què passa amb els Països Catalans?
És innegable que l’element que més pes aporta a la idea de Països Catalans com a unitat nacional és la de la unitat de la llengua. De fet, la motivació última dels diversos secessionismes lingüístics és la reacció al potencial polític d’aquesta unitat nacional. Pel que fa a la realitat estatal, cal constatar que la major part del nostre territori cau dins de l’estat espanyol. Açò és un factor a tenir en consideració pel fet que no hi ha “estat” a conquerir dins les fronteres del Països Catalans (com a les revolucions llatinoamericanes del segle passat) i el seu projecte nacional tampoc no passa per l’agregació de diferents unitats estatals (com les reunificacions europees del XIX). La conseqüència d’aquest últim fet és que la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans serà sempre asimètrica. Serem nosaltres contra l’estat. Alguna cosa havíem començat a intuir ja.
I la lluita de classes? Com es veu el nostre projecte nacional des d’aquesta perspectiva? Si miràvem la nació com a “falsa consciència burgesa” a la caricatura del principi, la part de cert que té és que el nacionalisme va servir eixa classe per a construir els estats moderns a la seua imatge. Podem dir que normalment han sigut els rics els que sabien açò de les nacions com anava. Vist així, no trobem als Països Catalans una “burgesia nacional” sinó tres. Dos de les quals, tot sigui dit, estan lligades incondicionalment al projecte espanyol del que queda de franquisme. El tercer cas, la burgesia de Catalunya, menys però també: part d’ella ha sigut tímidament antifranquista amb la comoditat que donen els diners, ha hipotecat el nostre futur pactant per dalt quan convenia (i el govern ‘95-‘99? i el Majestic?) i, també una part, s’ha fet independentista quan la butxaca ho demanava (com estava allò del pacte fiscal?).
Aquests pactes de les burgesies dels Països Catalans entre sí i amb l’Estat espanyol a fi de, precisament, desdibuixar la nostra nació, evidencien que el projecte d’alliberament nacional de casa nostra només es pot donar si la classe treballadora esdevé subjecte nacional. És així com les lluites que travessen el nostre territori el van configurant com a nació. Les feministes repressaliades a Palma per defensar el dret a l’avortament són les mateixes que van rebre multes el 8M del 2018 a Benimaclet (l’Horta) i Sant Cugat (Vallès Occidental). El turisme massiu amenaça Eivissa, la Barceloneta i el Cabanyal: trobem les plataformes veïnals per l’habitatge i la defensa del territori, trobem les barriades i els pobles organitzats. I sobretot, potser la lluita que més ha dibuixat els Països Catalans durant els últims temps ha estat l’antifeixisme. El feixisme n’és ben conscient, del mapa dels Països Catalans: és per això que atacà el passat desembre un acte d’Arran per commemorar la diada de Mallorca; és per això que crema l’ateneu de Sarrià i és per això que apareix el 9 d’octubre del 2017 als carrers de València. Què van fer els Països Catalans, què estan fent de cara a l’auge de l’extrema dreta? Lluitar i organitzar-se; renàixer de les cendres, com ho vam fer ja a Xàtiva, com ho vam fer ja a l’Ebre. Hereves de les lluites d’ahir, hem pres la humil decisió de no retrocedir. D’enorgullir-nos que aquest país –països– siga una terra de lluites.
Podrà ser açò? Una nació sense burgesia pròpia? Beneïda sigui, doncs, nació tan afortunada. Ací rau la por que desperta el nostre poble treballador. La façana hipòcrita de la burgesia de Barcelona que ara diu ser independentista amaga una putrefacció pròpia dels responsables de la trama Gürtel. Com més avancen les investigacions judicials de les seues corrupteles, més nítidament els veiem a tots junts. A Andorra i a Suïssa es donaven tots la mà i encara no sabem res de tot el que van furtar. Corrupció, privatització, espoli dels béns públics, opressió de classe: capitalisme. On és la viabilitat política dels Països Catalans? A l’organització de la classe treballadora. En absència de burgesia a la que fer el joc, quin projecte polític hi ha darrere? El socialisme.
*Adriana Roca i Núria Martí són portaveus d’Arran, Organització juvenil de l’Esquerra Independentista.
